Veritat qu'en Montbrió tenía la táctica de endolcir les amargantors de ses embestides, cloguentles ab xulades de bon humor, mes això no curava pas les ferides de la vanitat de don Eudalt, qu'en tot cas no més reya de part de fora.
Ab una d'aquestes s'aná á parar un día á parlar del ditxós plet dels emprius. En Ramon, com sempre, se li manifestá rodonament contrari, probantli que sos pretinguts drets eran prescrits quan menos de fet, per haverlos disfrutat el poble per espay de més de cent anys; qu'era absurdo retreure drets senyorials en un temps en que ab prou feynes se reconeixían els naturals; que'l poble podía traure dels emprius un profit qu'ell no l'en treuría may, ni sentne propietari; qu'en paper sellat, advocats y procuradors, ja lo que disputava ho havía comprat set vegades; qu'esplotant formalment la més insignificant de les seves finques, obtindría doble guany del que allò podía donarli, y per fí, observant que donya Dolors abundant en les mateixes opinions li feya costat, s'atreví á aconsellarli qu'en lloch de disputar els emprius á sos convehins captantse males volenses, millor fora qu'empleés son prestigi en ocuparse de la reorganisació y bona administració d'aquelles rendes comunals en benefici del poble, y per lo tant, en benefici de si mateix, ab lo que lograría la unió y la
