Primer llibret de faulas

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca







PRIMER
LLIBRET DE FAULAS








PRIMER

LLIBRET DE FAULAS

DE

Felip Jacinto Sala



BARCELONA
La Ilustració Catalana
1888

Primer llibret de faulas (1888) (page 6 crop).jpg





Barcelona: Estampa de F. Giró, Gran Via, 212 bis.



Primer llibret de faulas (1888) (page 7 crop).jpg

LO COHET Y LA LLANTIA

 —Enrera, enrera, minvada flama,—
 á la humil Llàntia deya 'l Cohet:
 —aquí oblidada ningú t' esmenta,
 y jo trob glòria per tot arreu.
 Mentres que, feble y esmortuhida,
 entorn projectas un cercle estret,
 jo al cel m' enlayro y encench los núvols,
 jo en trons esclato com lo llatnpech.
 —Amáyna, amáyna tanta supèrbia,—
 la veu d' un sabi li respongué:
 —¿què val qu' als núvols ardit te llenses
 y un instant brilles més resplandent,

 si ets la joguina de vagarosos,
 foch-foll qu' al náixer se desvaneix?
 ¿Quins bens aportas que t' ennoblescan?
 ¿Què simbolisa ton dèbil ser?
 Però la Llántia ¡pobreta Llantia!
 ¡quina sagrada missió cumpleix!
 En trista cambra ò en santa ermita,
 devant la fossa ò en lo taller,
 estela casta qu' entre 'l misteri
 vetlla la terra baixant del cel;
 es la germana d' aquell que plora,
 la dolsa ajuda de l' indigent,
 es la companya del qui treballa,
 es la esperansa del cor que creu.
 Enfrèna, doncas, tas altivesas,
 y jutja als altres més noblement.—


 Llibres estèrils buyts d' ensenyansa,
 que á sò de bombo també naixeu,
 ¡sou tant inútils com orgullosos,
 imatge vera d' aquest Cohet!
 Però vosaltras, obras hermosas,
 hont á la ciència la fè s' uneix,

 faros modestos que ab llum serena
 guiau al home camí del cel;
 ¡còm aconortan vostres raigs dolsos!
 ¡còm á la Llantia vos assembleu!


L' AVESTRUS Y L' ALIGA

 L'Avestrús, trist animal,
 curt d' enginy, y nú de galas,
 pregá á l' Áliga caudal
 li dés sas lleugeras alas
 per poder volar ben alt.

 L' Áliga atengué son prech;
 y ell, en son febrós anhel,
 Ícaro de soca-arrel,
 fins cregué tocá' ab lo bech
 lo gloriós llindar del cel.

 ¡Ilusions prompte frustradas!
 A las primeras voladas
 l' Avestrús caygué aplanat...
 ¡Ab plomas enmanllevadas
 no s' hi vá a la eternitat!



Primer llibret de faulas (1888) (page 10 crop).jpg

LO POETA Y LA ABELLA

 Tot recullint mel dolsa y dolsa poesia,
 la Abella y lo Poeta en bell verger florit
 corrían afanyosos al clarejar la aurora
 trayent de las floretas cada hú son nèctar rich.

 Llavors digué 'l Poeta: —¿Què tens que't distingesca,
 del vulgo dels insectes? ¿Quíns son los teus tresors?

 —Mos raigs de mel flayrosos; —li respongué la Abell —
 ma rahinosa cera y mon súbtil fibló.

 La mel es ambrosia que ab grat sabor puríssim
 la ardenta sèt apaga y calma 'l dolor greu;
 la cera, convertida en lluminosa flama,
 esquinsa las tenebras hont vulla que s' encén.

 Obrera generosa, per ser útil als homes,
 la vida entera passo junyída al dur treball,
 y l' agulló que porto es la arma que 'm defensa
 de tota má traydora que vol turbar ma pau.

 —Donchs, vèus —clama 'l Poeta— ta sòrt es la sòrt meva;
 tots dos la mateixa esma tenim, mosqueta d' or;
 també jo mel destilo ab cántichs d' armonía,
 ab cántichs que m' inspiran eixos vergers de flors.

