un cos cloròtich, sense sanch, propens á totes les morbositats de la naturalesa».
Donant per esbrinada la causa del mal, el Rector entrava de ple á senyalar la font del remey. Comensava lamentantse de la docilitat ab que la gent s'havía fet ab aquell estat de coses, tant, que qualsevol idea exposada en contra sería tinguda per una bogería. Recordava que'l seu nebot, que n'havía iniciades algunes, era titllat d'esbojarrat y revolucionari. Fins en un principi ho fou per ell mateix, que escrivía aquestes planes.
«Y, no obstant, —afegía,— ara concebesch la absoluta necessitat de que desaparesca'l monopoli, si ha de desaparèixer el despotisme; de que tornin els funcionalismes á son ordre natural, si ha de ressucitarse la vida de la societat; de sustreure les Ciencies, les Lletres y les Arts de les grapes del Estat, si han de tornar á resplandir progressives, informant l'esperit públich...».
En un comensament de plana hi havía'l següent concepte, lleugerament titllat:
«¡La separació de la Iglesia del Estat!.. ¡Idea revolucionaria!.. De tal sonaría á les oreyes de molta gent, de molts dels meus companys de ministeri, als qui costa de compendre que més facilment influhiría al Estat la Iglesia lliure
