Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/42

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

107—»Deixa'l en son catau dormir a pler:
lo bell no deu tractar amb tal furiós;
no cerquis son ullal per ton voler,
i creu: qui a l'amic creu viu venturós.
 No ho dubtis: quan digueres «el senglar»,
 tement per tu ni em vaig poder servar.


108—»No ho vas ben veure com perdí el color?
No llegíres la por en mos ulls pintada?
No em féu caure d'espatlles la terror?
I encara el cor de la que et té abraçada
 sents que batega amb agitat bleixar,
 com si algun terratrem et fes botar.


109—»Es que on regna l'amor, la gelosia
es fa l'inquiet guardià de sa passió:
s'alarma en fals i traicions somnia,
i crida, a l'arma! sense cap raó,
 torbant els bells afanys que l'amor sent,
 com foc jamai segur entre aigua i vent.


110—»Doncs eix espia forjador d'enganys,
eix cuc que els tendres brots d'amor rosega,
eix correu que esbargeix mals averanys
i al cert i al fals febrosament s'entrega,
 truca en mon cor, i em diu amb desconhort
 que cuiti a témer, si és que et vull, ta mort.