Poesies en mallorquí popular/La naixensa d'en Jacme I
Brandant están les campanes
dins Montpesller, la gran vila
que mostra guarnit de torres
lo palau d'en Tornamira.
es que 'smarrides tocan,
y penitencia predican,
quant los camps masells de roses
á féstes d'amor con vidan?
¿Serán trets pel difunt Compte?
¿Será que es morta sa filla,
l'esposa del Rey en Pere,
que es d'Aragó la rejina?
No tocan de mort, que encara
Madona María es viva;
per més que el Compte Ramon
veurerla morta desitja.
Lo Compte Ramon, cunyat
del Rey en Pere voldría
de son comptat de Tolosa
veurer més llunyes les fites.
Tal volta n'es éll la causa
de que el Rey l'haja avorrida;
donchs des que feren les noçes
no ha estat ab ella un sol dia.
Per çò plora la Comptessa
de Montpesller. Per çò nihuen
dins son cor amargues penes
d'anyoransa, y jalosies.
Per çò retreta del mon
honesta viu; quant se mira
per son espòs rebutjada,
essentne esposa tan digna.
Y sens eixir de la cambra,
com si fos una captiva;
broydant está rich mantell
de perles y pedreríes.
N'es un present per la Verge
de Vallvert, de qui confia
haver remey ó conhort
que arranch de rel ses desditxes.
¡N'es de dolrer la Comptessa!
¡N'es de planyer na Maria!
dihuen los homens quant passan
p'el carrer d'en Tornamira.
¡Pobre dona! Si els esterns
no la volen per rejina;
los consols de Montpesller
altment sa Comptessa estiman.
Ploran los pobles al veurer
que manca al estat un príncep,
hereter de la Comptessa,
mentres qu'en Pere delira
per una jove doncella
que ha vist lo jorn de les fires;
y arbitra el poder lograrla,
tanta es del Rey la folia.
Si l'amor, esman los consols,
mogués de son cor les fibres
una nit; y hagués un fill;
Montpesller no fora en minva.
En lo lloch d'eixa doncella,
que tant á n'en Pere etcisa;
calría posar un vespre
la menys-prehuada rejina.
De los propósits que prenen,
grats á Madona María,
que com ángels los esguarda
esperances n'han eixides.
Ab lo intim privat d'en Pere
han tractat perque florissen
prometentli grans riqueses
si'ls aydava á conseguirles.
Resolt han que una setmana
dejunés tota la vila,
y oracions levás á Deu
per la naixensa d'un príncep
y han jurat ab gran misteri
que lo diumenge anirían
al castell de Miraval
acompanyant la rejina.
Mes res ne saben en Pere
ni en Ramon d'aquesta lliga,
ni res ne saben los pobles
que á peu descals peregrinan
encaperonnats clamant
dins les esgleyes y hermites
á Deu, perque lo reyalme
d'Aragó hereter ne tinga.
Lo rey que eixes veus escolta
—Bé fan—respon al sentirles.
—Será lo que plácia á Deu.—
Mes lo amor carnal no oblida.
Sonau, sonau les campanes;
tocau, tocau á maytines;
que dins lo cor del espòs
les vostres veus no hi arriban.
II
D'Abril lo derrer diumenge,
del any mil doscents y quatre;
á l'entorn de Montpesller,
n'es la nit ben estelada.
Lo vent, de les oliveres
fa xiular les altes branques,
y en son trist minvant la lluna
eixint va de les montanyes.
De temps en temps escomohuen
l'ayre negre, campanades
que les olibes retjiran,
y donan veus als oratjes.
La porta de Magalona
eixa nit no está tancada,
y sens que's sápia el motiu
oberta estará fins l'auba.
Per ella n'ix gros estol
de prohomens y gents d'armes,
que fent processó s'arrenjan
quant son defora les tápies.
Quatre massers de la vila
devant de tothom cavalcan,
y la claror de la lluna
mostra l'argent de llurs masses.
Dotze barons los segueixen
vestits de fort; portan llanses
de bon tremp; y llurs llibreyes
candeles de cera blanca.
De la vila els dotze consols
van aprés, de quatre en quatre,
ab en Guillem d'Alcalá,
privat que en Pere més ayma.
Veuse al mitx d'ells la Comptessa,
de dones acompanyada
y hermoses doncelles, filles
de nobles y antigues cases...
Caminan vers lo castell
de Miraval. Ja traspassan
lo riu de Letz y Montells,
Monson y lo fort de l'Ause.
Ja del rich castell les torres,
plenes de marlets s'arramban;
y un cònsol á n'en Guillem,
ab veu baixa axis parlava.
—¿A quina hora, el Rey en Pere,
l'aymia doncella aguarda?
—A mitja nit, li contesta,
jo li tinch promès portarlahi.—
—Fassa Deu que no conega
la Comptessa.—Que Ell ho fassa.—
—Anit eixirá tal volta
l'estel de nostra esperansa.
—Avisat per mí ja resta
qu'ha d'estar fosca la cambra;
y á dins ella la doncella
no hi parlará cap paraula.—
Callats segueixen la vía,
en tant que el cònsol esmava:
¡Lo mal Compte de Tolosa!
Montpesller te l'ha jugada.
III
Ja arriban á Miraval,
lo castell de torres velles.
Ja'n passan l'ample fossat
per lo pont de les cadenes.
En lo primer mur ne troban
la porta ferrissa oberta;
les clastes no n'han reys d'armes,
ni escoltes les setjeteres.
Van pujant per les escales:
dins rica escala s'en entran,
sens fer brugit de petjades,
sens encendre les candeles.
Pintada alcatifa tapa
lo sol, y nobles senyeres
los finestrals mostretjats,
que vidres de colors tenen.
Drap-satins plens de figures
y espills, de los murs ne penjan;
y tesas en los quatre angles,
estátues de blanca pedra.
Rica portalada al front
de daurada bastimenta,
pás dona á la hermosa cambra,
sejorn de lo Rey en Pere.
Fosques están l'una y l'altra:
sols la lluna que hi penetra,
pinta demunt l'alcatifa
la mostra de les vidreres.
Allá callat se detura
l'acompanyament, dementres
está aguardant ab misteri,
en Pere á s'aymada fembra.
Dotze campanades toca
la torre de la capella;
y tost tothom s'ajonolla,
y á la Santa Verge resa.
Sols la Comptessa poruga,
blanca la fás com la cera,
lo rich portal de la cambra
obrint y tancant, travessa.
..............................
La nit trescorre callada...
Les hores passan com setgles...
Alta la lluna, les aygues
de la mar llunyana argenta...
De l'auba la llum arriba:
d'els estels la claror cessa;
y lo toch d'Ave-María
fa salve á la llum novella.
Doncelles, consols, prohomens
y abads llurs ciris encenan;
y vers la cambra caminan,
composts en dues rengleres.
Cantant van en solfa plana
los tres salms de les tenebres,
los ulls plorosos y baixos,
la fás triste y macilenta.
Spahordit lo Rey salta;
y enutjat com una fera,
embrassant la forta espasa,
obra la porta depressa.
Va á esvahir; mes los pus nobles,
devant ell baixant llurs testes,
li claman:—¡Senyor! ¡Mercê!
Mirau abans quí es la fembra.
Comptessa y rejina nostra,
y esposa digna n'es ella.
Feys gracia als qui á Deu demanan
hereter del vostre regne.—
Vers la dona sos ulls gira
estorat, lo Rey en Pere;
y veu Madona María
que ajonollada soplega.
—Senyor, li diu, de mos pobles
les nobles y justes queixes
atenyeu. Som vostra esposa
devant de Deu, pera sempre.—
Sorprês en Pere la rabia
dins ses entranyes ofega,
y baixant la irada espasa
—Sou perdonats, los contesta.
Mes, fas sagrament desd'ara,
per lo que hi ha més solemne,
que com á Rey hé de prendrer
venjament d'aquesta feta.
Y contan que aquella diada
la passá tothom alegre;
y que fugí el Rey, á Roses
cavalcant, quant fonch lo vespre.
IV
Lo jorn de la Candelera
del any seguent va arribant,
y á Montpesller la rejina
ha tornat de Miraval.
Encara n'han cura della
notaris, consols y abats,
barons, dones y doncelles,
qu'ab ella foren allá.
Placenters tots ells, animan
de Tornamira el palau;
albergant dolsa esperansa
d'haver hereter reyal.
Mes ¡ay! que lo espòs en Pere
á Montpesller no's tornat,
y del nom qu'haver li toca
n'és la rejina ignorant.
¿Haurá nom son fill, Alfons;
com son avi Alfons lo cast?
¿Li dará el nom de Guillem;
com son pare el Compte aymat?
Los ulls leva al cel y passa
devot esment per son cap;
y fa fér dotze candeles
d'un mateix pês y tamany.
Lo nom escriu á cascuna
d'un apostol; y devant
d'un retaulo del Cenacle,
les encén demunt l'altar.
De jonollons mentres creman,
fa vot de que haurà l'infant
lo nom de lo Sant Apostol
de la que més durará.
La candela de Sant Pere
arriba molt prest abaix;
la de Sant Juan y les altres
ja van ses llums acabant.
Una en resta sols d'encesa;
tres dits de cera encara há.
N'es la del gloriós Sant Jacme
lo patró de sos estats.
..............................
De Montpesller les campanes
van lleugeres repicant.
Tant fort sonan que lo Compte
de Tolosa está alarmat.
Ja havêm hereter, repican.
Lo fill d'en Pere ja naix.
Nostra Comptessa María,
mare d'un príncep es ja.
Cambreres, mostreulo al poble.
Portaulo á los llochs sagrats,
qu'ha d'escoltar quant los monjos
lo Te-Deum van cantant.
Y tú, Compte de Tolosa,
famolench de nostre estat;
no't cal haver tanta d'ira,
ni esmar occíurer l'infant.
Per més que l'enveja féra
ja t'haja lo pit corcat;
lo Comptat de Montpesller,
del Rey d'Aragó será.
Bé pots obrirne de trapes
tirant per ellas cantals
per matarlo; que la Verge
lo lliurará de tot dany,
perque un jorn de Barcelona
la corona porti al cap
y de Mallorca y Valencia
enjegant los vils alarbs,
repartiment de llurs terres
en fassa á los cathalans
després de plantar dins elles
de la creu l'arbre sagrat.