LA TERTULIA DEL SIDRO

A la vora del seu vetllador, que'l tenía a l'entrada d'una casa de nobles, sempre hi havía desenfeynats qu'anavan a passarhi'l rato, a llegirhi'l Brusi, lo Constitucional ò L'Ancora, qu'eran los diaris que's publicavan a Barcelona.
Allavors, ja l'Espanya anava malament; y, pel mateix estil d'ara, hi havía diversos partits que la volían compondre, per que possehían la fòrmula per fer exir la salut y la felicitat y escamparla per tot arreu; de manera que si la nació no està arreglada, no's pot donar la culpa a n'ells, per que, desd'aquell'època ensà, tots han fet lo qu'han pogut, y prou n'han malgastat de ciencia sens aprofitar.
En aquella reunió de coneguts se'n parlava molt de política: tots drets, en rodona, devant del vetllador ab lo cap baix, mirant fixament al Sidro com adobava calsat, seguint ab interès l'operació curiosa de cloure alguna obertura ò desahogo fals del borceguí, per hont la mitja havía sortit a guaytar terreno desprestigiant lo caudal de son duenyo; ò vegentli cambiar les bigoteres d'unes levítiques sabates; posar entresuelo als talons, ò aquelles tundes que donava a la sola rebelde, apoyada la forma de boca terrosa sobre la falda, per l'estil d'una mare peguissera quan castiga al infant rebeco. El Sidro prestava atenció y responía a tots sens destorbarse may; acotat demunt la feyna, no més alsava'ls ulls per repartir una mirada general a la concurrencia, quan havía d'encerar fils per fer nyinyol, qu'axò ho feya d'esma fregant lo palmell pel devantal de cuyro, caragolant lo llí, donantli, de tant en tant, unes fregues seques de pega, ò quan esmolava la falzilla, passantla ab molta vivesa per una pedra esmoladora manegada en un canó de canya.

* * *

Los dimecres, un altre concurrent s'ajuntava a l'habitual tertulia. Era un pobr'home ab los peus esguerrats, un ull perdut y l'altre mitx malmès. Vestía de caritats, y no sempre'l seu trajo anava corrent ab lo rigor de les estacions. Al estiu, com aquell, per que's comformava ab l'idea de que lo que tapa la calor guarda'l fret; però al Janer, feya angunia vèureli sota'l jayque la matexa roba que duya per Sant Joan.
Se guanyava la vida ab l'ausili de un violí, qu'ell l'anomenava lo seu ploramiques, y cada cop que'l treya de la bossa,'l resseguía ab tendre afició, acostàntsel a la cara, a frech d'ull, y tombant lo cap, per l'estil dels coloms quan guaytan.
De bon matí exía de casa, no tant per que les seves obligacions s'enderrerissen, sinó per sustraures a les eternes disputes de les velles rellogades, qua tot temps, abans d'exir lo sol, ja estavan llevades ab ànimo prou axerit pera escatifenyarse y moure bronquina per qualsevol no rès. Se n'anava a fer la ronda, a donar los bons díes per les cases, si'l sant era d'anomenada y dels corrents; quan, després de tot un día de voltar carrers y pujar escales, se n'anava a retiro havent lograt menjar, s'adormía ab gran satisfacció, com si hagués resolt un gran problema (que realment ho era,) y's preparava per la lluyta vinenta, comformantse per endevant, donantse ànimo y dientse: « ¡Vaja, Quimet, avuy t'ha topat; si demà no esmorzas, tant se val! una vegada va per altra, y que diastre serà que no arrepleguis per fer una bona mitxdiada!»

