Pàgina:Venus i Adonis (1918).djvu/64

195—Llavores, l'ert infant que jeia allí,
a sos ulls es fongué com lleu boirina,
dels grumolls esparsos en sorgí
una flor en part blanca i carmesina,
 que copiava el front pàl·lid del donzell,
 matisat amb les gotes de sang d'ell.


196—Venus flairà amatent la flor vermella;
i al trobar en sa olor l'amat alè,
promet que viurà sempre en el pit d'ella
puix sentir-s'hi no pot l'amat sencer.
 Talla la tija, i al brollar-ne saba,
 li va fer creure que la flor plorava.


197—«Ai floretat—li diu;—el pare teu,
més grat que ton perfum, bell com ningú,
també plorava al contratemps més lleu,
i sols pensava en viure, com fas tu;
 igual, doncs, et serà que entre eixa sang,
 morir-te dolçament en mon pit blanc.


198—»Aquí en mon sí, tingué ton pare llit;
teu és, puix tu l'heretes, gaia flor;
vina al suau bressol on dia i nit
podrà gronxar-te palpitant mon cor,
 i no perdre del jorn l'instant més breu,
 sens que besi la flor de l'amor meu!»