gies angleses, així com, d'avui endavant, podran ornar les catalanes.
Alguns necessaris escursaments, ben pocs, donada l'abundor de mots que, proporcionalment al català, conté cada vers, no minven la suggestió, la intensitat, l'obsessió del poema. Es tan pròdiga la natura poètica de Shakespeare, que fins i tot després de minves més greus i metòdiques, desbordaria encara arreu arreu;
també aquesta desproporció de matèria verbal estojable en cada vers, que ofereixen els dos idiomes, pot haver obligat a algunes llibertats, però que l'estat plàstic del català no autoritza pas a combatre. Tant se val: tot això són ets i uts de gent de l'ofici. La gran, la formosa realitat, és, d'una banda, que Shakespeare
és endevinat—tot simplement—en català; i d'altra banda, que un dels fruits més daurats del Renaixement ha servit per a endevinar el to de la llengua
literària catalana. La inestroncable i creixent jovenesa de l'esperit d'En Morera ha arribat a tan gustosa i pregona eficiència, que hom recorda, veient fluir tan admirables «encantaments d'oït» dels llavis de la seva noble testa argentada, l'encís del Goethe capblanc entre les roses perses.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/12
Aquesta pàgina ha estat validada.
