Perpetuínes/En Joaquim M.ª Bartrina

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca



EN JOAQUIM M.ª BARTRINA


Al gener nostro il fato
non donò che il morire!
Leopardi.


 En Bartrina ha mort! A dos quarts de quatre de la matinada d'ahir va extingir-se aquella inteligencia poderosa, va deixar de glatir aquell cor que tant sentia, va apagar-se pera sempre aquella mirada que tant deia! Al gener nostro il fato non donò che il morire, hauria dit ell, si en l'acte d'abandonar la vida hagués estat en el ple de les seves facultats, repetint els versos del seu poeta predilecte que ns-e serveixen de lema.
 Qui es en la nostra terra que no coneixia en Bartrina? Qui no l'admirava? Qui no l volia? ¿Qui no havia passat hores i més hores escoltant aquells pensaments tant simpatics com originals que prodigava en les seves converses? ¿Qui no s'havia extasiat contemplant aquell noi que era tot un home, o, millor, aquell home que semblava un noi? ¿Qui no té gravades en la memoria alguna d'aquelles poesies on tractava ciencia, o alguna d'aquelles lucubracions cientifiques plenes de poesia? ¿Qui no li havia posat afecte sols veient sa figura simpatica i expressiva, reflexe fidel dels seus sentiments i idees? ¿Qui, finalment, veient-lo decandir-se i aniquilar-se per graus en els darrers mesos de sa existencia, no havia imprecat la natura per no haver posat un cos robust a les ordres d'aquella inteligencia poderosa, armonisada amb una imaginació exuberant i dominada per un cor que mai volgué rendir-se a l'evidencia trista que aquella inteligencia li feia conèixer?
 Lo unic que faltava an en Bartrina era realment un cos d'atleta. Tot el vigor de les seves facultats s'estrellava en la debilitat dels seus membres. Per això li era tant simpatic en Leopardi; per això els seus cants estan impregnats de la trista melancolia del poeta italià; per això s'ha extingit la seva vida fisica quan la moral tot just començava. Ha mort a trenta anys, quan entrava a la vida.
 En Bartrina no té cap historia. Va néixer a Reus, l'any 1850, d'una familia tant modesta com apreciada, i va fer lo que fan tots els nois a la nostra terra: després d'anar a estudi de primeres lletres, va començar la segona ensenyança, però no va acabar-la. La seva imaginació divagadora no podia subjectar-se a les estretes mires dels nostres establiments oficials, i durant molts anys va ser tingut com un jove vulgar en la nostra terra dels titols i els diplomes. Com podia saber res un noi que ni tant sols era batxiller? Per això la seva familia va voler que fos alguna cosa i... va indicar-li que prengués un titol. Això succeía al mes de Juny, i li faltaven sis assignatures pera tenir el batxillerat. Llavors hi havia llibertat d'estudis, i sentint la súplica de la seva familia va voler complaure-la i li va prometre, amb el somrís als llavis, que en els proxims examens se faria batxiller. En Octubre va ser batxiller am les millors notes, i aquest es l'unic titol que va obtenir en la seva vida.
 Fins allavors no havia sortit de Reus sinó curtes temporades, i allí, com pot suposar-se, no podia fer més que vegetar. Prenia part en tota la vida cientifica i literaria que hi havia en aquella ciutat; colaborava en tots els periodics lliberals que s'hi publicaven; se comunicava amb algunes persones ilustrades de fòra de Reus, però no passava d'aquí. Per fortuna, fa quatre anys i mig la seva familia va anar a estar a Barcelona, i desde allavors va tenir camp més ample. Al cap de quinze dies era ja l'ànima de tots els circols; per tot arreu el demanaven i l'escoltaven; per tot arreu el volien.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

