Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/254

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —¡Còm s'enten això! —exclamá don Eudalt indignat,— ¡t'atrevirás á desobehir á ton pare!

 —Jo no'm casaré pas sense'l consentiment de vostè, —replicá la noya ab una vivesa sorprenent,— però tampoch me casaré ab qui no'm plagui, per més que vostè m'ho mani.

 Don Eudalt restá esglayat devant d'aquella tan impensada manifestació de la seva filla. Aquell principi de revolta, que per altra part res tenía d'heterodoxa als ulls d'una persona sensata, l'afectá amargament, avinentantli una vegada més, que li havía tocat un òs de mal rosegar.

 «¡Vet'aquí un'altra revolucionaria, que també demana sanch nova!» exclamá interiorment. «Está vist, qu'aquest bordegás m'ha de fer perdre'l seny».

 Al veure com la donzella, afectada de sa propia vehemencia que degué costarli un esfors de gegant, se posava les mans á la cara rompent en amarch ploriqueig, sentí passarli prop del cor una ráfaga d'admiració, ensemps que de commiseració, per aquella mostra de sentiments qual fondo de noblesa no arribava ben be á capir. Però fou una ráfaga no més, ben prompte esvahida, pel dimoni de la rancunia que'l dominava, y redressantse, cridá ab veu enfallonida:

 —¡Súrtme del devant, filla insolenta! vésten á amagar tes doctrines de noya mal criada,