Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/309

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


bé comensavan á treure al sol llurs cares esgroguehides; fins en Jaumet Pòbul qu'havía quedat com una coca y'l pobre noy del Payré ab el pit atravessat de part á part, després de lluytar setmanes y setmanes entre la vida y la mort, també reeixían á la fi y com si's despertessin d'un somni, preguntavan si era ahir que se les havían al empriu. Es á dir que més ò menos rápidament tots havían curat ò tiravan per bé. Mes lo que no havía curat, ni per bé tirava, era'l mal de cor, la quimera que covava dintre'ls pits de terralloners y menestrals, tan fonda, que al grirar la cara cap al casal de Serra Bruna, instintivament clovían els punys y petant de dents mastegavan una maledicció.

 També allá, com antany, havían florit les clavellines y violers que fistonejavan els ampits de les mirandes y torratxes. Les liles del jardí se tenyiren á son temps de la tinta moradenca de llurs flors que á poch morían ofegades per l'esclat de vert de ses fulles gemades y lluhentes que ara ja groguejavan; les satalíes y rosses garlanderes dels ombráculs per llarch temps endiumenjades ab els colors de la celistia, després d'espargir al vent y rossejar el sol ab les despulles de llur gales, comensavan á tòrcer els colls com preparantse pera la dormida de l'hivern; les lloques havían tret ses pollades que ara ja mostravan les crestes, y