 Les seves obres no són pas la sintesi de la seva personalitat. La vida den Bartrina va ser una febre continuada, i no tenia materialment temps d'escriure lo que concebia. Am tal motiu se l'havia de sentir quan pujava a la catedra d'algun ateneu i s'explaiava a son albir. En l'Ateneu Barcelonès va començar una serie de conferencies sobre America abans de Colom, i quan havia interessat a tot el public, que no estava acostumat a sentir tanta brillantor i tanta solidesa agermanades, una junta de savis de cartró que llavors pretenia monopolisar el moviment cientific de Barcelona, va tapar-li la boca pera complaure ls elements que l'haurien cremat si haguessin pogut. Però si no va poder explaiar-se en l'Ateneu Barcelonès, va venir l'Ateneu Lliure, del que fou un dels fundadors, i en la seva catedra va poder presentar-se tal com era. Bastava anunciar una conferencia den Bartrina pera omplir de gom a gom la sala; i ningú haurà oblidat encara la seva presentació del fonograf d'Edison i del condensador cantant, les seves conferencies sobre ls Viatges de Stanley a l'Africa, sobre les Supervivencies de l'Historia, etc. Veient el seu èxit, els mateixos savis de l'Ateneu Barcelonès degueren penedir-se de la seva obra, i, avergonyits, van deixar un lloc que no sabien ocupar.
 En aquelles conferencies sí que apareixia completissima la personalitat den Bartrina. Mai s'havia donat compte de que sabés parlar en public, i, no obstant, els seus discursos eren més atractius que ls de molts que tenen gran fama d'oradors.
 Però si les conferencies i discursos sintetisen la personalitat den Bartrina més que les seves obres, res el donava a conèixer en tota la seva valua com sa vida íntima. Recordo encara les estones delitoses que haviem passat escoltant-lo explicar entre quatre amics «Les aventures postumes de Don Juan Tenorio», o posant en el seu punt el bon sentit popular en medecina i astronomia per medi dels refrans i adagis. Mai se m'esborraran de la memoria aquelles escenes, mig serioses, mig grotesques, a que donava lloc quan, acostant-se-li algun d'aquells savis de cartró a que he aludit abans, tractava amb ell algun assumpte sobre l qual el savi s'havia ocupat tota la vida i el deixava amb un pam de nas, donant-li desseguida solucions que mai havia ni pogut sospitar. Sempre tindré present aquella erudició inverossimil que lo mateix ponderava l vigor del teatre grec que l'apassionament del drama romantic; que desentranyava ls conceptes més obscurs de Petroni i endevinava l'intenció profonda de les bufonades de Rabelais; que coneixia ls poemes sagrats de l'Asia i els escrits ascetics revolucionaris dels Pares de l'Iglesia, i que tot ho posava en el seu verdader punt, sense deixar-se influir mai per la tradició ni pel convencionalisme. Allí hi havia l verdader Bartrina, allí s veia, en aquell jove imberb, una verdadera gloria catalana, molt més solida que moltes altres que fan molt soroll.
 I encara més que en tot això s veia l seu valer en la vida íntima. Jo, que m glorío de coneixe-la, puc assegurar-ho. Aquella falta d'ambició; aquella rectitut mai desmentida de concepte; aquella candidesa quasi infantil al judicar els homes i els fets pel cor i no pel cap; aquella delicadesa de sentiments a l'analisar les passions propries, fan per nosaltres la seva perdua irreparable. L'amor i l'amistat omplien la seva existencia. L'amistat, l'afecte a la seva familia, no ls amagava, perquè ls sentia i no tenia per què amagar-los. De l'amor no n parlava quasi mai perquè era l seu secret, que sols revelava en la confiança més íntima. No sabem si ningú més coneix aqueix detall importantissim de la seva vida; però, siga com se vulga, respectant els seus desitjos, per lo que a mi respecta, amb ell passarà a la tomba.
 Tal era en Bartrina. Avui ha mort! Una llagrima, doncs, que m surt del cor, sobre la seva tomba, i la seguretat de que mai serà oblidat, es lo unic que podem dir els seus amics en aquests moments suprems.


(Del Diari Català corresponent al 5 d'Agost de 1880.)