Piferrer
llegida en la vetllada que celebrá
'l 26 de novembre de 1884
la
CATALANISTA D' EXCURSIONS CIENTÍFICAS
BARCELONA
estampa de fidel giró
1884
Senyors:
Circunstancias tristíssimas que ningú podia preveure, y en las quals no hi té part cap ingratitut residenciable aquí, han fet que mans estranyas buydessen lo ninxo que á las despullas mortals de don Pau Piferrer obrí la pietat de sos amichs, y que 'l qui en vida, per la intensitat creadora de sa intuició estética y per la perspicacia vident de sa sensibilitat, havia sabut tot seguit aixecarse molt per damunt de la massa vulgar, hagués d' anar, anys després de mort, á pudrir sos ossos en la més negra de las fossas, la fossa comuna, la fossa dels borts, dels criminals y dels pobres.
Avuy, donchs, ni que volgués, podria la veneració de sos admiradors pagar á aquellas despullas lo tribut que bé mereixerian, erigíntlashi 'l panteó que á tants altres, ab menos títols que ell, regala la fortuna. Ni podria ni pot tampoch, en aquella diada que una santa costum dedica á recordar als vius la memoria dels qui foren, pendre forma semblant veneració en la més senzilla corona que demostrés al visitant que trenta sis anys no havian sigut prou pera esborrar del cor tan simpática recordansa [1].
Y no obstant, si en alguna ocasió son tan solzament impediments materials los que privan de prestar aquells tributs, si en alguna ocasió no hi há que acusar á ningú ó quasi á ningú de desmemoriaments anti-patriótichs, si en alguna ocasió los contemporanis han fet justicia, y aquesta justicia la ha confirmada la mitja posteritat que forman prop de tres generacions, es tractantse de don Pau Piferrer.
La apoteóssis, si val enfilar tant la expressió, comensá en vida, s' arrodoní en sa mort, y ha persistit fins avuy, fins aquest moment en que la nostra associació hi contribuheix, en lo que ella pot y sab, ab la manifestació que estém celebrant.
Viu, pogué en Piferrer endevinar lo que era l' afalagador oreig de la popularitat literaria: pogué sentir l' aplaudiment de tot un públich al intérprete més acabat de sos entussiasmes musicals; pogué rebre la estreta de má dels artistas y dels patriotas al descriptor dels monuments de la terra y més valiós propagandista de llurs bellesas; pogué gosar de la aprobació de la gent de gust, que miravan com sa fantasía poética se llansava amunt pels ayres de la poesía romántica, peró sens perdre 'l rumbo ni aletejar perduda pels buyts del sentimentalisme estrafalari que á tants tombava 'l cervell; pogué presumir, per fi, ab quínas esperansas veya tothom en ell al qui, sabent aliar l' esperit crítich y rebuscador del arxiver ab la facundia imaginativa del poeta, estava cridat á escriure pels sabis y pel poble la historia de sa patria, un de sos projectes y un de sos ensomnis.
La mateixa fortuna, avara ab ell en sos principis, comensava ja á ablanírseli; que al fi y al cap, lo sou, per més que modestíssim, de Sub-bibliotecari en la Biblioteca de Sant Joan, lo de Catedrátich que gosá més tart, y lo poch que li valguessin sos treballs literaris, eran una renda pera qui, com ell, s' havia sentit tractar de tu per la miseria, y havia arribat per un instant á no veure més camí que 'l d 'un convent pera poguer satisfer sa set de vida intelectual y lliurarse de ser lo que son orígen y 'ls infortunis de familia l' obligavan á ser: un pobre veler d' última fila. En Piferrer morí pobre, es veritat; peró morir pobre á vint y nou anys y mitj, quan no s' ha nascut ab més caudal que 'l de las mans y 'l del cervell, no pot constituhir cap títol de censura d' aquestos ab que tants escusan la peresa ó la falta de valía, y tants altres, per moda ó per poch sentit de las realitats de la vida, condemnan á la societat dihent que deixa morir als genis pels hospitals.
Aquella apoteóssis en vida, aquesta benevolensa incipient de la fortuna trobaren llur coronament en l' acte de la mort. Potser la mort d' en Piferrer presenta un exemple únich en los anals de la justicia barcelonina. Barcelona 's conmogué tota al saber que estava malalt de perill: lo Bisbe enviá son carruatje pera durli 'l viátich, al qual acompanyaren ab atxas molts deixebles y amichs; y quan, consumada la obra de la naturalesa, son cos fou dut al cementiri, la gent que la tarde del 26 de Juliol de 1848 s' aplegá pels carrers del tránzit pera veure passar lo séquit fúnebre, pogué preguntarse ab sorpresa si era 'l cadavre d' un prímpcep de la fortuna ó de la sanch lo que tant inusitada pompa rodejava. Delegats de la autoritat eclesiástica, lo gefe polítich y l' Alcalde Corregidor, abdós en persona, l' ajuntament y claustre universitari en ple, corporacions académicas y á centas de personas, totas las sumitats del món intelectual barceloní, seguiren lo féretre desde la iglesia de Sant Francesch fins al cementiri, hont oradors y poetas [2] li daren comiat en entussiastas y sentidas frases. Y no obstant, ¿quí era aquell mort á tal estrem dignificat? Un pobre jove, de menos de trenta anys, fill d' un veler, tan pobre que sos amichs havian de pagarli 'l ninxo, y d' obrir, en memoria d' ell, una suscripció á fi de que sa mare no 's morís de miseria.
Aquesta suscripció demostrá lo que ell era estimat. Mentres á Barcelona 's constituhia una comissió de gent notable pera fomentarla, Palma de Mallorca hi ajudava baix la iniciativa del Capitá General, don Fernando Cotoner, y desde Madrid, fins desde Madrid, hi contribuhian, fent pública la contribució, homes com en Modest Lafuente, en lo ple allavoras de sa reputació d' autor de Las capilladas.
Tantas simpatías, tanta justicia no pararen aquí. Parleu d' aquell temps á la gent que 'n sobreviuhen, y per mica de coneixement que tingan del moviment intelectual d' allavoras vos retraurán com ab melancolía 'l nom d' en Piferrer. Y sos amichs, ¡cóm se 'n recordan! ¡ab quin entussiasme 'n parlan! Parleune, sinó, per exemple, ab don Marian Aguiló, que fou son fidus Achates durant los darrers cinch anys de sa vida, y es avuy, per dirho aixís, lo gran sacerdot de la religió de son nom!
Los testimonis escrits concordan ab los testimonis orals. Obriu qualsevol llibre ó llibret en que de prop ó de lluny se fassa referencia á la Barcelona literaria del nostre primer mitj segle, é hi trobareu repetit y repetit, ab adjectius encomiástichs, lo nom del ilustre escriptor. No fou sols la circunstancia d' haver mort ab pochs dias d' interval, setze no més, la que associá son nom al del gran Balmes; en repetidas ocasions y per distints escriptors se 'ls posa de costat, per més que las direccions fossen distintas y que 'ls 38 anys del vigatá haguessen permés que fos fruyt lo que 'ls 29 del barceloní no havian deixat ser quasi més que flor. A ells dos y á en Martí d' Eixalá atribuheix un escriptor tant enterat com en Joseph Leopoldo Feu [3] la primacía y la personificació del moviment literari filosófich de aquell temps.
¿Qué més, y encara que sia passar á una altra classe de testimonis? No fa gayres dias, en una carta que 's feu pública y que endressava 'l general Blanco á un amich seu de Barcelona donantli gracias per las demostracions de simpatía de que fou objecte ab ocasió de la mort de son fill gran, citava com un títol que havia d' enaltirlo á ell als nostres ulls lo d' haver estat deixeble del que ell califica d' inmortal don Pau Piferrer. ¿No vol dir molt aixó, venint de persona tant agena per sa carrera á las nostras devocions literarias?
¿Voleu que vos conti, á propósit d' aixó, un fet curiosíssim que dech á persona pera mi fidedigna, peró qual nom no crech poder revelar en aquesta ocasió? Quan un amich íntim d' en Piferrer, algun temps després de mort aquest, aná al cementiri pera fer posar la lápida mortuoria, tingué, com se comprén, la piadosa curiositat de fer traure la caixa pera contemplar per darrer cop lo cadavre. ¡Espectacle esgarrifós! Lo cap havia saltat del tronch y lliscat fins damunt de las camas. Peró la ratlla de son circuhit y la llisura pelada de son crani, sense una mota de pel, quan la cabellera d' en Piferrer era copiosíssima, no eran ó no semblava que fossen las del mort. ¿Quín horrible misteri enclohia aquella caixa mitj corcada? La frenología tenia allavoras á Barcelona son centre més actiu de propaganda y estava en lo moment de la febre. ¿Fou potser que una má irreverent, fanatisada per l' esperit de secta, profaná 'l ninxo y robá 'l crani, á fi de poguer experimentar sobre ell las lleys de sa pretesa ciencia? ¡Quí sab si encara avuy existeix aquell crani! ¡Quí sab si encara algú pot sentir la fiblada del remordiment al sapiguer que 'l crim, si crim hi hagué, no quedá sepultat del tot!
Aquest fet vos probará ben bé en quin olor morí en Piferrer de santedat literaria, perque á bon segur que 'l més fanátich no hauria gosat corre 'ls perills de la més sacrílega de las profanacions, sense la compensació que li duya 'l possehir materia d' experimentació tant fefacient y positiva.
Y vinch ja, senyors, á las duas derreras y més importants manifestacions del preu en que Barcelona tingué y té la memoria del seu Piferrer: á la colocació del retrato d' aquest en la galería de catalans ilustres ab que l' Ajuntament decora la gran Sala de Cent, y avuy, á la que no per més modesta hauria estimat en menos l' honrat si hagués pogut prevéurela, á la colocació d' altre retrato seu en la incipient galería d' excursionistas ab que decorém la histórica saleta en que estém reunits.
