Pàgina:Valter e Griselda, La filla del rey d'Hogria, i París i Viana (1910).djvu/121

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


« Guardau, senyora, no fassau ne digau coses de que siau represa, car a vos no fa res la amor de aquest; be sabeu que barons vos demanen, qui son de vostra condicio, e aquest nou es. » E Viana, molt enujada, respos: « Per vna folia presumpcio tua no vull perdre tanta amor que fins aci he aguda, e en veritat, la segona vegada que digues tals paraules no hauras spay de dir les me; mes si ami has amor hages la aell, car es la mia anima sua. E si consideraues les sues nobleses, tu lo stimaries mes de caualler del mon. *[K 10]E lo Rey de França volria hauer donat la vna part del seu regne que Anthoni, fill seu, fos axi valent e sforçat. E no es algu ques pugua ygualar al valer seu, perque totes coses destima son en ell, e com totes li faltasen, pensa que la mia Ventura ma portada a la sua amor. » Viana e Ysabel prengueren les joyes per tenirles fins a la venguda de Paris e exiren dela cambra; e tantost la Dalfina e Viana prengueren comiat e tornaren a lur palau.

Com Paris, tornat del comtat, tro*[A 10 v]ba serli stades preses les joyes.

Uiana staua pensant dia e nit en la venguda de Paris, lo qual ab Adoardo arribaren de Braybant alegres. E Paris, ans de descaualcar, ana veure lo Dalfi, mes per amor de sa filla que dell. E al vespre, entrant en lo oratori per fer reuerencia a Deu, no vae les joyes qui eren stades per Viana leuades. E dix a sa mare que mal hauia tenguda tancada la cambra sua. Al qual dix sa mare que noy hauia entrat algu sino Viana; e Paris no replica pensant que algun ladre ho hagues pres, e no dexa de fer sa ora-