Perpetuínes/Tres faules
I
Esbufegant i cansada
la locomotora deia:
— ¿Com es que essent jo la força,
l'enginy debil me subjecta?
¿Com es que haig d'esser esclava
i anar ont els ralls me menen?
No só forta? Vui ser lliure! —
I, fugint del camí recte,
volgué córrer vers els camps,
i mig s'enfonsà en la terra;
i ella, que esclava corria,
al ser lliure quedà presa.
La força sola no es lliure
i es suicida la llicencia.
II
Dels seus lentes caigué un vidre
buscant un botanic herbes,
i damunt d'una formiga
quedà l vidre al caure a terra.
Les formigues que passaven
s'aturaven am sorpresa
veient a una germana
de tant rara corpulencia;
i la petita formiga
dessota del vidre presa,
convertides en gegantes
les altres formigues veia.
Al mirar-ho, reia un savi
de la por d'elles i d'ella...
Vestida am vidre d'augment
quanta i quanta gent passeja!
En l'immensitat del buid,
i lluny, molt lluny de la terra,
reflectant la llum del sol,
trist caminava un cometa.
Per nostre món sospirava
que entre la foscuria veia.
— ¿Com ho faré per què ls homes
puguin saber ma existencia,
i m'apuntin en llurs llibres,
i em creguin ésser profeta
de mort de reis, i de fam,
i de pestes i de guerres? —
Prompte vegé sos desitjós
i sa ambició satisfeta.
Per davant de nostre sol
passà, i una taca negra
va ser son cos, projectant-se
en la lluminosa esfera,
r el cometa al punt notaren
els astrolegs de la terra.
Mostrar-se tant sols fent taques
no sols ho fan els cometes.