Sí, aquí, aquí tenia 'l seu lloch, al costat d' en Parcerisa, lo qui 's partí ab aquest la tasca de posar las primeras pedras d' aquell monument dels Recuerdos y bellezas de España, d' aquell monument que ab lo de la Biblioteca de autores clásicos españoles, catalana també per son fundador y per son editor, constituheixen las duas obras més sérias y de més empenta que ha produhit en la present centuria la nostra patria. Miréuvoslo, senyors; aquest es lo pálit reflex corporal d' aquella imaginació sana y ardenta, d' aquella admirable percepció crítica, d' aquella inteligencia vigorosa que reerigí en las planas d' un llibre la Catalunya y la Mallorca monumental; aquesta la pálida imatge de aquell jove que en plena guerra civil, quan los camins eran més difícils y fins perillosos, no vacilá en anársen per camps y montanyas, ab la cartera sota la aixella, cap á Tarragona ó Gerona, cap á Lleyda ó cap á Vich, de Sant Cugat del Vallés á Cervera, de Sant Miquel del Fay á Cardona ó á Bellpuig, de Montserrat á Poblet ó Santas Creus [4], incansable excursionista, cercant paisatges y monuments, tradicions y llegendas, inspiracions y recorts ab que nudrir la activitat inacabable de son esperit y donar repeu á la potent branzida de sos entussiasmes d' artista y de poeta.
Perque no fou en Piferrer l' arqueólech sech que fa la anatomía del edifici, de la portada, contant ratlla per ratlla, finestral per finestral, midant ab compás y regla alturas y amplarias, escorcollant datas y noms, investigadors sempre meritoris, es cert, peró sols á títol de peons, pera 'ls quals es lletra morta lo que veuhen, lletra hont no hi descubreixen la idea, la imatge espressada, sinó simplement la trassa caligráfica del carácter. En Piferrer fou aixó, peró fou alguna cosa, molta cosa més: fou tot lo que té de ser lo qui escriu, no pera 'ls especialistas, sinó pera tothom, lo qui va tant com á descriure, á fer sentir,—lo qui va tant y més que á descubrir las maravellas d' execució técnica d' un monument, á desforrarne l' ánima, á descubrir aquesta ratlla especial que, com en la fesomía del home, al través de la similitut anatómica dels membres marca 'l génit, la individualitat característica. Aquesta es, senyors, la veritable bellesa, aquesta la que descobren l' amor y l' entussiasme, no la sola ciencia; aquesta la que sapigué trobar en Piferrer, qui, en lloch d' arribar al art pel camí del coneixement tecnológich, partí d' aquell cap á aquest, ó mellor, apelá á aquest tant sols en quant fos necessari pera rahonar sas impressions y poguérlashi donar, al trasmétrelas, adequada vestidura. ¿Cóm no aixís? En Piferrer no tenia cap carrera artística, ni podian sobrarli 'ls estudis especialistas, molt menos los necessaris pera aquella empresa, los quals no hauria adquirit segurament estudiant filosofía, com Deu era servit, en lo colegi de Sant Pau y lleys en la Universitat. Ja compendreu que no pretench fer la apología de la ignorancia com á base de criteri artístich. Vull dir simplement que, com succehí en ell, las sobras d' instint supliren la falta de ciencia, y que aquesta última no supleix may la carencia d' aquell.
Si hem de creure la llegenda, perque sobre en Piferrer fins hi há com un principi de llegenda, sa afició als monuments vells se li despertá de molt jovenet y en ocasió fins á cert punt graciosa. En Piferrer, aixó seria 'l 36 ó 37, era nacional, y com á tal hagué de sortir de columna contra "ls facciosos. ¿Seria potser ab ocasió d' alguna de las famosas solsonadas de la guerra dels set anys? La forsa de que formava part estigué destacada al castell de Montsoriu, sobre Breda, un dels restos de castell senyorial, com sabeu, més bonichs de Catalunya. Fou una nit de lluna, y realment, una nit de lluna, en aquella cúspide escaixalada del cono que forma la montanya, té d' esser, pera qui senti semblant orde de bellesas, un espectacle sens rival. En Piferrer, que sentia ab tot lo fervor d' un romántich y que ja de sí era d' una excitabilitat nerviosa extraordinaria, se sentí fondament impresionat. Aquella nit li inspirá una de sas primeras obras literarias, una llegenda, El Castillo de Montsoliu. No la he poguda trobar de cap manera; peró coneixent al home y son temps, vos podeu figurar lo que seria. Aquella nit se despertá també en ell l' autor futur dels Recuerdos y bellezas de España.
Iniciat en l' art per aquestas vias, describint y judicant més per sentiment que per ciencia, podeu compendrer fácilment quín seria son sistema literari. Lo sistema literari d' en Piferrer no es la descripció ni la narració nuas y sens escorsa: sa descripció y sa narració tenen quelcom d' oda, y en entrellás enciser qual procés van trassant, més que la lógica d' un plan fet en fret, los alts y baixos del moviment lírich ab tots los capritxos que l' análissis no explica, van combinantse y apareixent successivament l' epissodi d' historia, lo retall descriptiu, la cita diplomática, la divagació filosófica, lo rapte poétich, la invocació sentimental, la efusió encesa del patriotisme. ¿Qué més? En certs moments la inspiració 's desborda del quadro sempre circunscrit de la relació reposada, y no 's contenta sinó ab las formas de la llegenda ó de la gran fantasía poética. D' aquí naixen, per exemple, en lo volum primer de Catalunya, trossos tant espléndits com La romería á Montserrate ó El Conde fratricida, que encara avuy, morts los gustos literaris que 'ls inspiraren, se llegeixen ab la intensa delectació que sempre, abans y ara, produheixen, quan son fermas y seguras, las voladas en ple ideal.
¡Ah, senyors! Jo no renego del meu temps; jo comprench tot lo que tingué de fals, de buyt, fins de perniciós pera 'l gust y pera las costums aquella literatura romántica, morta avuy y enterrada; jo comprench que las corrents d' allavoras no poden esser las d' ara; peró hi ha en aquella literatura obras culminants que jo no puch avorrir, que haig d' admirar, que admiro, perque 'm fan sentir, me fan sentir un no sé qué, quelcom com la bufada d' ayre matiner que desembotorna la cara y oxigena los pulmons opresos després d' una nit de vetlla á la espona d' un malalt. Jo la he sentida aquesta impresió quan afadigat de lecturas que m' han irritat los ulls ab la cohentor de la realitat més nua, escorxada per má de mestre, m' he refrescat en obras d' aquellas. Jo la he sentida, senyors, ben viva, y no ho cregueu ficció encomiástica inventada ad hoc pera aquesta ocasió sinó epissodi íntim de mas emocions literarias; jo la he sentida, y no fa pas molt de temps, ab aquella mateixa Romería á Montserrate de que vos parlava y ab la atrevida fantasia á lo Walter-Scott que la corona, en la qual la veu de las montanyas, la veu de las ayguas, la veu del vent, la veu de la boyra ploran ab ramors misteriosas y gemechs planyívols sobre la desolació y la ruina de la patria.
Se comprén perfectament, si encara avuy es tanta la magia del estil d' en Piferrer sobre 'ls nostres temperaments desilusionats, quánta no havia d' esser la que exercís sobre aquella generació del 40 que, imbuhida en altres cánons estétichs, cercava en l' art, no l' anatomía analisadora de las peripecias de la vida propia de cada dia, sinó la pintura d' excitacions extraordinarias, de passions fenomenals, de conflictes trágichs acabats de volcanisar per la rimbombancia de la expressió y 'l desencadenament dels tropos retórichs. Aixís s' explica perfectament l' entussiasme d' en Parcerisa, l' ilustre dibuixant qual imatge en aquesta sala s' estremirá de goig al sentir prop seu la de son primer company de glorias y fadigas, al veure realisat en la prosa d' en Piferrer l' ideal qu' ell somniava pera 'l text de sa publicació.
Modest fadrí veler en sos principis en Parcerisa, com en Piferrer, dibuixantó després de mostras pera teixits y brodats, ab la lectura de las descripcions de la Alhambra en Le dernier Abecerraje d' en Chateaubriand havia sentit germinar, més ó menys en gros, en son cervell, la idea d' una publicació gráfich-literaria en la qual donar á conéixer tants de monuments ignorats com hi havia á Espanya. Ni la carestía de diners ni la conciencia de sa ignorancia del dibuix arquitectónich havian bastat pera espantarlo. Ple de fe en sas forsas, s' aprengué tot sol los coneixements que no tenia, y quan se sentí prou fort, no pensá ja sinó en buscar company que s' encarregués de la altra meytat de la feyna.
Volia pera aixó un escriptor de condicions especialíssimas. «Mon bell ideal—escribia ell mateix lo Maig del 72 al despedirse dels suscriptors als Recuerdos y bellezas, recordant ab melancólica anyoransa sos ja remots principis,—mon bell ideal eran las elegants descripcions de Víctor Hugo en Nôtre dame de Paris: res de disertacions generalment fredas y fadigosas: de noticias, las que proporcionessen los documents dels arxius, y quan no, lo que 's tingués per cert y averiguat.»
Acudí pera aixó, segons sembla, á en Roca y Cornet, molt reputat allavoras á Barcelona; mes com en Roca declinés l' encárrech, acudí en Parcerisa á don Manuel Milá y Fontanals. Tampoch pogué aceptar don Manuel Milá, peró li indicá com lo més á propósit á en Piferrer, allavoras totalment desconegut, ó poch menos, fora del petit recó de sos amichs [5]. S' escusava en Parcerisa alegant que volia un literat que tingués un nom ja conegut; peró tant y tant insistí en Milá y tant y tant ponderá las excelencias de son amich, que en Parcerisa consentí en tenirhi una sentada. Y conteu si en Milá hauria de fer forsa de máquina, perque á la tara de desconegut afegia en Piferrer la de massa jove, no ja pera empresa tant grossa com aquella, sinó pera altras de menos quantía. Calculeu que, aparegut lo primer quadern de Catalunya á mitj Mars del 39, hem de colocar la escena descrita més aviat á principis que á últims del 38, quan en Piferrer, nat l' 11 de Desembre del 18, no passava encara dels vint anys.
