Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/359

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Y de pensar qu'aquest papanates de senyor, tenint á má tals elements, s'ha deíxat engabiar com un mussol, aborrit dels seus mateixos... Jo, en son lloch, fóra l'amo de la montanya...

 —Bé, home, bé, —feu el Rector, més animat pel nou giro de la conversa;— ja qu'ara't demana, encara s'hi podrá adobar quelcom.

 —¡Si no es ell qui'm demana, sant cristiá! —exclamá en Montbrió, y acostántseli á cau de oreya, li digué aquestes paraules, que'l sant cristiá recullí com les plantes assedegades el ruixím que cau del cel:

 —Si no es ell, es ella, la Montserrat, que s'ho empren; aquella ánima tan pura y generosa, capassa per sí sola de redimir tots els pecats de la familia y del poble; ella, el cálzer hermós ahont s'hi guarda aquella sanch nova, verb substancial ab que jo conto pera regenerar aquesta terra.