Vés al contingut

Pàgina:Un Fandanguet en Paiporta (1867).djvu/21

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.
—19—
... porque le sabe mal

que se li embrute la manta.

(Espolsanse la levita que tenia baix dels chenolls.)
(Sorpresa cheneral)

Marieta. ¡El dimóni es Casimiro!
Llorensa. ¡Con qué tinc ulls de formiga?
Casimiro. Dulce bien por quien suspiro,

¿qué quieres que yo te diga? ,
La culpa la té Gostino,
y éll sóls el castic mereix,
perquè en sa casa mateix,
m'han vestit de lechuguino;
y com saps que sóc així,
m'ha deixat posar l'albarda.

Llorensa. Y yo que dia entre mi:

¡Casimiro lo que tarda!...

Casimiro. Lo que un pám em fá el greix creixer

que no m'achau conegut...

Llorensa. ¡Qui t'habia de coneixer

en un nás com un embut?...

Marieta. ¡Per Sen Francisco d'Asis!

m'haguera chuat yo un sou
que el teu nás era postis!...

Casimiro. Pues yo men chuaré nou

quo el meu nas es com el teu,
sinó....pálpalo en les mans....

Marieta. ¡Hóme, per l'amor de Deu!

Yo el párle del nás de abans.

Casimiro. Aquel tiempo ya pasó....

aném ara a lo que estém....
chiquetes ¿qué no ballém?

. . . . . . . . . . . . . .
Mentres Casimiro es pósa en creu, fent acsió de ballar, ú dels compañeros, á modo de una grasieta, li péga per darrere una tremenda bascollá. Els atres l'importunen també, estiranli la orella, peganli palmaes á la esquena, riense tots, y selebrant per mich de gestos el chasco que els ha donát.

Chéc, no sigues tan... b ...