el Dimoni, ja quel desempeny de la mateixa demostra un profondissim observador. Astut i orgullós el segon, pot contemplar se on aquell tota la bondat i senzillesa de cor dels de la classe a que pertany, barrejada am la desconfiança i ganseria que constitueixen, si així puc dir-ho, una part de llur fesomia; per què si bé al principi ns-e sorprèn un recel que res justifica, ja que, lluny de presentar-se 1 dimoni amb els signes am que generalment el representen les nostres rondalles i llegendes populars (la cua i les banyes), s'ofereix com gentil macip, fins al punt que, prescindint de tota consideració, s'arrenca la careta i diu qui es; més tard comprenem que no havia de mostrar-se confiat de cap manera amb un extrany, qui, per haver confiat massa en un conegut, se trobava en tals afanys. En cambi, no desment en Porter son caracter una sola vegada en tot el contingut del llibre, tant res pecte del llenguatge de que s val com com portant-se com honrat i home de grans con viccions cristianes, fins amb aquells que l motegen d'orat. En testimoni d'això puc dir que quan un xavalet desvergonyit li pregunta, am molta sorna i picardia: «— D'on veniu? Que diu que sou anat a l'Infern? Quines noves en porteu? Quin estar hi fa?», se contenta dient-li: «— Vés, pregunta-ho a ton pare, que
