79—Pres d'angúnia abandona el pensament
que ja el prenia de reptar-la fort,
essent per art d'amor son mudament:
Oh! enginy, que amb un vell caure torna a port.
Jeu sobre l'herba la que mort fingeix,
fins que ell amb son alè li torni el bleix.
80—Les galtes li colpeja, el nas remou,
li apreta els polsos, li doblega els dits,
frega en sos llavis, i s'angoixa prou
per veure els mals que ell ha causat guarits;
fins la besa: i sentint-ne ella el desmai,
mentre ell besés no es llevaria mai!
81—S'és tornada bell jorn la nit de pena:
els dos blaus finestrals s'entroben lleus,
com sol que ulleja, i terra i cels omplena
amb el goig matiner dels encants seus;
i així com cel, quan llum de sol l'amara,
així la llum dels ulls li encén la cara.
82—I els fita en la faç d'ell no encar pilosa,
com si d'ella en rebessin llur esclat.
Oh, quins quatre fanals de llum radiosa,
si els d'ell no ennuvolés un gest airat!
Els d'ella lluen entre el plor humit,
com en l'aigua la lluna es veu de nit.
Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/35
Aquesta pàgina ha estat validada.
