res coylir, car nom fa res goig qui en ell sia, ne los deports que yo solia pendra en ell cant tu hi venies ara nom plaen. Ay, Ffrondino! molts son los meus mals, e tots aquells quim veen los conexen per maiors. E per ço dien molts a mi tot jorn perque no sere ajuda de metges, extimants que medecyes posquessen a mi garir. E maiorment dien a mi souin aço aquells quim seruexen a mon menjar, car tots dien que la substancia que reeb la mia boca nom pora sostenir a vida. Be se que la sobstancia que yo reeb nom soste, mas la sperança que yo he en la tua ferma amor e de la tua vista. Poca es la vianda que yo pux rebre, car desir mestreny lo coll em fastige mon stomach, tant, que tota vianda li es odiosa. La mia boca ha prou que fer a donar passament als grans sospirs que mon cor hi tremet. Ffrondino, molt car senyor meu, los mals que yo he passats e pas per tu son infinits. E be que ten aja dits molts, encara ten volria dir mes, sino quem vull gardar que not anujas la longuea de mon scriure, per que not scriure ara pus, mas sapies que volria que les tues letres demostrassen per obra so que dien per scrit, car elles dien que tu as gran desir de mi, e quem ames molt. Prec te doncs que no ams mes so quet rete aqui, car a mi apar que mes ames aqueix amich ab qui est que mi; e yo no am res sino tu, e iria a tu, que not speraria, si ten leu cosa era a la femenil vergonya lo meu anar com es a tu lo venir; e a mi vine doncs, senyor, desir de mon cors e consolacio de la mia anima. No vulles pus tardar, car si o fas, ja es vengut en aço mon cors que pus no pora soferir lo trabayll en que ha tant viscut, yo, senyor, cobrare salut e goig e vida, car ara quaix no visch, ans muyr lo jorn mes de .c. vagades. Garda, senyor, quant es aço dura
