trench d'alba, el poble de Vall de Pedres apareixía envolcallat d'aquella borina tènue, visible sols de lluny, que'n matinadas de calma se forma entorn dels conglomerats de la vida humana. D'algunes xemineyes comensavan á eixirne fils de blavosa fumarel-la quan el sol no besava encara els alts turons que al poble dominan.
Dos homes ensopits dins de llurs capots rossos de caputxí y ab les barretines enfonsades fins dejús de les oreyes, estavan sentats en un bancal de pedra del carrer de la Iglesia enfilant la porta de la Rectoría. De tant en tant cambiavan alguna frase que eixía mandrosa y enfarfegada d'en mitg de glopades de fum agre de tabach d'Andorra que xuclavan d'unes pipes pudentes y carralloses,
Son posat de nyonya y son desfardament els denunciava com á captayres, mes en realitat
