Si ni el Lear, ni l'Otello, ni l'Enric IV, ni la Nit Dotzena haguessin mai aparegut, Shakespeare, diu Coleridge, hauria, però, obligat els homes a perdurable consciència de la seva poètica sobirania. La meravella de musica, de passió, de fastuositat imaginativa que es diu Venus i Adonis, una de les creacions més delitoses i pròsperes del Renaixement, l'hauria consagrat. «El tema de Venus i Adonis—diu Coleridge,—és desplaent; però aquest poema és precisament per la mateixa raó, el més il·lustratiu de Shakespeare. Hi ha homes que poden escriure passatges del més profunde patètic, i àdhuc sublimitat, sobre circumstàncies que els són personals i estimulants de llurs pròpies passions; però no són, per aquesta raó, poetes. Llegiu el magnífic esclat de femenívol patriotisme i exaltació, el cant de victòria de Dèbora: és gloriós, però qui és poeta allí és la Natura. Es cosa ben diversa esdevenir totes les coses, i tanmateix romandre igual; fer que la divinitat canviant sigui sentida en el riu, el lleó i la flama; veu'saquí el que és la vera imaginació. Shakespeare escriu en aquest poema com si fos d'un altre planeta, encisant-nos en contemplar els moviments de Venus i Adonis, així com faríem amb les dances rutilants de dues vernals papallones.»[1]
- ↑ Lectures and notes on Shakspere and other English Poets by Samuel Taylor Coleridge. Now first collected by T. Ashe, B.A—London, 1908.
