Perpetuínes/Epistola

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


EPÍSTOLA[1]


 Amaro e noia

la vita, altro mai nulla, e fango è il mondo.

Leopardi

Amic, si encara ho ets, mon plany escolta;
si sols t'ho dius, si l'amistat antiga,
pel cuc de l'egoisme rosegada,

com tronc corcat a l'apoiar-s'hi s trenca,
no llegeixi-s. Més prou, si ets egoista,
al veure versos llençaràs la carta!

Dubto. Vet-ho-aquí tot. Dubto i no m sento
ni am voluntat ni am força pera creure.
Tot lo que miro es fals; mai lo ser íntim
sabré compendre bé del que aquí m volta.
De l'infinit jo puc llegî ls prodigis,
analisant la llum de les estrelles
que allà d'allà, en lo cel, brillen perdudes,
i analisar la llum d'una mirada,
i llegir en lo cor, m'es impossible!

¿Com no dubtar del món, qui en ell hi troba
solament falsetat i hipocresia?
Renoms brillants se fan am falses glories,
com am cartró daurat se fan cuiraces,
i de lluny tot es or pel curt de vista.
Vergonyós i modest, s'amaga l merit,
i atrevida s'eleva l'ignorancia;
així l que fa poc pes en la mar sura,
i es en son fons tant sols que hi ha les perles.

Elevar-se! Pujar! Si falten ales,
recordar tot-hom sab que a les altures
no l'aliga tant sols, també hi arriba
lo reptil, i es prou facil arrastrar-se.
I quan, pujant al cim, més ambiciona

encara remontâ-s, té sempre l medi
de logrâ-ho, rebaixant lo que l rodeja.
I això ho fan tants! l mai ningú ls censura:
prou ells tindrien por, si por no fessin!
 
Altres n'hi ha, de l'ambiciós escala,
que homes de bé per tot arreu se diuen,
i, per debilitat, del crim són còmplices
mirant-lo indiferent. Lligar no saben
la causa amb els efectes, i no veuen
que l mal d'altre en son mal pot transformar-se.
Tranquil mira l pagès que ls boscos tallen;
no s'hi oposa: al revers, se n'aprofita;
però poc temps després les pluges vénen,
i en la montanya a l'aigua res detura,
i corre monts avall, i els rius desborda,
i els camps inonda... i el pagès ofega!

Am sa extranya indolència i apatia
los uns, am sa malicia ls altres, deixen
o fan que la mentida en eix món regni.
Més lo jovent, què hi diu? Si es l'egoisme
qualitat sols dels vells, ¿com no s prepara
a transformar-ho tot, en bé dels pobles?
¿Què fa al menys del jovent la part més alta,
la part que per sos títols o fortuna
ha de donar a les demés exemple?

Vestit am la lliureia de la moda,

ridicola com sempre en sos capritxos,
aquí n teniu un d'ells. De son cap cuida
molt més el perruquer que l catedratic;
amic de ballarines i toreros,
protegeix sempre l'art, i tots diriem
que es fill d'un monstre acas, no d'una mare,
segons lo mal que parla de les dònes.
Entre visites, jocs, passeigs i teatres,
ni té temps per pensar: treballa sempre.
Aquest es l'homo sapiens den Linneo!
Si tots com aquest fossin, fins al dia
del Final no hi hauria al món judici!

Al veure com aquest i aquells tants homes,
veritat i virtut, aon puc trobar-vos?
Que en el poble, tu m dius? I aont es el poble?
¿Es la munió de gent que alegre xiscla
i en la plaça de Toros té Ateneu?
¿Es la que per carrers i places corre
Visca la llibertat! cridant contenta,
i es esclava, primer de sa ignorancia,
després de ses passions, després dels idols
que, per demà cremar, avui aixeca?

Jo crec que hi ha virtut perquè hi ha vici,
més no la sé trobar per on la cerco;
pot-sê ho fa que ha fugit de les grans viles,
tant petites per ella, acostumada
a viure dintre l cor dels homes justos!

I això deu ser. ¿Com la virtut pot veure,
séns que tinga desitjos d'apartar-sen,
l'espectacle ridicol que a tota hora
les grans ciutats als ulls dels bons presenten?
S'hi veuen sempre ls Déus del vell Olimpe,
que, d'aqueix desterrats, per aquí volten;
Momo ha tret a Talía dels teatres;
les Muses han plantat quincalleria;
Venus de cap artista es la modela,
que ara les grans belleses són les Furies;
Vulcanus fa contentes a les Parques
treballant dia i nit enginys de guerra;
i Mercuri, en la Borsa, que es son temple,
embadalit aguaita com Cupido,
ja sense bena als ulls, treu sempre comptes.

I Cupido fa bé, que sols els homes
amb interès els interessos miren;
i tots, fòra de l'or, tots els que n tenen,
no creuen en res més que en sí mateixos,
que es creure, per ma fè, en ben poca cosa!
 
I no hi haurà un remei? ¿Es per ventura
un cercle lo progrés, que ara ns retorna,
després d'haver passat sigles gloriosos,
al primê estat selvatge d'on sortírem,
com torna al mar pels rius la gota d'aigua
que del mar pujà al cel dintre del núvol?
L'home, que pera unir els llunyans pobles

ha fet esclau el llamp, ¿no podrà un dia
extrènyer la distancia, avui immensa,
que hi ha entre l cap i el cor? ¿No podrà treure,
com del carbó l diamant, de l'egoisme
l'amor pera posar-lo en sa corona?

Tant-de-bo que així fos! Llavors serien
els homes homes i les dones angels.
Més per ara no ho són. Si alguna pura
idea o virtut tenen, prest l'esborra
l'egoisme que va creixent, semblant-ne
sos efectes l'efecte d'un incendi,
que l fum embruta lo que l foc no crema.

Ditxós tu! Ditxós tu que en ta masia,
lluny del brugit del món, vius en la calma,
i en eixes nits d'hivern, per mi tant tristes,
prop de la llar d'ont els tions encesos
claror i llum escampen per la cambra,
mentres ta dòna al nen més petit breça
cantant dolces cançons, tu a l'altre mostres
a creure en Déu i a respectar els pares;
i el vent, que vol entrar per les escletxes,
rutllant de tos fillets els cabells rossos,
te porta l perfum aspre, que aquí anyoro,
dels reínosos pins de la montanya!


  1. Premiada en els Jocs Florals de 1876.