Lo infant anava seguint lo seu fet. A petxinadas á petxinadas feya lo trasbals sens demostrar ni fadiga, ni aburriment.
Sant Agusti fou qui va perdre primer la paciencia.
—Noy—li va dir al últim—¿me voldrias dir lo que estás fent?
—Ja 'u veyéu,—responguè l' angelet de Deu—poso aigua de mar dintre d' aquest clotet.
—Y qué ¿pretens ab aixó omplir lo clot?
—Si no volguès mes que omplir lo clot aquest, aviat ho fora—esclamá lo noy mig rient.—No, no, lo que vull es ferhi cabre tota l' aigua de la mar.
Al sentir aquestas paraulas S. Agustí va arrugá 'l front tot bellugant lo cap, com volgues dir: «Santa ignocencia!»
—Ah donchs!—feu lo fill de santa Mónica—si vols realisar lo que dius, ne tens per temps encara: prou es mes fácil traure una montanya de lloch. ¿No veus criatura, qu' estás perdent la estona? Lo que vols fer es impossible.
—Impossible! mes fácil m' es á mi fer cabre la mar
