Pàgina:Tradicions religiosas de Catalunya (1877).djvu/26

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

ab tot y la mala vida que duya, de tant en tant li pasava pèl cervell l' anarse á confesar y ho feya. Mes ay! com era tant malvat y sos pecats passavan de lo que pot perdonarse, lo confessor no podia absóldrel'. Y, ell, sabeu llavors lo que feya? Matava al confès. A tant arribá l' esfarahiment dels frares, que quan sentian á dir que lo capitá Farriol se volia confessar, tots s' amagavan excusantse de rébrel' per mes prechs que d' ell sentissen. Un dia que tots escondits eran, un llech va presentarse al pare prior y aixis mateix li va parlar:

—Pare prior, voldriau que jo m' encarreguès de confessar aquest home que á tots du l' esglay?

—Germá,—va respóndreli aquell,—no 'us dirè que no; mes ja sabeu lo que s' hi guanya.

—Perque ha mort á tots sos confessors m' ho dihéu?

—Si, germá.

—Donchs, si no es mes que per aixó, deixáume fer y, ab l' ajuda de Deu, no crech que en mi fassa altre tant.

—Anéu, anéu—va dirli lo Prior—mes recordause de que se 'us ha avisat.