e tira li de punta, e dona li en la mamella ſquerra endret del cor: e laltre dona li gran coltellada ſobre lo cap, que la viſta li feu perdre dels ulls, e caygue en terra primer que laltre. E ſi lo frances ſe fos pogut ſoſtenir com Tirant caygue, ells lo haguera pogut be matar ſi hagues volgut: empero ell no tingue tanta virtut que no caygues decontinent mort en terra. Com lo jutge veu ſtar los dos cauallers tan pacifichs, deualla del cadafal e acoſtas a ells, e dix los: Per la mia fe voſaltres haueu fet com a bons cauallers dignes de molta honor: no es negu qui us pugua dar carrech. E vals ſenyar dues veguades a caſcu, e pres dos troços de baſtons e feu ne creus, e poſa les ſobre los coſſos, e dix: Encara veig que Tirant te un poch los ulls oberts, e ſi no es mort, ell ne eſta molt prop: ara, Hieruſalem, yo us requir que atureu açi per guardar aqueſts coſſos, e yo hire a la cort per manifeſtar ho al Rey, e als jutges del camp: com per dret axis deuia fer. E troba lo Rey que exia de miſſa, e en preſencia de tots li dix les ſeguents paraules: Senyor, certa coſa es que dos cauallers valentiſſims de nom e darmes, hui de mati eren en la cort de la mageſtat voſtra, e ara ſtan en tal punt, que de mort no poden eſſer ſtaluis. Qui ſon los cauallers? dix lo Rey. Senyor, dix Claros de Clarença, lo hu es lo ſenyor de les Viles ermes, e laltre es Tirant lo Blanch. Molt me deſplau, dix lo Rey, de ſemblant noua: bo ſera que ans de dinar anem alla, e vejam ſils po-