* * *

Tocava música tan vella, que no agradava a ningú. La Pamela, una polca qu'ab los anys havía perdut lo garbo; un xòtisch de punta y taló, vulgaríssim; dos ò tres valsos quiets que'ls haguera pogut ballar un baldat; y'l Negrito, un tango americà, que les criades del any 48 lo ballavan a terme de vals en les sales de les Sitges y de Santa Caterina. Aquelles cobles murriesques que cantava la gent bahuna per la Font d'en Conna ò del Gat, no les volía tocar; tenía massa pudor artístich per fer cantar aquelles canallades al seu pobre violí. Tocava ab una tristesa, y al mateix temps era tan poch destre, que la gent no'l volía escoltar; may lograva fer rotllo, y molts cops tornava'l violí a la bossa sens haver cridat l'atenció a ningú.
A veure'l Sidro hi anava desde molts anys; tocava, quan no més eran ells dos, unes quantes pesses; lo Sidro li donava quatre quartos, feyan un cigarret, y passavan l'estona parlant del bon temps de la joventut, y'ls dos vellets reyan a desdir, recordant les plagasitats de aquella època, y a vegades, acostantse a cau d'orella, parlavan ab recato y gran misteri, d'unes minyones estimades, y's tornavan rojos de vergonya, confiantse'ls pessiguets donats, les empentes rebudes, los cops de colze... ¡què sé jo!, dos poemes d'amor que reverdían y's comfrontavan per igual senzillesa y ingenuitat. Després, tots dos callavan, dexant vagar la memoria per aquella felicitat; fins que l'un emprenía sa feyna, l'altre s'alsava, caminant penosament, dexant al peu d'aquell vetllador tota la poesía de sa joventut, y se'n anava a donar voltes per lo seu Calvari, prou costós y llarch y més aspadat cada día.

