Romeu! Que pal·lid! — N'hi ha més! És Paris,
cobert de sang! — Quina hora despietada
és culpable d'aqueix terrible encontre!
La dama es mou. (Julieta es desperta)
O mon sol·lícit pare!
on és el meu espòs? — Prou bé em recordo
d'on devia trobar-me, i d'on só ara: —
on és el meu Romeu? (Soroll dins de gent que ve)
Es sent cridòria, —
Fuig d'aqueix niu de mort, son falsa i pesta:
un poder molt més gran que el poder nostre,
implacable, ha desfet ço que intentàvem:
vina, deixa aquest lloc: el teu marit
el tens ací prop teu estès exánime,
i també Paris: vina, penso estiguis
amb una germandat de santes monges:
no em vulguis preguntar, la ronda arriba;
anem, vina per Déu! vina, Julieta!
Jo no goso esperar-me més aquí : — jo fujo-.
Vés-te'n, vés-te'n d'aquí: jo no em vull moure.
I això? una copa, que Romeu apreta?
Ja veig que amb un verí s'és mort ans d'hora: —
Ingrat! tot te'l begueres, sense deixar-me'n
per mon salut, ni una preciosa gota?
Els ill avis vull besar-te, per si encara
sortosament quelcom en regalimen,
i en ells trobi una mort encisadora. (El besa)
Tos llavis són calents!
Dins Prompte, noi; guia'ns!