Y heuvos aquí com entre las moltas cosas que Catalunya deu al ilustre don Manuel Milá, un altre excursionista, recordéuvosne bé, li deu una de sas més puras glorias: li deu en Piferrer. Perque si es cert que 'ls qui valen de debó tart ó aviat s' obren pas, ho es també que las circunstancias, segons sian adversas ó propicias, retrassan ó facilitan llur aparició. La obra projectada per en Parcerisa era just lo camí de Damasch pera 'l talent d' en Piferrer. La casualitat, la penetració d' en Milá y 'l bon sentit d' en Parcerisa llensaren á en Piferrer per aquell camí de Damasch. Y bé era menester que la fortuna anés amatenta á obrirli las portas de la gloria, perque la mort s' anava preparant pera tancárlashi d' una rebolada.
«Al endemá de la conversa ab en Milá,—segueix escribint en Parcerisa en lo lloch citat,—vingué á casa un jove modestament vestit y d' aspecte bondadós, que tot seguit me fou simpátich, y molt més quan me feu memoria de que havíam sigut amichs de petits, lo qual vaig anar recordant perfectament, resultant la coincidencia d' esser, com jo, fadrí veler, y son pare mestre, com lo meu, en lo mateix ofici.—Aficionat en Piferrer á la arqueología, y desitjós de desempenyar la part literaria en la nova empresa, pera probar si lograva formarse idea completa de mon desitj me proposá redactar, com á mostra, una entrega. Acceptada la idea, escrigué la introducció al volum primer de Catalunya, que efectivament resultá com jo desitjava.»
¡Y tal si havia de resultarhi! ¡Y tal si s' havian de entendre l' artista y 'l literat! ¡Si 'ls dibuixos del un valian lo text del altre!
La portada d' aquell primer volum ensenya un delicat dibuix del altar major de la nostra Seu. Al peu, esfumant las ratllas del basament fentli com una peana de gloria, s' aixeca una nuvolada revolta de encens. Allí, en aquell simpátich dibuix, están admirablement simbolisats los sentiments artístichs y 'ls procediments de factura dels dos amichs. L' un, poeta dibuixant; l' altre, poeta describint: abdós veyent los monuments circundats d' una aureola de encens, l' encens de llur entussiasme; abdós ab los mateixos amors; abdós ab lo mateix fervent anhel de predicar á llurs compatricis la santa creuhada del art patri; abdós sentintse plens d' alé pera oposar lo pit á aquella tremenda ona destructora que l' any 35 havia vist formarse, inflarse y reventar estruendosa contra las grans fábricas que testificavan lo poder artístich dels nostres avis.
¿Voleu una proba de si s' avenian y de cóm entenian l' un y l' altre la missió que s' havian imposat?
Obriu la plana 77 del volum primer de Catalunya, y veureu, davant per davant d' un dibuix d' en Parcerisa que representa l' antich claustre del nostre Sant Pau del Camp, una nota que, per lo que pinta als dos joves artistas y fins, si voleu, la época, mereix ser transcrita aquí literalment: «Al contemplar—no faig més que traduhir—la lámina que representa aquest claustre, trayent la proporció per las figuras (hi há, efectivament, dibuixat un grupo d' homes y un escolanet) podrá dir tothom que las columnas no son tant baixas com assegurém; peró creyém que se 'ns dissimulará aquest erro voluntari si s' atén á que quan ferem las figuras més petitas de lo que en realitat han d' esser, ho verificarem en gracia de la majestat del conjunt del edifici, la qual hauria desaparegut donant á aquellas la alsada corresponenta.»
No vos escandalitzeu al sentir aquesta nota: sonriheu, si per cas, ab sonrís carinyós, davant de tant graciosa confessió; aquella candorosa estratagema está inspirada per un sentiment molt honorable, per un sentiment d' enamorat que exagera y falsifica las bellesas de sa enamorada pera enaltirla als ulls dels extranys y justificar sa passió.
Jo no sé de quí es la nota, si d' en Parcerisa ó d' en Piferrer; fins certa traballositat d' expressió me la fa creure redactada directament pel primer. Peró, ¿y qué? La complicitat d' en Piferrer en aquella que escrupulosos faritzáichs ne dirian profanació es evidentíssima, y no hem d' esser nosaltres los qui la dissimulém, perque lluny d' esser un pecat capital, si 's té en compte la época y l' esperit de la publicació, es, si no una virtut, menos que un pecat venial.
Ni eran sols coincidencias d' entussiasme com aquestas las que hi havia entre 'ls dos iniciadors dels Recuerdos y bellezas de España: n' hi havia fins en la forma especial y concreta d' aplicarse aquestos entussiasmes, en las predileccions artísticas del un y del altre.
Escolteu á en Piferrer en la introducció al volum de Mallorca:«.....admirém la bellesa de las formas y en aquest particular tal vegada no som esclussivistas més que ab alguns géneros moderns. Estimém lo bisantí, y al través de sa rudesa, en sos triples archs cilíndrichs, amples dintells, grossos pilans ó quadradas pilastras y capitells capritxosos, procurém trobarhi sa elegancia: lo gótich es l' objecte de la nostra devoció, si aixís pot dirse, y pera nosaltres, lo més espiritual, profón, filosófich, bell y, sobre tot, lo més cristiá; y no neguém atenció y respecte ni al plateresch delicat y menut, ni al noble grech-romá, per més que, en nostre entendre, careixi aquest de significació aplicat als usos religiosos y sia com un que, als dos mil anys d' enterrat, ressuscites en mitj d' un altre poble ab lo mateix vestit y parlar y pensar y maneras del temps en que vivía.»
¿La noteu la gerarquía que estableix en sas aficions entre 'ls diferents géneros arquitectónichs que caracterisan als nostres monuments? ¿Ho noteu com lo bisantí ocupa 'ls dos quints de son ánima y 'l gótich los tres quints restants, no quedant, com qui diu, més que un recó vergonyant pera l' arquitectura clássica més ó menos adulterada que 'l Renaixement posá de moda?
Donchs trenta anys després d' escrita aquella professió de fe, en Parcerisa, després d' haver visitat tota Espanya y vist tants y tants monuments, quan ja la edat semblava haver hagut de modificar poch ó molt sos punts de vista, encara allavors, en la mateixa despedida de que abans parlavam, encara deixava traslluhir d' una manera poch dissimulada sa inquinia contra 'l Renaixement y son cult fervent per la arquitectura de la edat mitjana, per aquellas arquitecturas románica y gótica qu' en Piferrer declarava en veu alta que eran la suprema realisació de sos ideals artístichs.
Y jo ho comprench, y ho compreneu encara més vosaltres, senyors, los qui, deixebles d' en Piferrer, feu la vida activa del excursionista, y aneu de llogaret en llogaret, de vila en vila y de poble en poble, derrera de sas petjadas, admirant aquesta magnífica florescencia bisantina y gótica que senyoreja desde la més humil ermita de la vall fins á la ossamenta del castell en los cims més alterosos, sempre igual y sempre nova, ab tots los carácters d' una escola propia, d' una varietat característica dins de la gran brotada de la arquitectura europea.
La tradició filo-gótica havia surat entre nosaltres fins sobre la avinguda pseudo-clássica del Renaixement. En Capmany, en ple barroquisme, escribint lo volum III de sas Memorias históricas, feya ja la apología del goticisme ab referencia als monuments religiosos, declarant que l' anteposava als géneros posteriors, deplorant en sentidas paraulas las profanacions que 'l mal gust regnant havia comés en aquells y advocant pera que se 'ls restituhís á llur primitiva original grandesa.
Donada aquesta tradició, calculeu de quína manera més espléndida havia de manifestarse en la generació artística de la primera meytat del nostre sigle y en homes, com en Piferrer, dotats d' una impresionabilitat tant esquisida, que á tal punt excitava la gran erupció del romanticisme.
Duas corrents principals de lava candenta, si val la imatge, produhí aqueixa erupció: en l' orde de la fe, y permeteume que glosi un lema simpátich pera tots nosaltres, la corrent cristiana y la corrent descreguda; en l' orde de la patria, la corrent nacionalista y la corrent humanitarista; en l'orde del amor,la corrent dels sentiments tristos, anyoradissos, melancólichs, dels sentiments de llum de lluna, y la corrent dels sentiments desesperats, rabiosos, ultratrágichs, dels sentiments á la temperatura del ferro blanch. A la una literatura la simbolisa la casta donzella d' ulls blaus y rossas trenas, perfilantse dintre 'l march d' un finestral de randadas ojivas, que resignada prega á la Verge per l' ardit cavaller á qui estima y que ha marxat á la lluyta contra 'ls infaels invasors de sa terra; simbolisa á la altra qualsevol de aquellas imponents creacions de Lord Byron, que duhen en lo cor la passió ab tots sos desvaris, la superbia en lo front ab totas sas negacions, y en lo puny clos, que s' alsa contra 'l cel, la amenassa satánica ab totas sas malediccions y totas sas furias. Examineu aquell art y aquella literatura, y per en mitj dels entrecreuhaments de direccions que segueixen homes y obras, hi descubrireu sempre las duas tendencias mares que he pretés indicarvos valentme de la única forma en que 's poden expressar aquestos conceptes generals: per medi de imatges.