 Obrer de las ideas en clara llum ofego
 l' error qu' en negres núvols enfosca l' esperit;
 mon fibló es l' anatema que llenso contra 'l vici;
 y tinch alas qu' enlayran ma pensa al infinit.

 Si, donchs, consemblants prendas tenim y privilegis,
 per Deu á un fi tant noble donats á grat sient,
 camplím missió tan santa. Ensemps, germana meva,
 treballarèm desd' ara en la obra del Etern.—

 Després d'aquell encontre las flors que 'ls escoltáren
 ab més plaher los obren son cálzer olorós;
 després d' aquell encontre, nuats ab tendres llassos,
 Abellas y Poetas son com bessons de cor.


LAS DOS COPAS


 —¿No son d' igual cristall eixas dos copas?—
 me preguntá ma filla;
 —¿per què, donchs, al polsarlas la una calla,
 y la altra tan fort xiscla?
 —Aquella es plena arran, y aquesta es buyda;
 vet'aquí tol l' enigma.
 Y las testas humanas ¡còm s' hi semblan!
 —¿També son cristallinas?
 —Nó, filla meva, nó; mes fan com ellas:
 com més buydas, més xisclan.—


 

Primer llibret de faulas (1888) (page 13 crop).jpg
LA GALLINA PONEDORA

 —Gallineta ponedora
 ¿per què consirosa 't planys?
 —Per que un' ànima traydora
 burla sempre mos afanys.
 Y es un crim que 'm desespera;
 quan escatayno ab més pit,
 l' ou que fio á la panera
 veig que se 'm fon toc seguit.
 ¡Quina sort tant malhaurada!
 me n' han furtat prop de cent.

 —Doncas un' altra vegada
 pòrtat més discretament.
 ¿No dius que ton cor desitja
 servá' 'l fruyt dels teus amors?
 donchs no publiquis ta ditxa;
 pòn y ofega tos clamors.
 Y si no emprens eixa ruta,
 serà etern lo teu esglay;
 que la cobdícia es astuta,
 y la enveja no dorm may.

 No incorrèu en la flaquesa
 d' eixa Gallina imprudent;
 de vostra glòria ò riquesa
 no 'n feu denteta á la gent.

LA DESTRAL Y 'L SANDALO

 Si ab cops crudels al Sàndalo aromátich
 fereix la Destral,
 ell, en revenja, generós li dona
 son odor fragant.
 
 Símil d' est arbre, la virtut cristiana
 torna bé per mal.



Primer llibret de faulas (1888) (page 15 crop).jpg
LO NIN Y 'L GEGANT

 Era un gegant; portava per gayato
 en sa má dreta un arbre corpulent;
 y, sens treva, corria valls y serras,
 ab delit greu.

 Tot d' una, lo detura en sa carrera.
 un infantó d' ulls blaus y cabell d' or,
 qui:—¿Ets molt fort?— li pregunta; y ell contesta:
 —Duria un món.—


 Y diu lo Nin:— ¿Vencé may ta bravesa
 altre poder més sobirà?—Nó; may.
 —¿Y quina lley per ben obrar segueixes?
 —Ma voluntat.

 —Y en bé dels desvalguts ¿què has fet? ¿què 'ls donas?
 —Lo qu' ells han fet per mí; no 'ls dono rès.
 —¿No pensas que hi há un Deu que 't mira y jutja?
 —¿Un Deu? no hi crech.
 
 —Ta impietat y feresa m' extremeixen...
 ¿Vols durme á coll, si tanta forsa tens,
 y deixarme segur á l' altre marge
 d' aquest torrent?—

 L' atleta á tall de llástima se 'l mira;
 mes, donant cumpliment á son desitx,
 d' un grapat se 'l carrega dalt la espatlla,
 y entra en lo riu.
 
 ¡Estrany succés! á cada pas que dona
 creix la corrent, la riba 's va allunyant;
 es més fondo l' abim, las onas braman
 ab despit gran.


 Y no es mentida, nó; l' Infant que porta,
 suara lleuger, s' ha fet d' un pes enorm;
 l' altiu gegant, ab feix de tanta carga,
 se sent confós

 Ja no pot més; rendit gira la testa,
 y 'l Nin mirant, cercat de raigs divins,
 regoneix á Jesüs que just li deya:
 — Sigas humil;

 sígas humil y creu.— Y de soptada,
 maravellós, d' allí desapareix;
 y 'l marge 's va acostant; s' amansa la ona;
 minva 'l torrent.

 Desde tal fet, aquell gegant incrèdul,
 venaut y arrepentit se feu piadós,
 y passà eternament travers de l' aygua
 los viatjadors.

 Per que al bon Críst dugué demunt la espatlla^.
 y humil cumplí designes celestials,
 l' nomenan Cristòfol, y l' Església
 lo té per sant.


 Quant la matèria ò la ànima amortallan
 malvau instints, innobles sentiments;
 quant la fè falta, y la supèrbia sobra,
 tot treball es inútil ¡ja ho veyeu!

 Mes si l' amor y caritat nos guían;
 si 's nodreix nostre cor d' afectes bons,
 cada petjada qu' en la vida 's dona
 llega al prohisme un benefici nou.


LO MIRALL Y 'L SABI

 — Jo era ahí' un pobre cristall —
 - diu la lluna; — y lo treball
 y la ombra ubaga del plom
 m' han tomat en pur mirall,
 hont hi fixa 'ls ulls tothom.

 — La forsa del puliment
 m' han fet espill de la gent,—
 lo sabi modest li diu;
 — las vetllas y 'l sofriment
 son mas ombras d' argent viu.—

Primer llibret de faulas (1888) (page 19 crop).jpg

LO MARTELL

 Isqué del ions de la fornal encesa
 un Ferro rohent,
 y al sentirse batut demunt l' enclusa
 deya al Martell:
 — Malhaja 'l fort que sols imposa al feble
 iníquas lleys;
 malhaja 'l despotisme que *m condempna
 á durs torments.—
 Mes ¡cosa rara! deslliurat lo Ferro
 del jou aquell,

 y en Martell transformat, com per prodigi,
 ¿sabeu què feu?
 L' antich. esclau se convertí en feréstech
 tira dels seus,
 y avuy sobre l' enclusa esta sens treva
 mallant cruelment.

 Falsos patriotas d' indomable geni
 que contra tot domini us rebeleu
 y quant sou al poder vexau lo poble:
 vosaltres sou la imatge del Martell.


LA OMBRA Y LO FUM


 —Jo 'l sagrat foch linch per pare,-
 día enorgullit lo Fum;
 y diu la Ombra: — Jo per mare
 tinch la llum. —

 L' un y la altra esmentan massa
 de son bres lo noble brill;
 qui enfosqueix sa pròpia rassa
 no es bon fill!

Primer llibret de faulas (1888) (page 21 crop).jpg

LA CONCIENCIA DEL CRIMINAL


 — Prudent y solitari,
 en lloch desert, y á la ombra de la nit,
 dins las fondas entranyas de la terra,
 so amagat lo meu crim.

 Cap còmplice que 'm venga,
 cap testimoni que 'm delati vil...

Pàgina:Primer llibret de faulas (1888).djvu/22

Primer llibret de faulas (1888) (page 23 crop).jpg

LO CANTI Y LO CORTESÁ

 En la ribera del riu
 un jorn s' estava
 ajupit un Cantiret
 omplintse d' aygua;
 un Cortesá qu' aixi 'l veu,
 ab mofa exclama:
 — Si qu' estás assedegat
 que tant t' abaixas.—
 Mestrestant que 'l cavaller
 això parlava.

 en carrosa resplandent
 d' or y escarlata
 que tiravan braus frisons,
 vingué 'l monarca.
 Llausenger lo Cortesà
 llavors s' hi atansa,
 y mogut per l' interès
 que l' avassalla,
 s' agenolla y humilment
 besa sas plantas.
 Quan lo rey y son corteig
 ja s' allunyavan,
 profería 'l Cantiret
 estas paraulas:
 — Ajupintme jo á n' al riu
 no 'm desdorava,
 puix de l' aygua qu' ab fatich
 tinch replegada
 ni una gota 'n vull per mí;
 toia es pe'ls altres.
 Mentres tu, mal cavaller,
 qu' així 'm befavas,
 tu tan sols t' has humiliat
 á n' al monarca

 per poder arrambá' ab l' or
 que té en sas arcas.—

 Prou tenia 'l Cantiret
 rahó sobrada.
 Adular per interès
 es acció baixa;
 humiliarse per fer bé
 n' es obra santa.


