La vall

De Viquitexts
(S'ha redirigit des de: Poesies (Miquel Costa)/La vall)
Salta a la navegació Salta a la cerca


 LA VALL



 Jo sé una vall llunyana,
Amagada en lo cor de l'alta serra:
 Tot temps fresca y galana,
Coberta de verdor está sa terra.

 Tant si de neu blanquejan
Los puigs, com si los colran soleyades,
 Tot l'any hi remorejan
Les fonts entre murteres perfumades.

 Ja may la veu febrosa,
La remor que s'axeca de la vila
 Rompé la misteriosa
Quietut que reina dins la vall tranquila.

 No mes dins ella s'ouen
Lo cant del aucellet per l'espessura
 Y la remor que mouen
Lo vent que passa, l'aigua que murmura,

 Y á voltes la llunyana
Cansó del llaurador per l'alta coma,
 Ó'l sò d'una campana
Que de l'ermita n'es sagrat aroma.

 Quant l'ánima cansada
Se troba en les converses de la vida,
 La poesia amada
Cerca en la vall qu'á son amor convida.

 M'agrada aquells paratges
Tot sol anar trescant, á la ventura,
 Y de sos vells ramatges
Reposar somiant dins l'espessura

 Quant la claror derrera
Daura'ls penyals ab moridora ullada
 Y l'estrella primera
Sonriu demunt lo dol de la diada;

 Llavors ran de l'ermita,
Baix del ciprer m'assech; y en aquell' hora
 De tendresa infinita,
S'en venen mos recorts, y mon cor plora.

 Y vé la nit: calmosa
La lluna va pujant dellá la serra,
 Y á sa claror duptosa,
De misteris y encant se vest la terra.

 Llavors s'axeca pura
La veu del rossinyol dins l'enramada,
 Υ l'aigua que murmura
Encants me conta d'una edat passada.

 Llavors cada estrelleta
Dolsa rosada á l'esperit envia,
 Y ab una veu secreta
Canta'l cor d'inefable poesia.

 Alens d'altra existencia,
Perfums de Paradís lo cor alcansa,
 Maravellosa essencia
Que dona'l viu conhort y l'anyoransa.


1873.