Catalunya, ó si voleu, Barcelona tingué novas ben aviat d' aquella renovació dels credos estétichs iniciada ab lo sigle: en El Europeo, notable revista que 's publicá á Barcelona 'ls anys 23 y 24, brollaren guspiras d' ella, guspiras que no eran únicas, perque simultáneament feya sa aparició entre nosaltres Byron en son Childe·Harold, y Ugo Foscolo, pera no citar més detalls, inspirava á en Cabanyes. Peró, de las duas corrents, la que aquí imperá ab més forsa de desde 'l principi, perque més responia als nostres sentiments y tradicions y manera de ser, fou la que podríam denominar, encara que sia afegir novas caracterisacions á las que abans havem usat, la corrent medio·eval ó germánica. Heuvos aquí, y permeteume recorre á un escriptor que ja he citat abans, en Feu, perque ho dirá mellor de lo que jo ho diria, heuvos aquí la nota característica que 'l romanticisme catalá, fins de bolquers, ja ostentava: «Lo coneixement que demostran (los redactors de El Europeo y especialment n' Aribau y en López Soler) de las bonas teorías estéticas y molt particularment de Schiller, l' amor á la edat mitja y á las usansas caballerescas, la importancia que atribuheixen á la educació del home, llur entussiasme per lo art musical y la ópera italiana, lo respecte profón á las costums nacionals com enllassadas íntimament ab la religió, creencias, clima, lleys y demés elements socials, indican un saludable y primerench renaixement, notable en una societat de llarch temps contrariada per las preocupacions y 'l régim polítich..... Pot dirse que comensava á clarejar entre nosaltres, á despit del estrépit dels partits, l' amor á la historia y 'l carinyo per las costums sense degenerar en apocat y temerós: lo respecte á la religió, encara que lliure de supersticiosas reminiscencias; aqueix esperit conservador sá y fértil que, atent á las necessitats del segle, incrusta constantment nous elements de vida y desenrotllo en l' avior secular de las tradicions patrias.»
Aquestos son los carácters del romanticisme catalá ja desde que despunta en l' horisó; aquestos los que ostentará més tart al rompre en la quarta decada del segle; aquestos los que conservará quan, després de pondres, per dirho aixís, renaixerá en la restauració dels Jochs Florals y de la literatura catalana, filla de primer grau del romanticisme nacionalista-conservador, y continuadora avuy encara, en una de sas brancas, de la tradició iniciada pels redactors de El Europeo. Aquest, senyors, lo romanticisme d' en Piferrer, un dels representants més genuíns d' aquell período y escola literaris que tenian per deus magnes á Walter-Scott y á Schiller, á Goethe y al bardo Ossian [6].
¿Voleu sentirho en boca del mateix Piferrer? Escolteulo en ocasió de trassar en 1846 la biografía d' un pianista compositor, d' en Miquel Ribera, una de tantas glorias catalanas, á judicar per lo que ell ne diu, com ha aixafat, al comensar á florir, la roda del carro de la mort. Es una página superiorment escrita, de la época en que l' estil d' en Piferrer, virilisat per l' estudi y la práctica, alcansá 'l grau máxim de bellesa. Per aixó no la vuy desllustrar traduhintla.
Després de fer constar las semblansas entre las melodías del Nort y las d' en Ribera, com inspiradas que están aquestas últimas en las melodías populars catalanas, de las quals fa una magnífica apología, escriu: «Mas aun cuando la asimilación de los tipos no existiese, fuera bastante á producir aquel sabor en sus piezas la decidida inclinación á la musica y literatura alemanas que de mucho tiempo se nota en los catalanes que miran el Arte como objeto de un culto de afecto, respeto y estudio constante. De esa inclinación damos gracias á la Providencia; y con toda la fuerza y buena voluntad que pueda prestarnos nuestro amor á lo bueno y á lo verdadero, manantiales eternos de belleza, contribuiremos á que se arraigue en nuestro suelo y á que sea la dominante; porque, aun omitiendo las simpatías que pueden nacer de la índole de los pueblos, jamás inclinación alguna tuvo tan seguros fundamentos ni tan poderosos incentivos. Del seno del Norte salió aquella voz de regeneración que dió nueva vida al Arte y á la Ciencia: allí, primero que en todas partes, se volvió la vista al genio popular y religioso de Edad media, que es el verdadero y único pasado poético de las naciones modernas: en Alemania, con su Goetz de Berlichingen, Goethe arrancó el secreto de su existencia al último período de aquellas generaciones robustas; allí Schiller, levantándose poco á poco en alas de su casto genio sobre el caos del materialismo, cantó el himno de la humanidad entera, idealizó el carácter del hombre, bien como la mas sublime maravilla del universo, celebró el triunfo del alma inmortal humana, grande, fuerte, bella y libre: allí Burger, Tieck y Uhland oyeron el eco de las tradiciones que á través de los siglos y por encima de las antiguas selvas germánicas enviaban las generaciones pasadas, y pulsaron con osadía enérgica el arpa de los cantos populares y del sentimiento; allí Herder, con sus grandes estudios sobre las costumbres y las instituciones de los pueblos, observó el primero el fondo de poesía que la nacionalidad atesora: allí los hermanos Augusto y Federico Schlegel, con los más admirables y profundos recursos de la crítica, por ellos llevada tal vez á demasiada altura, han predicado el culto poético del espíritu católico de la Edad media, y si entre las nieblas de la Escocia Walter Scott alzó una voz que fué llenando los ámbitos de todo el mundo civilizado, en los alemanes bebió los principios del romanticismo que él ha fijado y convertido en tipo de verdad, perfección y armonía.»
Si ab la trascripció d' aquesta cita, si ab las consideracions que la han precedida encaminadas á senyalar quína de las duas tendencias en que 'l romanticisme 's bifurcá á Europa fou la preponderant á Catalunya, creguesseu que vos havia dut ja lluny dels Recuerdos y bellezas de España, vos diré que aneu errats, perque en Piferrer del any 38 y 39 que escrigué 'l primer volum de Catalunya, en Piferrer del any 40 que escrigué 'l volum de Mallorca, en Piferrer que escrigué 'l 43 la magnífica introducció al volum II de Catalunya, es en Piferrer del any 46 que escrigué las transcritas frases, sols que en los anys 38 y 39 y 40 y 43, y com més al principi més, feya quasi per intuició, per espontánea inspiració, lo que més tart la reflexió y la major ciencia li permetian rahonar y fundar en agens exemples. Y no n' estém lluny d' aquells Recuerdos y bellezas, perque es la veritat que, ab tots los errors de detall ó inexperiencias, propias y de la época, que puga haverhi, aquells dos volums y mitj son la obra capdalt del romanticisme de que vos parlava, y la única, com qui diu, que ha sobreviscut á las circunstancias de temps que li donaren vida. Jo no 'n se més que una altra, y encara de data es posterior: Las ruinas de mi convento, d' en Patxot. Y no n' estém lluny, repetesch, perque, al fi y al cap, en Piferrer es en los Recuerdos y bellezas hont se manifesta en la plenitut armónica de sas facultats, si no desenrotlladas ab tota l' amplitut que haurian alcansat, prou vigorosas ja, prou robustas, pera que ensemps que una esperansa fossen una realitat.
¡Ah, senyors! La mort s' encarregá, ja que no podia destruhir lo que de real tenian aquells mérits, de tallar en sech lo fil de las esperansas que enclohian. Una senzilla nota, massa senzilla, que no 's pot llegir sens emoció, hagué d' anunciar als suscriptors de la publicació, á mitjan segon volum de Catalunya y poch abans de cloure la monografía de la nostra Seu, que havian perdut son company de viatje y que desde llavoras era un altre qui 'ls havia d' acompanyar y férloshi de guia.
No es aquest lo lloch oportú pera esclarir quant de menos ne valgué la publicació, y dich quant de menos, perque es indubtable que hi perdé. Me referesch á la part catalana; de lo restant no dech parlarne. No tenia 'n Pi y Margall, que succehí á en Piferrer, una de las condicions més indispensables pera durla á terme y que era la superabundant en lo segon: l' entussiasme. Ell mateix ho confessava al participar lo cambi als lectors en la nota á que m' he referit. Cert que no li mancavan aficions artísticas ni alguns coneixements en la materia, com ho demostrava 'l volum ab que 'l 1843 havia iniciat una nova publicació, análoga á la d' en Parcerisa,—lo qual demostra que no es d' ara lo que un amich de molts de nosaltres ne diu això dels Ripperts [7].—Peró també es cert que no escribia ni judicava tant ex abundantia cordis, y que aixís com en en Piferrer apareixia pera aquells traballs un talent propi, original, en en Pi s' hi veya principalment al lector de Nôtre dame de Paris, de la qual en l' esperit crítich y en la forma, es una continuada reminiscencia, quan no un plagi, la obra indicada. Fins en punt á coneixements y sentit crítich hi podria dir molt tal vegada qui analisés per dintre de tot aquell volum d' excursions, que, al fi y al cap, suposar de tranzició entre 'l bisantí y 'l gótich la portada de Sant Miquel, avuy reaixecada en la Mercé, me sembla un desliz, com ne deya 'n Parcerisa del seu, una mica més grave que 'l d' aixiquir las figuras del claustre de Sant Pau pera engallardir la arcada [8].
Y prou ja, senyors, dels Recuerdos y bellezas de España, perque 'l temps apremia, y jo no vos donaria una idea complerta d' en Piferrer si 'm limités a illuminar d' ell no més que la faç d' historiador y d' arqueólech-artista. Fou aquesta la principal; peró distan molt d' esser insignificants las altras que ostenta pera que poguém deixar d' indicarne, com mellor sapiguém, lo que valian.
Per fortuna aquella popularitat de que vos parlava al principi, aquella bona memoria d' en Piferrer que sobrevisqué en Barcelona á sa plorada mort, prengué un aspecte práctich, y no havém avuy de contentarnos, respecte d' ell, en lo que toca á sos articles de crítica y á sas poesías, ab la simple noticia de que n' escrigué y foren celebrats, ó ab la difícil lectura d' algun ó alguna en publicacions periódicas de que l' atzar n' haja conservat algun exemplar. Aixís succeheix, per exemple, y deixeume que de pas ho lamenti, ab las obras d' escriptors com en Joan Cortada, en quals articles de costums y humorístichs pot ferse una tria que tal vegada 'ns dongués un Curioso parlante barceloní, com, més últimament, en Robert Robert, l' originalíssim redactor del Tros de paper, ó com, més darrerament encara, pera no citarne d' altres, lo cáustich y castís Llabería.
En Piferrer tingué més amichs y més fortuna. Tres anys després de sa mort apareixian coleccionadas en un luxós volum, precedidas del seu retrato y junt ab las d' en Carbó y d' en Semis, sas poesías acompanyadas de dos fragments dels Recuerdos y bellezas, d' una fantasía literaria titolada Vuelta á la esperanza, y d' unas apuntacions d' en Manyé y Flaquer sobre un projecte de drama que tenia mitj preparat en Piferrer y qual assumpto estava basat en l' episodi de la mort d' en Cap d' estopa. Lo prologuista fou D. Manuel Milá y Fontanals. No cal dir si 'l prólech val. La llista de suscriptors que s' imprimeix al final demostra una vegada més la reputació d' en Piferrer, figura culminant de la colecció. Potser no hi há mitja dotzena de noms que no tingan historia en lo foro, en las arts ó en la literatura barceloninas.
