Pàgina:Tradicions religiosas de Catalunya (1877).djvu/144

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


 —Si puch?—responguè mortificat Cristófol.—Noy has de saber que aquestas espatllas—y ab la ma 's va donar una petacada á sa espatlla dreta—n' ha dut que pesavan mòlt mes que tú. Qui passa homes be podrá passar criaturas.
 —Voléu probarho?
 —Si vols passar, te passarè—rondina 'l sant.
 Y sens dir mes paraulas, pren al infantò y se 'l carrega á las espatllas.
 Pero encara no havia dat dos passos, sentí que las camas casi li deyan prou y tinguè d' afiansarse ab un arbre per no caure.
 L' infantò ab una carona d' angel qu' enamorava no feya sino mirarsel' mig rient.
 Cristófol prou va sentirse mortificat; pero, fent un esfors, va passar lo riu.
 Al deixar lo noy á terra:
 —Certament, no m' esplico com pot ser—va dir—que un infant com tú arribi á pesar tant. Casi creurè que las forsas me fan minvada.
 —No 't minvan, Cristófol, no—li va respondre 'l noy amorosament,—no sò jo 'l que pesa, es aquesta