Pàgina:Tercera serie de cançons populars catalanes (1910).djvu/117

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


i amb el caldo se va reforçant.
Si ell ne té vicis, quina desgracia!
sovint la tusta amb el bastó.
El rossinyol, de dalt de la branca,
luego'ls canta: — Aqui no'i só jo. —
Si ella té sogra i es mostatxuda,
si es iracunda, quina aflicció!
El rossinyol ja se'ls-e contempla,
i no'ls hi canta dolça cançó.
Si en Cota-blanca allí se barreja,
seguit no'i falta desunió:
el rossinyol, a l'apuntâ'l dia,
canta l'aurora i's riu d'això.
Molt a menut segueix els seus passos
per saber qui tracta amb afició:
el rossinyol d'això sempre's burla
i pren la rosada amb son bon to.
Si l'experimenta, quina desgracia!
tota alegria mor amb allò.
El rossinyol, amb sa melodia,
canta amb gran pena: — Que Déu els perdô! —
Qui no té culpa, tot això paga:
es la familia amb viu dolô.
El rossinyol molt bé vos avisa
i amb melodia alaba'l Senyô.
El rossinyol per a totom canta
i més alaba an els bons casats;
i an els que sou aixís, al contrari,
sempre vos canta desgraciats.