Vuyt anys més tart, lo 59, baix l' epígraf general d' Estudios de crítica, la imprenta del Diari de en Brusi coleccionava en un volum, si no groixut, de lectura molt compacta, los millors que havia escampat en diversas publicacions, abrassant de desde la crítica de La Fattucchiera d' en Vicens Cuyás, escrita 'l Juliol del any 38, fins al article programa, que bé 's pot calificar de magistral, de la Revista La Discusión, datat en Febrer del 47.
Tinch por, senyors, perque massa dols arriba á embafar, de que las alabansas derrera de las alabansas pugan arribar á fer monótona aquesta, que de memoria crítica va tornantse encomi apologétich. Y no obstant, jo fora injust, per voler ser variat, si al presentarvos á en Piferrer com á crítich musical, com á crítich dramátich y com á critich literari, no vos digués que, salvant totas las divergencias de criteri y d' apreciació que volgueu, y hagut esment de que parlém d' un crítich de 40 anys enderrera, la prempsa barcelonina no ha pogut fins ara ostentar cap nom que valgués lo d' en Piferrer, ni publicar articles que sumessen, com á improvisacions críticas, lo que valgueren los seus. Sols per un moment poguerem creure que li havia nat, en quant á la crítica musical, un digne successor, que hauria arribat ben lluny, en Joaquim Marsillach; mes ¡ay! també 'l pobre Marsillach hagué de ser afegit á aquesta llista ja massa llarga de tísichs gloriosos que una mort prematura va robant á Catalunya.
Potser la opinió sobre 'n Piferrer, crítich musical, semble á alguns exagerada; potser se diga, y en aquest punt ab rahó, que 'l gran éxit de sas críticas depengué de que, més que haverhi punts de vista nous, atrevits, ulladas al pervenir, eran la acabada fórmula de la opinió regnant entre 'l públich, lo qual s' hi veya retratat, y filosofats en ella y reduhits á conceptes precisos los sentiments que la música li despertava.
Emperó nosaltres, que ni volém ni sabríam discutir sas predileccions musicals, no creyém que aquestas hajan d' influhir en lo concepte del mérit de las críticas per ellas inspiradas. A Espanya no hi ha hagut en literatura crítich més gran que en Larra, una de las admiracions, entre paréntessis, d' en Piferrer, y, no obstant, avuy discutiríam moltas de sas apreciacions. Y si en Piferrer, tornant á la música, vingué á ser un del públich que sentí y digué lo que aquest públich sentía, aixó no fou obstacle á que la vivesa nerviosa ab que ho sentí y 'l clar discerniment ab que 's doná conte y rahó de sas impresions fessen d' ell, per de moment, un crítich de primera, y auguressen pera lo successiu un gran crítich, com no es obstacle á que la forma y manera en que 'l corre de sa ploma traduhia improvisadament aquells sentiments y aquells judicis sian poch menys que inimitables, y sobre tot, sense 'l poch menys, no hajan estat may conseguidas després d' ell pels nostres crítichs.
Avuy en Rossini, en Bellini, en Donizetti y tots los demés corifeus d' orde inferior de la ópera italiana han caygut del pedestal en que fins no fa gayre los tingué sublimats aquí y fora d' aquí 'l públich dilettante y 'l públich inteligent. Avuy s' adoran uns nous deus en unas aras novas, y, tant si un vol com si no vol, hi ha en la atmósfera certas influhencias misteriosas é inesplicables que relaxan los nostres nervis davant d' alló mateix que posava tibants á punt de saltar los nervis dels nostres pares.
Las evolucions estéticas segueixen per una atracció íntima las evolucions generals de la societat en tots los ordes de sa vida, y á unas y á altras las determina y impulsa una certa idea sintética,—difícil, impossible de formular, peró que 's pressent y s' entreveu, caracterisantlas totas y dántlashi com un mateix ayre de familia. En art en general, en música en particular, hi hagué també, si 'm permeteu la broma, com hi fou fins en filosofía, la época dels morrions y plumeros de nacional, y tot y tothom duya morrió ab plumero. Avuy nos rihem dels morrions en literatura, en música, en filosofía, com nos en rihem, gent práctica y descreguda que som, en política. Avuy, tornant á parlar formal, fins sense la preparació especial que dona 'l comers íntim y diari ab las obras coetáneas de cada género, fins judicant per mera impresió espontánea, y despullats, per consegüent, de tot lo que puga constituhir influhencia educativa concreta y directa, los fills de la nostra generació pensém y sentím d' una manera molt diferenta de com pensavan y sentian, en igualtat de condicions, los fills de las generacions que 'ns han precedit. ¿Mercés á qué? A que si no existeixen las influhencias concretas, existeixen las generals, las quals, com informadas, segons deyam abans, en un principi hú y genérich que abrassa tots los ordes de la vida de l' ánima, obran sobre aquesta en cada individuo d' una manera análoga y crean lo que se 'n diu esperit de cada época. En música mateix, fins los qui no la coneixém ni 'n sentim més que de tant en tant per passatemps, no 'ns trobém á pler més que davant d' obras modernas ó inspiradas en lo gust vigent, y de las vellas, davant de lo que més s' acosta á aquest gust: es á dir, que naixém en certa manera wagneristas. Y no obstant, trenta anys ó quaranta enderrera, sabent de música en quantitat lo mateix que ara, hauríam estat rossinistas y bellinistas, y no 'ns hauríam rigut, com de bona fe 'ns rihem ara, de moltas de las convencions y artificis d' aquella escola. Y lo que ab nosaltres, profans, passa en major ó menor escala ab los inteligents. Vol dir que alló de que cada hú es fill del seu temps es una tontería á copia de ser una veritat. En lo temps d' en Piferrer quasi tothom, per no dir tothom, aficionats ó inteligents, eran rossinians ó bellinistas, aquí y fora d' aquí. ¿Cóm, donchs, ferli, ab justicia, un cárrech á en Piferrer perque ell també ho era?
Es més. Fins sobre aquest punt hi hauria molt que dir. En molts de sos articles de crítica musical, y com més enllá de sa vida més, s' hi entreveuhen ideas y conceptes que anuncian certa evolució en sa manera de pensar; repetidas vegadas se 'l veu insistir en la conveniencia de fomentar la música de concert y d' orquesta ab preferencia á la música principalment vocal de la escena italiana; repetidas vegadas se lamenta del fals gust italiá que domina al públich [9], d' aqueix italianisme y fals gust de ópera que tot ho invadeix y causa la decadencia del art [10], y fins en la mateixa necrología d' en Ribera, després de fer la apología del germanisme literari, la fa també del germanisme musical, afegint á las paraulas que vos he transcrit més amunt las que ara vos transcriuré y que podría firmar lo més modernista dels nostres músichs. «Allí (á Alemanya), escriu, Mozart reveló que la música dramática podía y debía ser algo más que meras formas externas y agradables, y mostró cómo han de expresarse la lucha de las pasiones y los misterios de la fantasía; allí, en el sentimiento y en el elemento popular primitivo, buscó Weber el desarrollo de sus ideas; allí Meyerbeer consagró su genio robusto á cantar ese pasado romántico cuya simplicidad y carácter sorprendió no pocas veces; y de allí las melodías de Schubert, ora religiosas, ora melancólicas, ora festivas, siempre populares y romancescas, han venido á desterrar el amanerado tono de ópera de las canciones que debieran ser la lírica de la música.»
Mes, deixant apart aquest orde de consideracions, lo que 'ns importa fer resaltar es que en la apreciació de las obras musicals desplegá en Piferrer las mateixas qualitats d' entussiasme y de fecunditat de formas expressivas que en sas apreciacions sobre obras arquitectónicas dels Recuerdos y bellezas. Lo criteri era també 'l mateix: tot lo menos tecnicisme possible, ni en lo punt de vista crítich ni en la manera d' exposarlo; com respecte del monument, desentranyarne 'l sentit íntim, la bellesa estética més que la bellesa científica, y sobre tot, experimentarne y ferne experimentar la virtualitat emocional. Potser en aquest concepte no s' ha escrit res com l' análisis del Stabat Mater d' en Rossini, veritable prodigi com á exposició literaria, com á concreció plástica, per dirho aixís, de lo que té de més indefinible, de més vaporós, de més inmaterial la sensació interna produhida per una obra d' art.
Y tot aixó, més per potencia innata d' aprehensió íntima de las bellesas que per potencia adquirida ó reflexa, perque en Piferrer no estava sobrat de nocions técnicas, si per tals no s' entenen lo sapiguer qué era una stretta ó un fortissimo, un andante ó un allegro, ó 'l tenir una bona veu y canturrejar una mica y tocar la guitarra, qualitats aquestas últimas que sos amichs li atribuheixen. Y no obstant, senyors, jo ho repetesch, al menos en nom dels profans: tant de bo que en la prempsa musical barcelonina tinguessem avuy un crítich com lo que tingué en en Piferrer, durant los darrers anys de la vida d' aquest, lo may més tant afortunat Diario de Barcelona. «May,—escrigué en Milá en un d' aquells raptes, massa escepcionals en ell, d' entussiasme,—al menos en lo que alcansan las nostras lecturas, havian sigut interpretats d' una manera tant completa 'ls goigs, los desitjs, los ays que enclouhen las notas musicals, may ab tanta perspicacia havian sigut senyalats los diferents afectes qual complicat teixit constituheix las grans partituras.»
Y ja que té la paraula un mestre, permeteume, senyors, y dono un pas més, que li enmanllevi á ell la apreciació sobre en Piferrer com á crítich literari, que vosaltres y jo hi guanyarém, perque no podria jo dirho ni mellor ni més breument. Massa llarch que he estat ja. «Acerts no menors ofereix—diu en Milá—sa crítica literaria, filla més aviat del ingeni propi, de la delicada sensibilitat y d' aquell tino práctich que 'l distingia, que de recóndits sistemas y laboriosas comparacions; la qual, per més que reduhida en apariencia y per las necessitats de moment á apreciacions aisladas sobre certas obras dramáticas y llur execució, abrassa també mil pensaments y judicis relatius als diferents rams de literatura, que están sembrats en totas sas obras. Fins en las destinadas als usos del professorat, ha deixat un treball imprés [11] y una colecció d' apuntacions que per ellas solas bastarian donarli 'l títol de humanista.»
Y tot aixó, afegeixo jo, tots aquests Recuerdos y bellezas, totas aquestas críticas, tots aquests estudis, fets en nou ó deu anys, per un jove que no arribá als trenta, malaltís, en camí de tísich, y que havia de robar las horas pera estudiarho y escríureho al treball de la biblioteca ó de la cátedra en que xifrava sa subsistencia y la de sa infortunada mare! ¡Y cóm creix, senyors, y cóm s' aixeca més y més, com més se la va considerant á diferentas llums, la figura d' en Piferrer!
Corona de la colecció d' estudis crítichs de que vos parlo es l' article-programa de La Discusión, revista mensual que comensa á publicar en Piferrer, lo Febrer del 47, y que tingué, no sé per quíns motius, crech que per l' estat malaltís de son director, curtíssima durada [12]. No 'l satisfeya ja la estretor que en tots conceptes imposa al escriptor la prempsa diaria; volia, com qui diu, gosar la llibertat del qui viu en casa propia, y tenir camp obert hont desenrotllar tots los projectes que en lo cervell li bullian. Anunci de molts d' aquestos, y mostra brillant, per si no n' hagués dadas prous, de lo que haurian sigut, desenrotllats per sa ploma, es l' article á que aludím, una de las planas més eloqüents per la elevació del to, per la generositat de miras, per la abundor d' ideas y per la severa elegancia del estil, tallat en roure, que escrigué 'n Piferrer. Credo del artista y credo ensemps del pensador, la obra de que tractém coloca á en Piferrer entre las sumitats d' aquella escola conservadora catalana del segon ters del nostre segle, que jo 'm temo molt, senyors, y més m' ho temeria encara si no pensés en vosaltres, que fou, si no 'l darrer, un dels darrers anells de la independencia política y moral de la nostra terra. Escola fou, en sos bons temps, ¿per qué negarho? més de despaig que de vida pública, de pensadors més que d' homes d' acció, d'universitat més que de parlament, irresoluta y doctrinaria, tot lo que volgueu, peró que professá principis, que tingué un sistema d' ideas, y que demostrá una independencia y una serietat ben dignas d' esser anyoradas. ¿No s' inventá per ells aquella frase tant hermosa del ministerialisme á la catalana? ¡Ah! bé podém, senyors, los qui pensém y los qui no pensém com ella, recordarla ab melancolía aquella escola, y bé podém plányens de que la mort, las exigencias de la vida y la estretor d' horisonts inherent á la manera d' esser d' una capital de provincia la privessen de dar los fruyts que d' ella y de molts de sos homes podian esperarse. Anyorémla, senyors, aquella escola dels Piferrers, Martí de Eixalá, Balmes, Sanpons, Llorens, Reynals, Permanyers, y tants y tants d' altres noms que la enemiga política podrá discutir, peró davant dels quals la imparcialitat obliga á llevarse 'l barret ab respecte. Anyorémla més, senyors, los qui tant com las ideas busquém en los homes la serietat y la dignitat, los qui no admetém que 'ls partits sian regiments que marxen á so de trompeta, sinó agrupacions d' homes independents agermanats y treballant per una idea; anyorémla, senyors, aquella escola conservadora, avuy que la veyém morir de mort violenta, si ja no es morta, á mans de quatre aventurers que no tenen més nort que la ambició de las posicions oficials, més criteri que 'l criteri que 'ls hi donan fet las circulars secretas, ni més independencia que la necessaria pera ríures de tot fora del amo que 'ls hi pot dar y pendre 'l rosegó de pa. Ah! entre las ratas sábias d' allavoras, com los hi deyan, y las ratas furgadoras d' ara, Deu nos tornés las ratas sábias!
Si ab tot lo dit, senyors, y prou de jeremiadas que acreditan de poch llest, si ab tot lo dit no vos haveu arribat á formar una idea justa del escriptor qual memoria honorém en aquest acte, no será sens dubte per falta d' esforsos de part meua ni per laconisme del present estudi. Hora es ja, donchs, de que comensi á pensar en deixar lliure la vostra atenció. Aviat hi serém. Peró abans haig de dirvos duas paraulas, quan menos, d' en Piferrer, poeta. Son retrato literari restaria incomplert sense ellas, tant més en quant en Piferrer no era sols un poeta, sino que s' hi sentia. En Milá li atribuheix, com á frase freqüent en ell, la de que tenia per enutjosa la vida sense poesía, y afegeix que sa aspiració era dedicarse principalment á la creació d' obras poéticas. Entre sos projectes cita 'l d' una llegenda ó poema caballeresch sobre 'ls nou barons de la fama en que 's proposava pintar la reconquesta catalana, y una epopeya sobre las Navas de Tolosa, de la qual son probablement com una especie de cartrons preparatoris uns romansos histórichs escrits ó publicats lo Juny del 42. Ja vos he parlat abans incidentalment del projecte mitj esbossat d' una tragedia en dos parts y un prólech, inspirada directament en lo teatre de Schiller, á lo que deixan judicar las apuntacions sobre 'l plan y varias escenas, y basada en lo célebre fratricidi dels dos fills de N' Almodís.
Efectivament, encara que pocas en nombre las publicadas, puig sols arriban á vuyt contanthi la traducció del Stabat Mater, no inclosa en la colecció, revelan tot un poeta. Son las set restants los romansos histórichs ja citats y uns altres en castellá antich molt ben imitat, escrits l' any 40 ab ocasió de la vinguda á Barcelona, tan trágicament acabada, de la Regenta donya Cristina y sas fillas.
Hi há ab aquestas, y del género exclusivament lírich, La canción de la primavera y La cascada y la campana [13]. Y heuvos aquí cóm pera ser dit poeta no 's necessita molts cops més que haver escrit un parell de poesías. La canción de la primavera y La cascada y la campana ho son y de debó: originalíssimas per la forma métrica y per lo moviment rítmich, imbuhidas en una melancolía enternidora, com d' una ánima fondament apesarada, expressivas en la imatge, sóbrias en la execució. Son poesías de to alemany, peró ab la fermesa y claretat d' un meridional. Son románticas de tendencia, clássicas per la severitat de contorns y la prudent mesura del moviment lírich.
A la altura d' aquestas, ó á ben poca menos, han de posarse, de las tres poesías restants, Alina y el genio, El ermitaño de Montserrate y Retorno de la feria, las duas últimas especialment, y entre las duas la primera d' ellas, essent de sentir, com una cosa que avuy dissona un xich á la orella, certs arcaismes y fins certs catalanismes que están en algunas paraulas més que no pas en la forma. Perteneixen totas al género que á Espanya bé se 'n podria dir catalá, de la balada, y que quasi podria dirse que iniciaren en Piferrer y en Carbó. No sé si es Voltaire qui ha dit que 'l primer que compará á la dona ab una rosa, perque es rosa y té espinas, fou un geni; lo segon un talent; lo ters un qualsevol. La literatura catalana dels primers anys usá y abusá tant del tema del cavaller que desesperat d' amors se fa ermitá, y de la fadrina á qui un hereu abandona per un matrimoni de conveniencia després de haverla deshonrada, que El ermitaño de Montserrate y 'l Retorno de la feria, escrits lo 46 y 45 respectivament, ne valen menos á primera vista. Peró passant ratlla á tot lo que s' ha llegit, ¡qué bé están! ¡Cóm fan anyorar que sian tant pocas! ¡Cóm fan sentir qu' en Piferrer no hagués pogut assistir al renaixement en ple de la nostra llengua literaria y donar las llissons de sos exemples y de sos judicis á aquestas generacions de poetas que tant amunt han dut y duhen lo nom de la poesía catalana!
Difícil es, senyors, preveure la posició qu' en Piferrer hauria pres en lo nostre renaixement. Era tant poch lo que despuntava aquest en l' horisont durant los anys de sa vida literaria, que no dona motiu pera judicarlo com un dels futurs enemichs la circunstancia d' haver escrit sempre en castellá, fora d' algunas tonterías de broma entre amichs íntims. ¿Hauria estat al costat de son íntim amich en Milá y Fontanals, y, com aquest, hauria sigut un dels nostres mestres y encoratjadors? ¿S' hauria deixat vence per la persistent propaganda d' en Aguiló? Jo crech sí. La restauració literaria catalana era una evolució natural y obligada de la escola estética d' en Piferrer, y molt y moltíssim contribuhiren sas obras á treballar la terra ahont havia de brotar la gran florida catalanesca.
Confirman, ademés, semblant presunció unas ratllas seuas que 'm permeteré traduhir pera dar fi al present estudi, tant pera que 'l coronament l' avalori, com perque condensan en breus paraulas los sentiments que presidiren tota sa carrera literaria. Las escribia allá pel 39 ó 'l 40, al despedirse dels lectors de son primer volum de Catalunya en los Recuerdos y bellezas, tenint no més que vintiun ó vintidós anys, advertencia necessaria pera que comprengueu lo to y moviment de son estil.
