morir a la nit, tot sol; però la Gall que, pel diner, no el deixava ara en tot el dia, no volia dormir allí, pel dir de la gent.
Les nafres de les cames se li havien estès molt, i ell seguia rentant-se els drapets amb gran afany, per anar sempre ben net; mes, a voltes, es torbava i barrejava les aigües; amb sa fluixesa de cap, feia potineries com un nen.
Pel maig provà encara a fer de jardiner, turmentat per l'aspecte de dessídia que daven a sos dos petits erols les herbotes altes, que hi creixien com en un fossar. Era un maig esplèndid; els oronells que havien niuat al ràfec de la caseta, cada matí hi glosaven llurs amors; arreu arreu de camps i prades brollaven a milers les flors. Gaudi per als altres, per a tot lo que era jove; per a ell, befa impia, més fúnebre que la mort.
Però ell s'afanyava en la tasca, ajupint-se amb pena per arrencar l'herbam. Una vella fúcsia que, amb les humitats de Bretanya, havia crescut com un arbre, embarassava el caminal amb ses branques ajegudes; quasi morta de mig en amunt, de mig en avall s'havia revifat amb tota l'exuberància d'una planta jove, i, quan el vellet hi topava, totes les flors coralines d'ella, que fregaven amb la rústega llana de l'abric d'ell, hi espargien, en fresc polsim, el sobrant de llur polent groc. També ell, abans, havia sembrat a l'atzar la saba exuberant de sa vida — però a la vellesa, els homes no refloreixen, no, com els arbres, i acaben tan deformats que esgarrifa veure'ls.
Pàgina:Traduccions selectes (1921).djvu/97
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.