Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/170

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


lla vella patria dels meus somnis que, presonera de vils tirans, reclosa en oblidat castell y guardada per escarceller servil, antipátich y egoista está esperant al cavaller que vinga á desencantarla sentantla de nou en son antich trono de magestat y gloria.

 ¿Sabs que't trovo filosoph y poeta com cap día? —feu Mossen Joan somrient al sentir els esclats del seu nevot.— No gastis pas tants embuts, digas que n'estás enamorat y... llestos.

 —¡Es que val molt aquesta minyona! —insistí'l jove com si l'altre li digués lo contrari,— però sobre tot, val per son cor senzill y noble. ¡Quína diferencia del seu pare! ¡Ella sí que'm compren! ella sí que s'identifica ab mos propis sentiments que copsa en l'ayre com les llors la rosada matinal. Quan á mi la intensitat de'ls afectes de l'ánima me sobrix per la boca, la miro á n'ella tota tremolosa y transportada, nudrintse de la mateixa substancia; y, allavors, m'apar que son cor batega al compás del meu, com l'afinada corda de l'arpa vibra per simpatía, al sol ressò de la nota germana.

 —Donchs, home, —reprengué son oncle bromejant encara,— si tant be vos aveniu, animat, que al cap y á la fi un y altra esteu per merèixer, y ja sabs que diu l'adagi: «una nina es pera un rey».

 —Sí, còm ho diu vosté! —contestá'l jove seriament.— ¿Quí som jo pera propassarme sense