Pàgina:Tercera serie de cançons populars catalanes (1910).djvu/61

pentinant sa cabellera
i rentant sa ermosa cara.
Un serpent de vius colors
al seu davant s'es plantada.
—Ai, valga-m el Déu del Cel,
i la Verge sobirana!
La meva vida s'escursa
la meva vida s'acaba!
—Un rei encantat ne só:
no te m'espantis, Vilana.
Si regalada vols viure,
ne seras tu ma estimada:
seras reina de Castella
i princesa de Granada;
més, si per cas no'u vols ser,
moriras de fil d'espasa.
—Més val onrada morir
que no viure desonrada—
La reina'u va sentir tot
desde la cambra ont estava,
i una crida n'ha fet fer
per tot Sevilla i Granada:
«Tots els cavallers i comtes,
que'i vagin a presentar-se,
i també lo comte Floris;
i aquest que no'i faci falta.»
Quan arriben a palau
troben la taula parada:
quan ne són a mig dinar
mala vianda 'ls han dada.
La reina es la que a tots ells
així mateix els hi parla: