Poesies en mallorquí popular/Lo Castell de Bellver
I
del noble monument,
qu'el cor, dolrós, admira
ençês per la guspira
del foch de Patria ardent!
¡Salut; parets atlètiques,
alçades per guardar
les glories mes prehuades
d'histories ja oblidades
d'un regne que finá!
¡Salut; murals escárperes
del edifici rich
que dret encara'ns resta,
bregant ab la tempesta
qu'enruna tot lo antich!
De tradicions històriques
cent écos conservau,
que'ns contan ab misteri
recorts de captiveri,
contrasts de guerra y pau.
Y ens mostran la gran fábrica,
que'l Temps ha enderrocat;
la vía que secreta
fent cava fosca у dreta
menava a la ciutat.
Me dihuen qu'aquí alsávanse
los pavellons del host
qu'un jorn, en santa guerra,
sotsmesa hagué la terra
abans qu'el sol vés post.
Que sola els pins y ombrívoles
alsines d'eix turó,
dels prous germans Moncades,
les morts foren plorades
p'el Rey Conqueridor.
Pel Rey que de la arábiga
caterva rescatá
les Illes de les fones;
y ab elles dins les ones
reyalme nou fundá.
Benhajan los fets célebres
de son infant segon
en Jaume, hereter digne
d'aquell guerrer insigne
qu'omplí ab sa gloria el mon.
L'inspiració científica
benhaja d'en Salvá
qu'ab la grossera pedra
qu'al téu contorn hi medra
tan bell t'imaginá.
Y d'eixes penyes rústegues
tallá maçisos murs
per sostenir lo noble
dosser d'un valent poble
dotat de lliures furs.
Sa gran idea artística
palau t'anava fent
que fos arxiu de glories,
lleys, pactes y victories
d'un regne en naixement.
Al temps qu'ab torres sòlides
t'alçava castell fort,
hont baix de ta senyera
pogués la host d'en Pere
trobarhi un jorn la mort.
D'en Pere ¡d'esma pèrfida!
¡Lo cobdiciós germá!
¡Rey es, y furta encara
la herencia que son pare
al fill segon leixá!
¡Lo Rey de entranyes d'águila
en Pere d'Aragó!
¡que á sos nebots los tendres
infants, prop de Portvendres
catius tancá en presó!
Que's guard de la justíssima
lley del Omnipotent,
que diu que el qui no conra
de pare y mare l'honra,
no viurá llargament.
¡Gentil castell! Tes bòvedes
s'alsavan ab orgull,
vejent ton bon monarca
amich d'un nou Petrarca,
lo sábi en Ramon Llull.
Mes ¡ay! que de mort súbita
finant en Pere el tèrs;
son fill Alfons jurava
Mallorca fer esclava,
y abatrer son comers.
Les morts dins flama trágica
d'en Bassa y d'en Cabrit;
lo dol portá á tes obres,
la mort à tos manobres,
y al Rey l'enutx al pit.
¡Ay! si de penes hórrides
p'en Pere, lo perdó
ses lágremes logravan;
venjança á Deu clamavan
los martres d'Alaró.
¡Venjança! Y conseguírenla:
morí també n'Alfons,
cremat de pestilencia.
¡Rectissima sentencia
del Árbitre dels mons!
II
Castell de torres gòtiques
colrades per lo sol,
vestides d'arjalagues,
que dins pinars amagues
los setgles de ton dol.
Un jorn foren alfábegues,
clavells y lirs d'olors
les herbes que't vestiren,
y de tos murs guarniren
los alts empitadors.
Quant a les mans llejitimes
de ton senyor august,
de grat ó de lleguda,
Mallorca fonch retuda
p'el Rey que's dix lo Just.
Al teu entorn fatídiques
les ombres veitx volar
d'en Jaume lo magnífich,
d'en Sanxo el Rey pacífich,
del clerge son germá.
Demunt tos sòtils, mòurerse
la petja encara sent
del gran Ferrant, qu'un dia
dins Grecia y Almería
prová son ardiment.
Y ohir me sembla mística
la veu del bon infant
qu'el regne renunciava,
quant l'hábit demanava
d'un pobre frare Sant.
Benhajan les lleys pròvides
del Rey Jaume segon,
que les daurades Illes
rebbli de llochs у villes
qu'avuy llur gloria son.
Que tes bastides tétriques
broydava ab miradors,
pilars plens d'esculptures,
fullatges y motllures,
y vidres de colors.
Que les moresques cúpules
vehé caure á colps de béch;
y alçarse transformades
les torres cisellades
de lo palau del Xech.
Y obrar la gran bassílica,
escut d'aqueix palau,
hont sota cent arcades
ses carns acartronades
reposan ara en pau.
¡Quin temps aquell d'albrícies
pels mallorquins lleals,
qu'en Miramar hagueran
col-legi ahont aprengueran
les llengues orientals!