Parla ell: «Tal vegada se 'ns acusi de que, massa enamorats de la nostra patria, doném un valor excessiu á las glorias de Catalunya; peró ¡es tant poética sa historia! ¡tant dolsa la memoria de sa parla llemosina! ¡tant arrebatadors los recorts d' aquellas accions que 'l món admira! Si es esperit de provincialisme l' amor y respecte á lo que 'ls nostres pares nos digueren que era digne de ser amat y respectat; si ho es de centralisme aplanar totas las ilusorias divisions, que per lo mateix que son ilusorias omplen la vida dels pobles, uniformar (que se 'ns perdoni la paraula) la nació y traure d' en mitj tot lo que la tradició ha deixat en peu, y fins la tradició mateixa, lo vincle social, al nostre humil entendre, més gran y més fort;—sí, nos confessém plens del primer, y aixís com lo bardo de Escocia s' envania ab lo nom de sa pobre Escocia, nosaltres li dihém á la nostra patria:
»Oh Catalunya, país feréstech de negras garrigas y boscos espessos, terra dels nostres pares, ¿quína má d' home fora prou pera rompre 'l llas filial que 'ns uneix ab tu? Quan la edat vaja arrebassant lo que de petits aprenguerem de estimar, fits los ulls en los llochs que recorreguerem en la nostra juventut, no estarém sols, puig nos restarán nostres constants amichs, tos rius, tos boscos y tos monuments. Si la neu dels anys té d' arribar á tenyir nostres cabells, si desde l' ignot retiro de la vellesa havém de contemplar algun dia com una altra generació s' apodera de la vida, ¡oh! poguém allavors,—no volém altra esperansa, no demaném altre conort,—vagar errants y silenciosos per las voras del Llobregat, per més que no guii ningú 'l nostres passos tremolosos, respirar l' oreig de las montanyas per més que son fret alé geli la nostra cara arrugada y macilenta, y reposar lo cap al peu dels cims del Montserrat per més que, sols y oblidats, haguém d' exhalar allí 'l sospir darrer.»
Y ara, senyors, ja podeu aplaudir, que no me aplaudireu á mi, sinó á don Pau Piferrer.—He dit.
«Senyor D....:
»Tinch una bona nova per donarli, y m' apressuro á ferho, segur de que vosté tindrá tant y més de gust en rébrela que no n' he tingut jo en averiguarla.
»Preocupació ó no preocupació, materialisme ó no materialisme, la veritat es que ningú vol que 'ls restos de las personas á qui ha estimat vajan á perdres entre la terra anónima de la fossa general. Tothom prefereix saber hont, com en urna sagrada, son guardats, y hont esperan y reben ab dalé tota mostra que parents y amichs los hi tributin de recort al sér de qui foren la material vestidura.
»Jo, enganyat pels informes que vosté de bona fe y convensut me havía dat, havía atribuhit, planyentmen, aquella infausta sort als de don Pau Piferrer. En semblant fet y en semblants planys havía buscat lo comensament de la memoria necrológica que d' aquell ilustre escriptor vaig llegir lo dia 26 del últim Novembre davant de la Associació Catalanista d' Excursions y que va publicar lo diumenge següent La Renaixensa.
»Donchs bé: vosté y jo anarem errats y, ab los dos, las personas que á vosté l' havían informat. Los restos mortals d' en Piferrer existeixen encara degudament guardats en lo ninxo número 702, isla segona [14], del nostre cementiri vell, com existeix encara, tancant aquell ninxo, la lápida que 'ls amichs costejaren, lápida que vosté cregué perduda y que segueix dihent en lletras ja desdauradas: Restos mortales de don Pablo Piferrer y Fábregas, primer escritor de los Recuerdos y Bellezas de España. R. I. P. Allí 'ls trasladá la familia, segons se 'm comunica á instancia d' un individuo d' ella, lo 3 d' Octubre del 49, un any y dos mesos y mitj després de la mort. Crech auténtica la nova de aquesta traslació.
»L' orígen dels informes que á vosté li donaren y vosté 'm comunicá, y la causa de la equivocació estriban en que en Piferrer no fou enterrat desde 'l primer moment en aquell ninxo, que possehia ja la familia, y en lo qual havia sigut sepultat pochs mesos abans altre individuo de la mateixa. En Piferrer ho fou en lo número 177 de la isla tercera. Aixís resulta dels llibres del Cementiri. Peró en aquestos llibres, que 's duyan allavors ab una informalitat inconcebible, no consta res més sobre lo ulterior destí del cadavre, ni més noticia que la de son sepeli en lo lloch segonament indicat. D' aquí que 'l qui acudís als documents de la casa sense més antecedents ni manera d' adquirirlos per no saber hont parava la familia, s' havia de trobar, en vista d' aquella única indicació, ab que 'l ninxo que 'ls tals llibres designavan com lo d' en Piferrer havia passat á ser propietat de don Joseph Fábregas y Abril y familia, segons resa la lápida de ferro, molt vella ja, que 'l tapa. Tampoch dels llibres resultava res sobre colocació de la lápida, que hauria estat lo que hauria pogut adressar las investigacions.
»Quedém, donchs, en que 'ls dos primers apartats de ma Necrología d' en Piferrer restan reduhits á la categoría de mentidas retóricas, y jo me 'n felicito, més que no pas de que fossen veritat, per la familia, pels amichs y pels admiradors del simpátich historiador-poeta.
»No hi há, per consegüent, que lamentar ni tant sols lo desmemoriament privat que jo allí retreya, y fins pera que n' hi haja menos, resulta que algú s' ha recordat algun cop de que 'l tal ninxo existia. Encara avuy s' hi veu, mitj desgalitxada pel temps, una pobre corona de vidrets negres ostentant en lo centre una má que deposita, entrellassadas, tot fet de guix, una espiga y una coroneta de pensaments. Pensém piadosament que la corona va dedicada al primer escritor de los Recuerdos y Bellezas de España, per més que no sian los d' en Piferrer los únichs restos que allí 's conservan.
»Y ara que hi som, y abans de despedirnos: ¿no li sembla que hauriam de fer per aquells restos, avuy que sabém hont son, alguna cosa més que contentarnos ab saberho? ¿no deurian los amichs, no deuríam los admiradors, no deurian fins las mateixas Associacions d' Excursions, ja que fillas d' ell son y tant li deuhen, fer un esfors pera que lo que fins ara no ha succehit no succehesca d' aquí en endavant? La familia n' ha estat fins ara, jo 'm complasch en regoneixeho, lleal custodi, peró ¿quí pot respondre de lo que pot venir un dia?
»La tría de sos ossos sería facilíssima, perque 'ls altres cadavres allí enterrats son de párvuls y donas. No n' hi há més que un altre d' home, enterrat molt posteriorment.
»Una urna en la capella del cementiri vell, un modest panteonet en lo cementiri nou, ja que 'l projecte de panteó de catalans ilustres á Montserrat sembla un impossible, serian, al mateix temps que una garantía de la perpétua conservació d' aquells restos, un tribut públich á la bona memoria d' en Piferrer y una proba de que 'ls catalans sabém recordarnos dels qui han estat glorias de nostra terra.
»Si aquesta idea fos acullida per algú que tingués autoritat pera ferla fructificar, estiga vosté segur de que trobaria en mi un cooperador entussiasta, com estich segur jo de que també 'l trobaría en vosté. ¿Podém esperarho?
»J. Sardá.»
4 Desembre de 1884
En la plana 26 parlo incidentalment de la apologia que ta en Piferrer de la música catalana, en la necrologia d' en Ribera. Aquí va per apéndix, á fi de que 'ls lectors d' aquest estudi la conegan y acaben de formarse idea de son autor.
· | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · | · |
«Pero ese gusto, ese tinte melancólico, pertenece al país que le vió nacer: y en los cantares con que al montañés catalán hace resonar las hondonadas y las concavidades de sus ásperas cumbres, en las baladas con que nuestras madres nos conciliaron en la infancia el sueño de la inocencia, hállanse aquella ternura melancólica, aquella triste alegria, aquella gravedad solemne, aquel sentimiento que enardece el corazón y humedece los ojos, bien como si fuere eco de una vida pasada ó si explanase á nuestra alma el presentimiento de una idea hasta entonces oscura; hállase aquella elevacion de las notas y tránsito á la cuarta, que es como un elevamiento y expansión del espíritu, aquella sencillez del período, aquel cerrarlo con un mismo refrán, aquella monotonía aparente, que tanto se aviene con los grandes espacios y las grandes perspectivas de la naturaleza, y que poco á poco invade todo nuestro sér, á la manera con que la niebla, subiendo del valle, lentamente todo lo cubre; aquel acabar en tercera, que prolongando el sonido deja la conclusión como incierta y perdida entre el susurrar de los pinos, el murmullo del viento y los rumores de la montaña. Las melodias de Ribera son españolas, pues no creemos que el tipo de la música nacional sea el que tan sólo debería llamarse andaluz. La índole de los pueblos que ocupan la península aun se resiente de las razas antíguas, de su antígua organización en pequeños estados, de los sitios que habitan, y de los recuerdos y tradiciones de su historia particular; y también el genio poético primitivo brota en ellos con diferentes maneras de exposició. El descendiente de los éuskaros ama entonar en las vertientes del Pirineo los enérgicos y pintorescos versos que cuentan la victoria de los Eskualdunaç sobre Carlomagno el del manto rojo y plumas negras; el catalán canta sobre tipos antiquísimos, siempre sencillos, siempre graves y tiernos aun en medio de la alegria; el valenciano plácese en las regocijadas cantatas, tan propias de su ánimo jovial y de su hermoso cielo; y en la bella Andalucia, entre el perfume de los naranjos y el tibio resplandor de las estrellas, la armónica guitarra acompaña aquellas improvisaciones brillantes y amorosas, que ruedan siempre sobre melodías vivas, redondeadas y simpáticas, llenas ora de fuego y movimiento, ora de aquella languidez irresistible que semeja el ansia de placer ó el placer mismo. El elemento primitivo, con que los rudos montañeses reconquistadores de Castilla nos conservaron las tradiciones de la antigua caballeria y de nuestra restauracion, ¿no es por ventura distinto del elemento lírico andaluz, en que la pasión misma muéstrase siempre revestida de las imágenes y colores que puede prestar la fantasía más brillante? Mas esta cuestión no es para meramente indicada, ni sin desviarnos de nuestro propósito podríamos desenvolverla cual deseáramos.
