Aquesta pàgina ha estat revisada.
Jo no'us-e la nomeno
per què no li sé'l nom:
la terra que ella abita,
vora 'l Salt de Colom.
Ditxa de pare i mare,
de germans i parents,
dintre d'aquell llinatge
s'hi crii un tal clavell.
Els traginers que passen,
passen pel camí ral,
pel camí de Cardona,
quan van a buscar sal.
Ja la senten que canta:
no's cansen d'escoltar,
que'n sembla la sirena
quan canta dintre'l mar.
Que si me'n caso amb ella
els meus no'i vénen bé:
volen treure-m de casa
i no'm volen dar re.
Un dia, a casa seva,
prou me'n puc recordar,
que erem per Carnestoltes,
lo que a mi'm va passar.
Jo, conversant amb ella,
ja vareig plegar tard:
quan vaig arribâ a casa
trobo 'l pare enfadat.
D'enfadat, si n'estava,
que'm volia pegar:
la trista de la mare
s'afanyava a plorar.
