Poesies en mallorquí popular/La processó de la Moixeta
Senyor! Vostè m'ho dirá.
¿Que es axò de la moixeta
qu'avuy á la Seu se fa?
—Axò es cosa, Francineta,
que es molt llarga de contá.
Mes, abans de dirte qu'ês;
vull sebre perque ho demanes.
—Perque m'ha dit Dona Eynês,
que hi vaja y no diga rês;
y jo d'anarhi en tench ganes.
—¡Ay, Eynês! ¡Bona l'has feta,
descubrint tan gran secret
á una criada poch discreta!...
Ja hi estará satisfeta
si arriba á pillá el negret.
—¿Quin negret diu? Que m'ho cont.
—Un negret que hi ha en Son Quint,
dins una cova á l'enfront,
que está d'els peus á n'el front
masell de dobles de vint.
Y ha d'esser per la nineta
que á n'el negret trega un uy
ab l'arpa d'una moixeta
que haja anada enflocadeta
á la processó d'avuy.
—¿Y axó es cert, senyor? No ho crech.
—¿No ho creus? ¡Que'm fa á mí! No ho cregas.
Ja veitx que no farás tech...
Tant cert es com cert qu'es sech
aquest trispol qu'ara fregas.
—¿Y no me diu cap mentida?
—No'n mancava altra qu'un jay
que está per finir la vida,
mentís á la descosida.
Jo no'n solech dir cap may.
—Pero, bono. ¿Ydò; com ês
que cap atlota fins ara
haja pogut ferli res?
¿Ni aquest tresó li haja prês
qualcú? Jo ho trob cosa rara.
—¿Com és? Perque está encantat
desde el temps de la Conquista;
y una fada el té fadat;
y l'está guardant un gat
que tira foch per la vista.
—¿Y cap atlota ha pogut
du en processó la moixeta?
—Moltes hi han concorregut
pero totes s'han retut
perque'ls ha fet pò en Creueta.
—¿Y qui es aquest?—Un que's creu
que será séu el tresor,
perque es pensa serne hereu.
Y es passetja ab una creu
dins la Seu sempre fent por.
—Cap mica á mi m'en fará.
Totduna que aquest atlot
guapa em veja bavará.
Jo'l tench de fé enamorá.
—¡Ca! ¡Que es vell y sacerdot!
—Ydò guisarem el peix
ab altra casta de salsa.
Perque en processó me deix
ab la moixeta per feix,
faré la beata falsa.
Y aniré á rapá els altás
ab la moixeta devora;
y si pren tabach p'el nás,
un pot n'hi'n daré ben rás
perque no'm trega defora.
La moixeta s'assoleya
á un reconet de la clastra.
Ja l'agaf per una oreya
que Dona Eynês apareya
la més hermosa canastra.
'Vina aquí, te rentaré.
Mix, mix, moixeta, mèu, meu,
la coua t'enflocaré
qu' has de fé el primer papé
decapvespre dins la Seu.
Senyor, que me don floretes
per ferli un llitet hermós.
Senyora; que me deix vetes
borles, flochs y banderetes
de cent castes de colors.
Ara'm posaré el gipó
y el rebosillo de randa,
la saya que tench milló,
y aniré á la processó
ab la canastra á la banda.
—Que no't cayga la moixeta.
—La duré ab les dues mans.
—Vés alerta á n'en Creueta.
—No tenga ánsia, senyoreta.
May m'han fet pó els capellans.
—¡Francineta! ¿Y perque vens
tan prest de la processó?
Tú tornes trista. ¿Que tens?
—Que vol que tenga, senyó,
no'm som devertida gens.
—Contamos que t'ha passat
per tenir tanta malicia
y du el cap tàn alsurat.
—Que vostès m'han enganyat
perque som una novicia.
¡Y jo més beneyta y pura
que totduna tot m'ho bech!
—Mes; ¿no veus, santa criatura,
que la téua beneytura...?
—Per més que predich no'l crech.
—Ja veitx sense esserhi estat
que en Creueta ť'ha fet por.
—Senyor, m'escolt. No s'enfat.
M'ha de dir la veritat.
La hi deman de tot bon cor.
—La veritat te diré
com si estás pera morí.
—Ydò; m'ha dit el fossé
de la Seu, y el campané
que vostè se riu de mí.
—Jo may me rich de ningú:
de tú manco, Francineta.
Pero es ben cert y segú
que ab les ninetes com tú
fan broma de la Moixeta.
—Ydò si aquesta vegada
m'han enganyada per nina;
ja estich ben desenganyada
y ha de sebre qu'he tornada
desde avuy una fadrina.
Per segon pich li deman
perque es diu de la Moixeta
la processó qu'avuy fan.
—Ja que pretens esser gran
jo t'en contaré la neta.
—La prima m'ha de dir bé
com si estigués dalt la trona.
—De tot la prima't diré;
y si escoltes com á dona
jo com homo't parlaré.
Vivía un temps una dama
que de llinatge era Moix,
casa rica y de gran fama;
y d'aquesta noble rama
ella n'era el derrer goix.
El moix torná moixa un día
y com era menudeta
la gent que tot ho batía
ab un nom, la conexía
per la senyora Moixeta.
Era fadrina y vellarda,
tenía molta de renda
desde Solle á Binifarda;
y en que no fos gens gallarda,
ja ho era la séua hacienda.
—¡Tanta riquesa! ¡Axò es sort!
—Tota sola. Mira tú.
Y sentí que tocan fort
á les portes de la Mort
y no podersenho dú.
—Ca-séua devía está
sempre plena de parents,
y d'amichs, barret en ma,
per conseguir l'heretar
qualque cosa de sos bens.
—Figurét... Quant se moría
va encarregá á son confés
que cuydás, per obra pía,
de que cada any aquest dia
processó solemne es fés.
Y quant va sebre tothom
de la obra pía la neta,
y el perquê de tot y el com,
totduna va aplicá el nom:
Processó de na Moixeta.
Si á esser de dones exemple
desde avuy estás resolta,
lo que es aquest mon contempla
y ab una moixa á un temple
no hi tornes entrar cap volta.
—Pot ser qu'un'altra vegada
m'en hi torn.—Aquesta es bona.
¿No dius que ja t'has tornada
una fadrina acabada?
¿No dius que vols esser dona?
—Será, senyor, si p'el cas
arrib á fer cabra coixa
de festetjá ab En Tomás.
Llavors seré jo la moixa
que hi menaré, si m'hi cas.