Pàgina:Tradicions religiosas de Catalunya (1877).djvu/64

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


n' hi há una fera que 's menja á tothom que ix á son pas?
 —Si, donzella,—responguè 'l cavaller—ho sè y per aixó vinch en ajuda vostra, donchs sou massa jove y virtuosa pera morir entre las urpas de tan temible animal.
 En va la donzella pregá al cavaller que la deixès morir no esposant per ella inútilment sa vida; res ne poguè traure: lo cavaller se li posá al costat gayament y ab ayre resolt. Era jove, bell y ros: fins, se pot dir que tenia la cara d' ángel, tal era la espressiò de sos ulls blaus y la blancor de sa fina pell, que deixava transparentar lo teixit de las blavencas venas.
 La donzella se 'l guaytava embadalida y confiada.
 —Sou d' eixas terras?—li va preguntar un cop.
 —Perque voleu saberho?
 —Per juntar vostre nom al dels pros catalans que tinch en mon recort.
 —Donchs no 'n so, donzella.
 —Ay, me dol!—feu la verge—¿Y cóm vos dihéu?
 —Si grat vos es saberho, lo meu nom es Jordi.