En otro lugar y con la copia de datos indispensables procuraremos resolverla, evidenciando que el genio poético también se plugo desde muy antiguo en visitar las comarcas catalanas, y que la poesía popular, purísimo depósito de candor y de sentimiento, ha esmaltado espontáneamente nuestras llanuras y nuestras montañas con las variadas flores que con vivo afecto de ternura y veneración hemos ido recogiendo.»
Ya vuelve la primavera;
suene la gaita,—ruede la danza;
tiende sobre la pradera
el verde manto—de la esperanza.
Sopla caliente la brisa;
suene la gaita,—ruede la danza;
las nubes pasan á prisa,
y al azur muestran—de la esperanza.
La flor ríe en su capullo;
suene la gaita,—ruede la danza;
canta el agua en su murmullo
el poder santo—de la esperanza.
¿La oís que en los aires trina?
suene la gaita,—ruede la danza;
«Abrid á la golondrina,
que vuelvo en alas—de la esperanza.»
Niña, la niña modesta;
suene la gaita,—ruede la danza;
el Mayo trae tu fiesta
que el logro trae—de tu esperanza.
Cubre la tierra el amor;
suene la gaita,—ruede la danza;
el perfume engendrador
al seno sube—de la esperanza.
Todo zumba y reverdece;
suene la gaita,—ruede la danza;
cuanto el son y el verdor crece,
tanto más crece—toda esperanza.
Sonido, aroma y color
(suene la gaita,—ruede la danza)
únense en himnos de amor,
que engendra el himno—de la esperanza.
Morirá la primavera;
suene la gaita,—ruede la danza;
mas cada año en la pradera
tornará el manto—de la esperanza.
La inocencia de la vida
(calle la gaita,—pare la danza)
no torna una vez perdida;
perdí la mía:—¡ay mi esperanza!
En cañada sombría una cascada zumba;
de las peñas tajadas furiosa se derrumba,
y el negro sumidero en que bota y retumba
la engulle toda.
Hé aquí que en lo más hondo, entre la niebla oscura
que la espuma levanta, misteriosa figura
asomaba la cara; con siniestra amargura
me sonreía.
—Tú que el abismo miras, mira en esta cascada
del destino del hombre la imagen retratada:
salta, brilla, retumba, se abisma, se anonada;
después ¿qué es de ella?
Un más allá no busques, ni á ella ni á tu suerte;
joven, camina y brilla; difunde, varón fuerte,
el son de tu renombre; después vendrá la muerte
á anonadarte.—
Del vértigo hecho presa, cedía al parasismo;
nublóseme la vista clavada en el abismo,
cuando con son lejano retornóme á mi mismo
una campana.
Abrí atento el oído; su palabra sonora
desde el valle me dijo:—Tú, hombre, espera y ora
para que esta jornada do toda pena mora,
la cumplas fuerte.
Cuán dolorosa es breve, el sepulcro su fin;
más allá está tu patria, un eterno confín,
y allá tormento eterno, ó el celestial festín;
dirálo el Juicio.
La imagen de tu suerte contempla en la cascada:
en la hoya del peñasco entera se anonada;
mas por caño escondido rebrota en la llanada
formando río.
¿Lo ves que todo el valle serpentea y fecunda?
Su corriente á cien villas de riquezas inunda,
hasta que en el Océano con eterna y profunda
unión se abisma.
Dentro de ti propio llevas un destello divino;
tu patria no es la tierra; el cielo es tu destino,
Dios tu océano inmenso; ¿dudas por el camino?
ora y espera.—
Su eco de peña en peña quebrantándose espira;
el sol la roja cúspide por vez postrera mira;
el aura vespertina en las ramas suspira;
cayó la tarde.»
- ↑ Véjas l' Apen. n.º 1.
- ↑ De poesías ne llegiren en Balaguer y en Lluís de Retés; peró sembla que eran molts los que duyan paperet. Lo Diario de Barcelona, que publicá aquellas, hagué d' excusarse per falta d' espay de fer altre tant ab varias que li havian sigut remesas per los interessats. Tothom somniava ab lo triomf d' en Zorrilla quan l' enterro d' en Larra.
- ↑ Datos para la historia de la literatura catalana. (Memorias de la R. A. de Buenas Letras.)
- ↑ Lo primer volum dels Recuerdos y bellezas de España (1839) conté excursions á tots los punts que'l text cita, apart del estudi y descripció dels monuments de Barcelona, que ocupan una tercera part del llibre. Fou aquest imprés á ca 'n Verdaguer. Lo volum de Mallorca es del 42, y lo segon de Catalunya comensá á publicarse per entregas quinzenals lo 3 d' Octubre del 44.
- ↑ A propósit de la opinió que 'n formavan los que 'l coneixian, y aixó que sa mitja tartamudesa 'l perjudicava en las conversas, contava don Marian Aguiló en la necrologia, inédita encara per fortuna meua, que llegí fa tres anys en lo Saló de Cent quan la colocació del retrato d' en Piferrer en la galería de catalans ilustres, que havent visitat la Biblioteca de Sant Joan y preguntat per son antich sub-bibliotecari, anys despres de mort aquest, un andalús diplomátich, home d' una gran penetració y molt original en sa manera de parlar, que havia conegut accidentalment á en Piferrer quan era aquest molt jovenet, lo 36 ó 37, li demaná don Marian quin concepte 'n tenia format. «Era,—li contestá lo diplomátich,—com una pedrera de riquíssim marbre de Paros, peró que encara no havia trobat l' esculptor que la traballes: com las cabelleras de las noyas de la meua terra, que com son tant abundants y ellas tenen la má tant petita, may se la poden recullir tota.»
- ↑ En Piferrer publicá 'l 43 una traducció de El canto del último trovador, poema en sis cants, de Walter Scott.
- ↑ Pera esplicar aquesta alusió dech recordar los conflictes á que fins no fa gayre davan lloch entre Ripperts y tranvias l' us per aquells dels rails posats pera 'ls altres. Y l' amich en qüestió sol fer extensiva la denominació de Ripperts á tota empresa que surt derrera d' una altra á ferli la competencia.
- ↑ Com que 'l cárrech pot semblar una mica grave, y ho es realment, tractantse de persona de tanta válua com en Pi y Margall, crech necessari justificarho per medi de la cita d' alguns retalls de la obra indicada. Comensa establint lo senyor Pi que 'l campanar de Sant Miquel, aixís com la iglesia en conjunt, semblan (avuy hem de dir: semblavan) un monument de la tranzició, creació del sigle onze, potser acabat á principis del dotze. «Acreditanlo la soberbia grandeza del torreón y las toscas agujas de su segundo cuerpo..... sobre todo la delicadeza y elegancia de su puertecita, allí malamente arrinconada en un ángulo de la plaza. La fachada de San Miguel es ya una de aquellas páginas arquitecturales en que el artista escribió bajo las ideas de su siglo, vió la Revolución, deslumbróse con sus ensueños é ilusiones, y entusiasta, lleno de fuego, unió con ella sus esfuerzos. Pero en medio de las luchas entre lo moderno y lo antiguo, entre la polvareda que alzan en torno suyo las nuevas revoluciones, no pudo conocer su completo desarrollo, apoderóse con todo de su idea principal, el sello del goticismo..... Así es como en la fachada de San Miguel, á pesar de pertenecer á tiempos anteriores al completo desarrollo de la arquitectura gótica, campea también la ojiva en degradación corrida de un bello follaje..... pero sola, aislada, como la primera idea de la revolución de un siglo sobre las ideas caducas de otro siglo..... Verdad sea que se ve sobre ella una ventana ojival á derecha é izquierda; pero ni el remate de la fachada, del todo bizantino, ni los dos pilares que se alzan del suelo hasta el arranque de la ojiva, desparejada copia de algun fragmento romano, según las pulidas grecas en bajo relieve de su centro y sus regularizados capiteles, ni la enorme concha que al parecer cuelga de la ojiva pertenecen al goticismo.»—Y sobre aquest tema va seguint, acabant per suposar del segle dotze la estátua de Sant Miquel que destaca del centre de la petxina, qual estátua, perteneciendo á tales tiempos, parece maravilla. (España. Obra pintoresca. Un vol. en fol—1843.)
- ↑ Article crítich, insert en La Discusión, sobre concerts del Liceu, no coleccionat.
- ↑ Necrologia de D. Miquel Ribera.
- ↑ Aludeix á la Antologia, Clásicos españoles, obra declarada de text.
- ↑ Crech que no 'n surtiren més que quatre ó cinch nombres. En los quatre que jo he vist hi firman, ademés d' en Piferrer, que es qui 'n dú tot lo pes, n' Illas y Vidal, en Manyé y Flaquer, en Milá y Fontanals, que hi traduhi part del Goetz de Berlichingen de Goethe, D. Manel de Bofarull, D. Joan Ramon Campaner y en Coll y Vehí. La particularitat graciosa es qu' en Coll y Vehí hi feu un resum de llegislació nacional y extrangera en lo primer semestre del 47 y qu' en Manyé hi escribia sobre ciencias naturals. La part de crítica literaria y artística, molt copiosa, es tota d' en Piferrer, abrassant notícias y estudis sobre materias diversíssimas, y demostrant ab aixó sa insaciable curiositat y son afany d' estar al corrent de tot lo moviment intelectual del seu temps.
A propósit de la amistat d' en Piferrer ab en Manyé y en Coll, he sentit á contar sobre son origen una anécdota que, com á curiositat, reproduhesc. Colaboravan los dos últims en cert periódich que, segons sembla, venia á ser com una especie de Busilis, El Angel exterminador. La colla d' en Piferrer y en Milá, la gent séria, era, com se comprén, objecte de las bromas del diari satírich. Alguna 'n publicá de tant punxaguda que un dels de la colla, principalment ofés, aná á desafiar á la redacció de El Angel exterminador. En Manyé, que era 'l pinxo de la colla d' aquest, assumí la responsabilitat, y la cosa hauria anat á pitjors sense la intervenció d' en Piferrer, á qui, ab tal motiu, conegueren y en endavant respectaren en lo que valía los entremaliats periodistas. - ↑ Véjanse 'ls Apén. n.os 3 y 4
- ↑ Es segona y no tercera, com per error d' imprenta 's digué al publicarse per primer cop aquesta carta.