Y en éll la nova máquina
que'n deyan d'imprentar,
donava als futurs setgles
les ciencies y les retgles
del art del navegar.
Llavors les naus llurs ánchores
calavan sense por
dins ta tranquil badía,
quant del llevant venía
l'argent en òrri ab l'or.
Mirant tes roijes flámules
entre el verdor dels pins
que dalt tes torres, l'ayre
besava tip del flayre
plasent del romarins.
Y dins ta clastra elíptica
cent comtes y barons,
cent dames festejavan
joglars qu'allà hi cantavan
esparçes y cançons.
D'amor hermoses cántigues,
les gestes de los prous,
les lluytes, les victories,
los fets, los llors, les glories
de tos monarques nous.
Y al vespre de les cítares
les musiques suaus,
les veus d'arpes eóliques
baxavan melancóliques
á delitar les naus.
Mes; ay ¡que poch durárenhi
les festes y cantars!
No va mancá'un nou Pere
que plé d'enveja fera
tos richs blasons minvás.
Y un jorn ses hosts faréstegues,
eixint de llurs vaixells,
á foch y sanch passaren
los pobles, fins qu'oscaren
los talls de llurs coltells.
Mesnades que, fameliques
de haver ton rich boti,
volgueran sedejarte;
cuant tú per defensarte
guardavas en Mari.
Llurs forçes eran brévoles
per batrer los penons
de dol que't coronavan;
per çò te contrastavan
ab pérfides traycions.
¡Ay! al trobarse víctima
lo noble en Nicolau
de la més vil venuda,
la lluyta vehi perduda
y al vall llançá ta clau.
Y entraren les carnívores
arpelles, ton sagrat
dosser, despadassaren,
y bárbares xellaren
ton noble ratpenat.
III
¡Fossar de lloses fúnebres!
¡Desventurat castell!
¡Sojorn de l'anyorança,
cuant n'eras de folgança
un temps lo sóli bell!
Del jorn que mór la frévola
y enterbolida llum,
me mostra desjuntades
tes pedres esquerdades
qu'ha enmascarat lo fum.
Y arriba la nit térbola
de boyres sense estels,
que los relleus esborra
de ta soberga torre,
y't vest de negres vels.
Com vengué terrorífica
la nit que may tendrá
per terme llum riallera
que torne á ta senyera
lo sceptre de la mar.
Ja may será benévola
la sort per lo gran Rey
qu'ab força revindica
eixa corona rica
que li pertany de lley.
Pus, reveurá tes cámeres
en Jaume el desditxat,
que desde sa infantesa
sa vida ha vist sotsmesa
als signes del mal fat.
Un altre Pere déspota
que's diu del punyalet,
li encativa la esposa;
y en armament li gosa
si no li gosa en dret.
Y encara que les cróniques
en Jaume pintan bell
y ardit guerrer que's llança
impávit d'esperança
dins lluyta y desgavell,
Seránli sempre estériles
ses forses у ardiment
per batre les partides
y esquadres engrehides
de son cunyat potent.
Mes, ple de fé y gran ánima,
lo tot p'el tot jugant,
en Jaume ton monarca
dins l'Illa desembarca
ses forçes capdellant.
Já d'Aragó frenétigues
les hosts corren p'el plá.
Ta torre d'homenatje
conmou llur crit salvatje,
llur cant de guerretjar.
Be ho saps, dins la planicia
dels camps de Llumajó,
la lluyta que hi mogueren
y les viltats que hi feren
les hosts del d'Aragó.
¡Com no caygueran rónegues
cruxides d'espavent
tes torres cuant miravan
que l'hermós cap tallavan
á ton senyor valent!
¡Son gentil cap exánime
dalt una pica alsat,
servint de vil senyera!
¡sa esposa, presonera;
son hereter, nafrat!
¡Y aquella nit de llástimes,
desagrahit castell,
presó per ells te feres
y noble sanch begueres
de ton senyor novell!
Per ço hi nihuan les òlibes
dalt tos altius pedrers;
y dins tes clastres velles
no hi cantan dames belles,
no hi bornan cavallers.
Per ço caygueran mústigues
les fulles de ton llor;
y en tes sales desertes,
de portes may obertes,
al vespre hi surt la por.
Per ço es tornaren llágremes
tes perles y diamants:
les joyes qu'ara ostentas
son áspres ferramentes
qu'enjenrran dòls y plants.
Revòltante fatídiques
les nits del desconhort;
los jorns de goitx te mancan;
y encarcerats hi tancan
dins tos sojorns de mort.
No tens dossér de púrpura,
sols tens fosques presons
per los guerrers mes nobles;
y argolles son tos mobles,
cadenes y grillons.
Tos murs son tristes lápides,
carners de marbres frets;
ni altre corona portas
que la de pedres mortes
de tos corcats merlets.