presentava, un vaixell a veles desplegades. Però al peu mateix de la porta de la casa on es dirigia tan joiós, la vella guardiana de sa filla l'esglaià tot de seguida amb la tristor de sa cara; i, estemordida de veure'l allí, no sabia treure's les paraules de la boca, tot tirant-se-li al damunt per a barrar-li el pas.
«I ara, què passava? És que sa filla era morta?» La punyida de son cor fou tan brusca com horrible. — No, morta, no. — ¿Malalta, doncs, molt mala? — Potser sí, però no era això, precisament... solament... — Doncs què? — preguntava ell sacudint-li el braç perquè parlés clar d'una vegada, mentre ella, estemordida i tot, seguia entrebancant-li la porta. — Però, digueu-me d'un cop on és! ¿ A dalt al seu dormitori, o a on me la teniu?... —
En aquestes, baixaren corrent unes comares que, en veure'l, esclafiren amb exclamacions de commiseració, com de persones de cor i excel·lents veïnes que, per prudència, havien de callar. — Ah ! — Ja hi veia clar. Un llampec li donà la intuïció de sa dissort, i pronuncià brutalment la frase : — Lo que ja era de témer. —
I llavors, enfilà l'escala corrent, però tremolant-li les cames i sentint-se encesa la cara de vergonya, tot ell foragitat per una ira horriblement dolorosa que, a cada passa, l'anava exaltant més i més com a bon bretó.
Però, al veure-la tan esblanqueïda en aquell humil llitet i amb el nas ja afuat per la mort que
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/72
Aquesta pàgina ha estat revisada.
