Ja feya algunas horas que havian deixat la terra quan de sopte se aixecá un xaloch espantòs que trontollant lo barco lo feya somoure y balandrejar com una escorfolla de nou damunt la carena de las onas, ja atansantla á las estrellas, ja engolintla al fòns de l' abim salabròs. Oriol feu oraciò y esbargintse la tempestat, torná á lluhir lo sol; péro lo patrò per salvar vida y baixell, tot lo carregament que duya hagué de llansarlo al aigua perdent tot lo guany que esperava obtindre y una bona part de guanys passats. Aixís es que condolit y ploròs s' atansá al virtuòs capellá y li diguè:
—Pare, ja havem arribat á port y sortit per tant de perill, qui salva la vida ho salva tot, diu la gent; pero qui pert cabals pert part de la vida. Jo voldría que, per caritat, aixís com jo vos duya sens pagar creyentvos pobre, ara que jo he sofert eix malastruch viatge vos me donesseu quelcom, donchs ja ho veyeu, ab barca y sens diners arribo á terra.
—Be,—va respóndreli Oriol—voleu lo preu del passatge.
—Si me 'l podiau donar, prou vos ne fora agrahit.
—Porteu un rave—diguè 'l beato.
