Pàgina:Romeu i Julieta (1923).djvu/64

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Es bat com tu cantes amb el paper davant, mesurant temps, distàncies i proporcions: em descansa, una mínima, i una, dues, la tercera al pit; és verament un foradador de botons de seda, un duelista, un duelista; un cavaller de casa principal, i del primer i segon motiu de batre's. O l'immortal «passado»! el «punto reverso» ! el «hai»!

Benvolio

   El què?

Mercuci

   La pesta que se'n dugui tais fantàstics inflats, zezejants, bufons, afinadors novells del parlar! — «Per Jesús, molt bella fulla!» — «Molt gran home!» — «Molt bella meuca!» — No és verament cosa trista, avi, que ens vegem afligits pel flagell d'aqueixos estranys borinots, d'aqueixos fautors de modes, d'aqueixos «pardonnez-mois», tan asseguts en la nova forma, que ja no poden asseure's a gust en cap banc vell? O, els seus «bons», els seues «bons»!

Entra Romeu


Benvolio

   Romeu, Romeu s'acosta.

Mercuci

   Sec com un arenc. O carn! O carn! com, t'ets peixificada! Ara no està sinó pels versos que li vessaven a Petrarca; al costat de sa dama, Laura no era sinó un drap de cuina, encara que, val a dir-ho, tingué un amant millor per versificar-la; Didó una rústica; Cleopatra, una gitana; Elena i Hero, donetes i bandarres; Tisbe una mossa d'ulls blaus de perquí perquí, sense importància. Signior Romeo, «bon jour»: et saludo en francès per mor de tes: calces franceses. Bona ens la vas fer anit passada.

Romeu

   Bon dia als dos. Què cosa vaig fer-vos?