LA NINA Y LO ROSER

 — En tant qu' un jorn cullías sas rosas embaumadas,
 eixa punxosa planta las mans ferí ab rigor;
 ¿y encara humil la regas?— Es que rentí llavoras
 la sanch de mas feridas en lo riuhet del bosch
 — ¡Li dus lley, pobra nina!— Oblido sas espínas,
 y solzament esmento la flayre de sas flors.—
 
 Desde que ohí aquell ángel en riu d' oblit ne rento
 las sanguínosas llagas qu' obrí en mon cor lo món;
 dels rosers de fa vida qu' ensemps bé y mal me feren,
 recordo 'ls benefícis, no 'ls darts que 'm causan dol.


Primer llibret de faulas (1888) (page 26 crop).jpg

LO NOY Y L' HOME

 Un bordegás furtívolment anava
 vorera d' un viver,
 y estant á solas va pensar: — No 'm veuhen;
 prenèm alguns peixets.—
 A forsa d'enfonzar son bras dins l'aygua
 pescava als pochs moments

Pàgina:Primer llibret de faulas (1888).djvu/27 Pàgina:Primer llibret de faulas (1888).djvu/28 Pàgina:Primer llibret de faulas (1888).djvu/29 Pàgina:Primer llibret de faulas (1888).djvu/30 Pàgina:Primer llibret de faulas (1888).djvu/31 Pàgina:Primer llibret de faulas (1888).djvu/32 Pàgina:Primer llibret de faulas (1888).djvu/33
Primer llibret de faulas (1888) (page 34 crop).jpg
LO GALL Y 'L MERLOT

 Presoner en gabía d' or,
 ab veu dolsa 'L Merlot canta,
 cada cant que dona al vent
 es un sospir d' anyoransa.
 Al escoltar son trist plany
 es aixís que 'l Gall li parla:
 — A ta baixesa servil
 ¡qué bé los grillons li escauhen!
 Mentres pe'ls espays las aus
 gayas estenen las alas,

 mentres en riuhets d' argent
 son lleuger plomatge banyan,
 y en lo fons d' agradós niu
 se besan enamoradas;
 arraulit y concirós,
 dins lo cercle d' eixa gabia.
 t' estás de pena migrant.
 perque la esperansa 't manca.
 ¿Y encar gosas refilar
 cantarellas de llohansa,
 himnes de tendre dolsor
 per dar gust al qui't maltracta?
 Jo, més digne, y més altiu,
 no saludo sinó l' auba,
 que may incensí á ningú,
 ni may prestí vassallatge.
 Lliure divago per l' hort
 ò 'ls vinyats de la encontrada;
 só sultà en lo meu corral,
 y tinch un serrall qu' espanta:
 tot femellas cap de brot
 qu' aletejant m' afalagan.
 ¿Vida sense llibertat?
 ¡ha d' ésser ben malhaurada!

 ¿Y la vida sense amor?
 ¡quina vida més amarga!
 Llènsa, liènsa, malastruch,
 la vil cadena que arrastras,
 ò prega à Deu que 'l milá
 fassa presa en tas entranyas.—
 aucellet, que begué á doll
 tot lo fel d' eixas paraulas,
 pará de sobte 'l seu cant
 y enfonzá 'l cap sota l' ala:
 volia escondir sos ulls
 perquè 'ls mullava una llágrima.
 Però mirèu lo que son
 las altivesas humanas:
 cap al tart s' ohí á la cort
 crits de dol y esbatechs d' alas;
 y á l' endemà dematí,
 qu' era festa assenyalada,
 ben rostit diu qu' era 'l Gall,
 y 'l Merlot cantava encara.

 Los qui felissos viviu
 no insultèu may la desgracia,
 que de la diua 'l pur cel
 també poc ennuvolarse.


