pura, que mai havia fet cap mal! Però, no. Ella, ella havia mancat no portant-la al Migdia! Uns altres metges l'haurien salvada! S'acusava a si mateixa, volia també morir-se i somiava en veu alta, plena d'angoixes. Un d'aquests somnis, la tenia obsessa. Se li havia aparegut el seu marit, vestit de mariner, tornant d'un llarg viatge, dient-li, tot plorós, que tenia ordre de pendre-li la noia, i llavors, ell i ella s'havien dat manya per a trobar un bon amagatall on retenir-la.
Un dia tornà de l'hort tota esglaiada. Feia un moment (ella assenyalava el lloc) que pare i filla se li havien aparegut, junts, sens dir ni fer res més que fitar-la.
De resultes, va passar-se mesos i mesos mansplegada i reclosa en sa cambra. La Felícia la reconvenía tendrament, dient-li que havia de conservar-se en bé de son fill i de l'altra... «per honorar la memòria d'ella».
— Ella? — repetí la Sra. Aubain, com despertant-se.— Ah! sí!... sí!... Vostè sí que no la oblida! —
Al·lusió al cementiri, que li era a ella absolutament prohibit visitar.
La Felícia hi anava cada tarda. A les quatre, en sortint del poble, enfilava el camí, obria el reixat i no parava fins al peu del panteonet de la Virgínia, format només per una columneta de marbre-rosa, dalt d'un pedestal, i unes cadenes de ferro que encerclaven el jardinet; un jardinet materialment rublert de flors. La Felícia les regava, ras-
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/38
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.