Pàgina:Segona serie de cançons populars catalanes (1909).djvu/19

Una cançó vui cantar,
no hi ha molt que n'es dictada,
d'una minyona que hi ha
cân Lletenes s'es criada.
Enamorada se n'es
d'un soldat dragó d'Italia,
Ell ja baixa carrê avall
un llaut d'or puntejant-ne,
i quan n'es a mig carrer
gira'ls seus ulls blaus enlaire
i ja'n veu la seva amor
soleta que's pentinava
amb una pinteta d'or,
l'escarpidoret de plata.
Amb el signe que ella fa
ja coneix que hi tindrà entrada:
ja se'n puja escala amunt
com si fos l'amo de casa.
—Déu vos guard, la dolça amor,
color de rosa boscana.—
I ella diu:—Adéu, clavell
cullit a la matinada.—
Acabat que ha dit això
a plorar se n'es posada.
—De què ploreu, dolça amor?
—De què esteu tant enutjada?
—Bé m'apar que tinc raó,
que m'han dit que us en anaveu.
M'han dit que voleu anar
a viure cap a l'Italia.
—No us cregueu, amor, això,
que no ho faré pas per ara,