En Montbrió no abandoná son posat indiferent, ni pará la marxa fins á toparse ab el capitost que, veyentlo venir, estava palplantat al mitj del camí.
—¡Bon día, bona gent! —digué allavors, ab la major naturalitat, salutació que sols fou debilment contestada per alguns de la colla, però no pel Cerdá que, ab la vista ficsa sobre'l cavaller, semblava que se'l volgués menjar.
—¿Y això? —continuá aquest en el mateix tò.— ¿Qu'estem de gales? ¿Qu'esperem al Bisbe, potser?
La xulada feu tan poch efecte com la salutació. Sols els més ignocents mitj rigueren; els demés semblavan tots preocupats, com si esperessin alguna cosa més sèria. Els llavis prims del Cerdá's desplegaren sota un nas de òliva y sos ullets vius accentuavan sa penetrant intenció.
—Lo qu'esperem, —exclamá en tò imperatiu,— á vostè poch li importa. Lo que convé es saber vostè qui es y ahont vá.
El jove's posá prompte á l'altura de les circunstancies y sense perdre l'aplom li respongué:
—Qui som jo, no tinch pas de dírvosho, com tampoch necessito preguntarvos qui sou vos. Jo faig la meva vía y passo pel camí ral. ¿Què hi há que dir en això?
—Es que'l poble está en estat de siti y aquí