LO XALAN, LO POLLI Y LO BOU



 — Ja us lo podeu mirar,— deya un gitano
 que, com tots, feya ofici de Xalan:—
 ¡quín bell pollí! No n' hi ha, en tota la fira,
 altre de més galan.
 Toquèuli 'l pel; ¿vritat qu' es una seda?
 Bons cascos, ben plantat, ni un gra en la pell;
 per lo treball no hi há lleó que 'l guanyi,
 y es manso com l' anyell.—
 Tot orgullós y satisfet lo Burro,
 al sentir que 'l retratan tan á gust,
 adressant las orellas, diu molt sèrio:
 — Avuy mon amo es just.
 —¡Ah, tonto!— digué'l Bou, qu' allí 's trobava:—
 humil y lleig, malfiat del Xalan;
 ell t' ha dut ai firal perque 't vol vendre;
 per xò t' alaba tant.—


Primer llibret de faulas (1888) (page 38 crop).jpg
LA PRINCESA MORA

 Na Casilda, la filla del rey moro,
 ¡quín cor piadós! ¡quina ànima més gran!

 Tot son afany es dar almoyna al pobre,
 conhort al trist, y bálsam al malalt
 En fosca nit, ben apleret y sola,
 eixia, ab greu recel, de son palau,
 per devallar als fondos calabossos,
 hont gemían captius los cristians.
 Anava á consolarlos, com solia,
 y 'ls duya pa pera minvar sa fam;
 mes sopte la deté una mà de ferro,
 y ab rencorosa veu que dava esglay,
 lo monarca exclamá: — Filla imprudenta,
 ¿per què ser vau la falda? ¿què hi portau?—
 — Rosas, senyor,— li respongué la infanta,
 inspirada pe'l cel; y al propi instant,
 al abocar la falda misteriosa,
 ¡quína florida! N' hi vessá un aixam.


 Sempre 'ls benefactors com na Casilda
 obtindrán metamorfosis semblant:
 los fets heròichs que l' ánima practica
 abrusada en ardenta caritat,
 ne son tasca agradosa á totas horas
 que 'ns fan sentir aromas celestials;

 los actes de virtut, las obras santas
 se 'ns tornan rosas de perfums fragants.



LA SERP Y L' ALOSA

 Volent ferir á la divina Alosa
 l' inich Serpent,
 ab fera sanya de son pit li engega.
 verí crudel;
 mes, lo gay moixonet, ferm ab sas alas,
 sos tirs no tem,
 y en tant s' arrastra 'l vil rèptil, enlayra
 sa dolsa cantarella al firmament.

 Ver espill de l' Alosa, la ignoscencia
 viu entre espays serens,
 y, tranquila, batent sas alaa blancas,
 alsa sos prechs á Deu.
 ¿Què li fa que 'l fibló de la calumnia
 esmoli lo Serpent?...
 Las injurias son trets á ran de terra
 que may muntan al cel.

Aquesta pàgina conté una imatge.

LO NAVEGANT Y PILOT

 La platja despareix; tot l' horisó es foscúria;
 vers á hemisferis nous la feble nau fluctúa.

 — Dígau, lo bon Pilot, així alcanseu fortuna,
 quan mar endins vogant tingau la terra llunya,
 ¿còm trobarèu camí entre turons d' escuma?
 — Oviraré allà dalt y no 'm mancará ajuda;
 las estrelias del cel me mostrarán la ruta.—

 Sí un jorn, fosch l'esperit, sentiu la fè perduda,
 lo cor alsèu á Deu, los ulls á las alturas.
 L'escalf del seu amor fondrá lo gel del dubte,
 será estel que en lo golf hont navegau sens brujula,
 vos marcarà del be la via més segura.-


LA VINYA

 Aquella vinya qu' ai mirars' podada
 ahí' 's desfeya en plors,
 per la coyssor del ferro renovada,
 avuy trau fruyts millors.

 Infants que pe'l rigor que vos aplican
 també en plors vos desfeu,
 si eixos cástichs avuy vos mortifican,
 demá bons fruyts traurèu.