Pobrets y alegrets/Sota zero

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


SOTA ZERO

 Quí sab lo día que't llevaràs y al ser vespre no podràs tornar al llit?

 Fa un fret que'm sembla que tingui'ls peus a Russia. Veyàm, m'he dit al llevarme, si serà avuy aquest día senyalat que no tornaràs a casa ni dormiràs en ton llit. Per que'ls que'ns trobem en certa posició sempre tenim l'amenassa apuntada demunt.
 Lo sol pareix que no sortirà per aquests reyalmes. ¡Qu'es trista la claror boyrosa de neu, que refreda'l còs y emmustiga l'alegría!
 He calat foch al esperit de vi y m'he compost una olleta de sopes ab crostons de pà, resíduus del sopar d'ahir vespre. Veyent fumejar l'olla, pensava: si quan emboquis al interior aquexa pastoril de farigola y such bullent no abats lo fret, senyal que'l còs demana macissos y no humitats... Però, no hi hà cèntims. Tot y tothom té'l seu orgull. ¿Per què la carn té d'anar més cara que'l pà? ¡La carn, un dels tres enemichs de l'ànima!
 Crech que'n diuen a la Juliana de la sopa d'herbes. Sento parlarne ab tanta alabansa que'l gust se me n'hi va derrera. Però jo la simplifico y'm surt una especie d'aproximació: ara la faig ab farigola, a la primavera ab menta, y al estiu ab María Lluisa. Son tres essencies que les poden donar a un agonitzant, per que li alegran lo trànzit ab aquelles olors que naxen de la terra, s'escampan dret al cel, y van plegats, si'l pacient fa cap pel mateix camí.
 Un día vaig anar a la fonda (quan les coses marxavan be,) y'l minyó me les va oferir; però al acabar la cantarella afegeix: ¡hi hà un arròs a la marinesca!
 «Truco,» responch jo al acte. No m'hi vaig volguer exposar a fer probatures y tastets. ¡Que bo era! encara'm menjo l'olor de memoria molts díes per postres. Me'n recordo com si fumés devant meu.
 Si hagués sigut més arriscat, ara sabría quín gust té aquesta sopa tan exaltada pels inteligents.
 Però, ¿y l'estimació del arròs que m'es fidel y'm correspon enviantme expressions desd'allavores...? Potser fa quatr'anys que perseguía'ls derrers grans de la racció, fitorantlos d'un a un ab les burxes de la forquilla. Valga que'ls dibuxos del plat eran ben fixos, ò sinó esguerro aquell ciervo ò me l'empasso bo y sucant l'última expressió d'aquella substancia marítima y terrera.

* * *

 Nostre pà de cada día... Jo no demano tant; fins escatimo l'oració, per estalviar. «Que no'm manquin los rosegonets, Nostr'Amo,» li prego cada dematí. Quan me'n vaig al llit, no n'hi hà de pare-nostre. No me agrada pidolar massa y cansarlo per la gana del endemà; axís m'aventuro a que'm dongi pà tou.
 M'encaro ab un'altra influencia, y m'adormo, refiant ab ella de que's cuydi una mica d'aqueix solitari que queda abandonat demunt d'una màrfega. Y per ara, no tinch altre enemich a témer que'l fret; sinó, de un sòn m'empassaría la nit, com qui té una basqueta, sense que'ls ulls se cansessin d'estar closos tan belles hores.
 Me'n descuydava: la debilitat també m'es contraria; aquesta facinerosa vol medrar a costa meva. Lo fret y la gana son los que'm fan l'oposició a la vida. Però, l'un acaba les valentíes pels encontorns de Sant Joseph; l'altra es més tossuda: per axò la varen fer femella; tenen més perfidia elles, son més venjatives les femelles. Y de tan maques com n'hi hà!
 Una, una sola, creua per devant meu en somnis. ¡Que n'es d'hermosa, descolorida y tot, com si fos de cera! Fa vint anys qu'es morta, y es ombra tan sols de sa hermosura. Ve, y'm besa als ulls. ¡Quínes besades castes! ¡quína delicia de puresa! Es l'amor que penetra fins a l'ànima y la fa glatir de goig. Jo'm desperto, y conversem, com deuen conversar los àngels, però ab música més trista. Los ulls nostres ¡si se'n diuen de boniqueses! ben segur qu'a la terra no han sigut encara imaginades. Després, quan ja'ls ulls han gosat tanta ditxa y ve l'hora dels despidos, ella me diu: «Fill... — Sí, es ma mare aquesta visió lluminosa com l'estel del día; — fill, — me diu, — tu tens fret: ¡que vas pobrissó!» «Parlèm de la nostra felicitat, mare...»
 Me besa altre cop los ulls; jo li beso la mà ¡com en aquells temps! y allavors sí que'm desperto de debò.

* * *

 Ab un fret com lo d'avuy, està clar que no podíam fer cap diner. Los balcons no s'obren, les noyes no ixen a la finestra y no cau ni un cèntim. Torna a extendre'l contrabaix y posat en fila: jo guío dos cegos, lo Quim del clarinet, y'l contrabaix, que tampoch hi veu, Y vínga tocar l'americana de la Carmen y aquesta de xurris burris: á mi me llaman la chata.
 ¡Tinch una por que se'm descubrexi en somnis que soch músich de carreró y que toco certes bellaqueríes!... Potser no tornaría més la meva mare.
 Però, ¡si tothom menja... fins los aucellets troban lo seu regalo escampat entre la brossa ò en cada arbre hi tenen lo seu rebost... fins les bestioletes casolanes tenen lo seu règimen d'aliments que si no'ls hi donan, lo prenen ò'l roban!
 Aqueix día de Santa Cecilia vaig fer festa. ¡Quína quimera'ns tenen los de la seguretat pública! ¡Jo anava ab lo vestit de diari: sembla un edifici de mahons, ab tants pedassos de colors que no lligan. Lo bo'l tinch desat a la caxa de préstams. Ni l'aniré a treure; ja fa dos anys: ¡quí sab ahont passa aquella moda! Semblaría un barberet, ab los pantalons pegats a la pell y les mànegues tan estretes que'm podrían sangrar sense arremangarme.
 Me guayta ab uns ulls de fer parar lo plor, encesos com dues bales de carrabina y fixos disparats contra la meva direcció.
 — ¿Tu, que haces por aquí? — me diu lo de policía.
 — Ni jo soy tu, ni hago nada. Es Santa Cecilia, ¿està usted, mi subalterno? —
 Me va fer anar a Governació. Jo li vaig dir: — Míri, vostè no'm perjudica a mi;'m cau aviat lo lloguer de casa y faltaré ab l'amo; vàgi, pòsil près a n'ell, que li farà perdre l'empleyo. —
 Y cà! no passà a majors. Allí, al peu de rescala,'m varen conèxer dos ò tres. «¡Si es de la murga!...» Y'm van afiansar.
 Aquell patatero retirat me convidà a unes copitas tractantme de tu, com abans del desterro.
 — Nó, s'estima; no'n bech de licors comuns. Lo meu facultatiu me té ordenat lo Champagne.

* * *

 Fa massa fret pels pobres: a casa no hi podem viure; al carrer no hi podem medrar. ¿Quí toca, y quí escolta, y quí menja? Si jo hagués despreciat l'estiu y hagués anat als Pirineus a cercar fresca per l'Agost, tan com natural qu'ara vingués la revenja. Però, ¡obsequiarme ab una temperie de sota zero y dècimes per avall, jo qu'al estiu no'm quexo!... No sé si tinch por de morir de fret ò de gana. Nostre pà de cada dia donèunos. Senyor...