Poesies (Joan Maragall)/L'oda infinita

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Disambig.svgAquest text tracta sobre una versió de 1912. Per a d'altres versions, vegeu L'oda infinita.


 L'ODA INFINITA


Tinc una oda començada
que no puc acabar mai:
dia i nit me l'han dictada
tots els crits de la ventada,
tots els atoms de l'espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
prò, esborrant-se i mitj mal-mesa,
joventut me l'ha represa
amb un ritme més segur.

Desseguida am veu més forta
m'han sigut dictats nous cants;
mes cada any que'l temps s'emporta
trobo una altra esparça morta
i perduts més consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la veu esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

Perxò sempre a la ventura,
sens saber si lliga o no,
afegeixo am mà insegura
crits de goig, planys d'amargura
i els himnes d'adoració.

Sols desitjo per ma gloria
que, en havent qui l'oda sap,
a l'instant en que jo mòria,
me la digui de memoria
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d'orella,
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
de la vida, qu'es tant bella!,
el teixit ferm i subtil.

I es farà llavors visible,
al poeta extasiat,
aquest tornavèu que'l fibla
de quelcom qu'inemmudible
refila en la eternitat.