sua finestra; dix a Ysabel: « ¿Que es aço que cascuna nit vinguen aci tan marauellosos cantors e sonadors, e no sapia qui son? Yom crech que per amor mia venen. » E lo Dalfi, per ferne plaer a sa filla Viana, ordena que .x. homens armats stiguessen amagats cerca de on aquests sonar acostumauen; e com haguessen sonat los menassen deuant ell. Per que, venguda la nit, Paris e Adoardo vengueren al loch acostumat ab vn mosset quils portaue los instruments, e sonaren molt millor del que solien. E com hagueren sonat, los .x. homens isqueren, dientlos hauien anar dauan lo Dalfi. E Paris dix a Adoardo: « Ja veus en quin punt som, e desplaume per mi hages enuig. En verita[t], yo mes ame la mort que si venia dauant lo Dalfi. Veges que aconselles. Lo mosset es de guardar com nos mateix, car
per ell seriem descuberts. » Adoardo respos: « De mi no curs sino tant com de la tua persona. » Paris dixals deu homens: «Senyors: leixaunos anar, car nosaltres som al seruey e honor del senyor Dalfi, mas no yriem ara dauant ell. » E los deu homens digueren que format los era de a[na]nar. Paris e Adoardo, conexent que forçat los era fer armes, meteren ma a les spases, e tant animosament se de*[A 3 v]feneren, que ells, ab lo mosset, sen anaren sens lesio de lurs persones, e feren molt de dan en los deu homens.
qui eren los sonadors.
Uengut lo dia, los deu homens arribaren dauant lo Dalfi, narrant li ab gran vergonya lo dan que pres hauien. De que lo Dalfi fon molt enujat, e feu hi anar laltra nit tanta gent, que be foren para
