L'harpa

De Viquitexts
(S'ha redirigit des de: Poesies (Miquel Costa)/L'harpa)
Salta a la navegació Salta a la cerca


 L'HARPA


 I


Pujaren al castell. L'augusta porta
Oberta al vent de la tardor estava;
Allá la Reina, deturant sa filla,
Signá la mar del orient llunyana.
Y entraren al palau. Sales inmenses
Mostravan fondes la buydor qu' esglaya,
Y al sò de les petjades, s'extremian
Los negres cavallers que les guardavan.
¡Ay! aquells negres cavallers de ferro
No mourán may sa poderosa llansa...
Al cruxir de les buydes armadures,
 La Reina suspirava.

 II


Dins la cambra real, trista y polsosa,
Un trono d'or hi resplandia encara,
La Reina hi va pujar, y s'hi va assèure
Ab lo recort de magestat passada.
Allá baix d'ella s'assegué la jove,
Y mirava ab tristor l'antiga sala...
—Mare, tos fills y ton poder finiren!
—Filla, tu vius per á conhort encara.
—¿Qué resta, mare, d'aquell temps, qué resta?
La Reina aquí, sense dir mot, plorava,
Y fent signe llavores á sa filla,
 Li va mostrar un' harpa.
 

 III


L'harpa era antiga qu'en los jorns de gloria
Devant los reys en el castell sonava:
Encara dins la pols d'aquelles cordes
Notes dormian de dolsura patria.
La jove prengué l'harpa... y tremolosos
Los sons primers, com á gemechs, pujavan.
Després va rompre un torrental de notes,
Com fonda pena que plorant esclata.
Y los ecos fehels que sempre vetlan,
Repetiren la veu tan anyorada,
Y 's movian dius l'ombra les banderes,
 Y l'òliba siulava.

 IV


Estols de notes mágiques sortian
De dins les mans de la princesa blanca,
Com los aucells aletejant nasqueren
De dins les mans puríssimes de l'auba.
Baxos los ulls, la Reina concirosa
Bevia'l sò de l'harmonia estranya,
Y per moments parlava com en somnis,
Y sos fills qu' eran morts anomenava...
Tart era ja. La lluna blanca y freda
Guaytá tranquilament á dins la cambra;
Y ningú sab ¡ay Deu! fins á quin'hora
 Durá lo sò de l'harpa.
 
1876.