* * *

Los amichs del Sidro a mesura que s'hi anaren j untant convingueren a donarli un ral cada hú. Hi havía setmanes qu'arreplegava vuyt pessetes. Tots ¡la bona gent! quan se'n anavan dexavan los quartos pel senyor Quim, y molts cops fins se feyan trobadissos per donar l'almoyna al pobre músich ò pagar la setmana enderrerida si se'n havían descuydat.
Al arribar lo dimecres, semblava que'l cel s'obrís pel senyor Quim; tant si era poch com bona cosa lo que li entregava'l Sidro, ho rebía ab un goig tan humil y enternit... Ja hi anava preparat, alegre, ab l'alegría del agrahiment qu'esprou dolsa y espansiva. Donava bò d'escoltarlo: tot ho esplicava, goig y penes, però ben acolorit; a la tristesa hi posava algunes notes fosques, y a la gratitut les més llampantes y avivades.
— ¿Còm ha anat la ronda, senyor Quim? — li preguntavan.
— Magreta, senyors, jo crech que'l paysanatge quan surt de casa's fa donar una embasta a la butxaca de la ermilla: tots farfegan com si cerquessin per dins, y'ls hi veurèu tots los dits afora. Vol dir qu'anem mals y'l diner s'amaga.
Quan a la passa-calle del matí me estreno ab un xavo, ja poden contar qu'aquella diada m'ix sabatera, tot me surt al revés; fins me'n donan de falsos, de plom, y crech que me'ls atrassan per que'ls fassa passar. Oh, la gent té ideya: se pensa que'ls cegos no saben contar, y per axò'ns donan moneda que no té cambi; la donessen bona, allavors sí, grans mercès. Dilluns, lo primer xavo que'm cau a la mà'm ressurt de plom; me'l va donar una minyona. «Noya, míri qu'es dolent.» «Llènsil, — m'ha respost; — ay carat! me creya qu'era cego!» «No senyora, nó; ¿que's pensa que per un xavo negaré l'ull que tinch bo? So borni y esguerrat, rès més gracies a Deu; no faig matràcules, ni hi jugo ab la vista, jo.» ¡Quína gent y quínes entranyes! aquella minyona haguera pres que jo hagués sigut cego per cambiarme'l xavo fals.
Tal dit tal fet; tot lo día vaig anar de mal a pitjor: dotze xavos, que fan sis quartos. Ab aquest escarransiment de moneda vaig fer un cou-dinar que quan me'n anava al llit tot me ballava: fins jo. Y parexía que m'havían restituhit tota la vista ¡veya unes llumenetes!...
Aquelles dones feréstegues, les cinch velles de casa, tipes de barallarse tot lo día, semblava que m'esperessin per clavarme les urpes. ¡Si me'n van tirar de sàtires! «Quínes tantines que fa'l senyor Quim! ¿Que potser ha anat al Sabre a pendre un calent y l'ha reprès?...» Vatualisto! he alsat lo gayato, y si quan l'he dexat caure n'arreplego una, la estench; ja he fet be de desviar la puntería quan estava més ayrat; ¿però'n voleu de xiscles y de tancaments de portes? Dues s'han acullit a la cuyna y fins a les nou del vespre no n'han pogut sortir; encara no'm bellugava en lo catre, ja sentía les corredisses per tornarse a ficar a la cuyna. He conseguit més jo que totes les herbes sanitoses y'ls perfums: no n'hi havía cap que tingués dolor per fugir; y'ls demés díes totes gemegan fins bo y dormint. ¡Tractarme de borratxo! son dones de la mala llevor per mortificar als pacients. Tot lo día son a a la iglesia a cansar als Sants ab tantes ximpleses com los hi demanan; valga que no'n fan cabal ni se les escoltan... Ja tremolo l'hora en que sabràn que tinch una caritat tan bona;'m treuràn de casa a llatinades y a copia de muntarme'l lloguer. A vegades, quan me'n vaig y'm miro les botarudes pels fogons, (sí: cada una's fa'l dinar per separat; no'n volen de ranxo ni de calderada, son senyores,) me venen unes tentacions de destapar les olles y tirarhi un terrosset de pega grega, que potser ab lo daltabaix que'ls hi ocasionaría me dexarían en sossego per cuydarse la novetat. A l'hora d'encendre'l foch sempre hi hà quimeres y disputes; totes se maltractan y totes se troban a faltar carbó. Desde'l llit estant les crido y sospenen les baralles. «¿Què deya'l senyor Quim?» «Que no aniràn be fins que no s'assenyalin les brases ab una miqueta de guix:, màrquinles com los coberts de plata.» «Ànsia a dormir! ahont va aquest poca solta! ¡Com qu'ell menja a tamborelles y en qualsevol puesto!...» Vaja, que totes se giran contra mi, y com que'ls hi agrada tant escatifeynar, les descompartexo d'aquest terme y jo rich sentíntleshi dir injuries. Lo día que me'n vagi hi haurà un desfet, se mataran elles ab elles no poguentse esbravar ab mi.
Per axò cerco una portería, per jubilarme y exir d'aquest infern de dònes cedaceres. Però'ls amos no hi venen be per que tinch un ull malmès; jo prou me beneficóo l'altre y l'alabo y dich que fa la feyna per dos; los propietaris no'm creuen y tots allargan la determinació per un altre día; tots s'hi volen pensar. Ara que so vell, ho perdo tot, fins l'esperansa. Ja se ve, tant temps d'esperar, pobreta, l'he gastada, ¡ara que'm vindría tan be! —

* * *

Quan sentía parlar dels grans músichs, dels concertistes, se posava trist. «Los pianos nos han perdut a nosaltres los professors de violí; ells nos han près les reunionetes de ball; cada casa té un piano, tothom lo sab tocar y a nosaltres se'ns ha acabat la industria.» Pobre senyor Quim! si ara vegés que'ls venen a un tant cada setmana,'s creuría venjat.
La tertúlia d'en Sidro'l temps la va disoldre. Lo senyor Quim va perdre aquella caritat que'l feya viure. Se'l veya després al carrer del Bisbe, ab lo violí penjat d'un botó de la levita; ja no tocava ¡pobre senyor Quim! No tenía esma ni per distreures ell mateix ab lo vals de la Pamela. Potser temía fer massa tristesa y callava. Tan bo y tan generós, li recava llevar l'alegría dels altres.