Senyora, una hora abans que el sol diví
passés els vidres d'or de l'Orient,
un mal de cap em va fê eixir per fora;
i allà — sota el bosquim de sicomors
que a occident de la vila senyoregen —
passejant matiner viu el fill vostre.
Vers ell em dirigí; mes ell, fugint-me,
s'endinsà freturós en la bosquina.
Mesurant son neguit per mes cabòries,
que com més sols ens troben més traüllen,
vaig seguir mon humor sense d'ell curar-me,
deixant a gust a qui gustós fugia.
Altres matins ja per allí l'han vist
juntant sos plors a la rosada fresca,
i els núvols augmentant amb sos ais! tristos.
Mes tan bell punt en l'orient llunyà
comença d'aixecar el sol alegre
les cortines pesants del llit d'Aurora,
mon trist fill fuig la llum i se'n ve a casa,
en sa cambra es reclou, ferma finestres,
tancant-se amb clau a la claror del dia,
i es fa artificialment una nit closa.
Negre i funest aqueix humor ha d'ésser,
si un bon consell no en destrueix la causa.
I en sabeu vós la causa, mon bon oncle?
Ni la sé, ni puc fer que me la digui.
L'heu ben importunat per tots els medis?
Per mi mateix i per amics de casa:
mes ell, sol conseller de sos afectes,
