Resum de gestes del poble romà

1. Pròleg

1. La Vostra Clemència^[1] ha disposat que fos breu, i jo em sotmetré de bon grat a la disposició, ja que no estic dotat de major eloqüència; i, seguint el costum dels matemàtics, que expressen grans quantitats en xifres molt més breus, em limitaré a esmentar els fets, més que no pas explicar-los. Rebeu, doncs, aquest breu resum de tan poques paraules que més que narrar els anys i les èpoques de Roma i els fets de temps passats, més aviat els enumera.

2. Cronologia

1. De la fundació de la Ciutat fins al moment en què la Vostra Eternitat assolí el poder,^[2] amb el qual Roma va obtenir un govern de germans,^[3] hi ha 1117 anys. D'aquests, 243 passaren sota reis, 467 sota cònsols i 407 sota emperadors. 2. En els 243 de monarquia hi va haver set reis: Ròmul va regnar trenta-set anys, i després un senador cada cinc dies durant un any més; Numa Pompili va regnar quaranta-tres anys; Tul·lus Hostili, trenta-dos; Ancus Marci, trenta-quatre; Tarquini Prisc, trenta-vuit; Servi Tul·li, quaranta-quatre, i Luci Tarquini el Superb va ser foragitat en el vint-i-quatrè any del seu regnat. 3. De Brutus i Publícola a Pansa i Hirci hi va haver 916 cònsols en 467 anys, sense comptar els que foren elegits com a substituts dins el mateix any per un motiu o altre. Durant nou anys no hi va haver cònsols a Roma, i així va ser governada dos anys per decemvirs i tres anys per tribuns militars, i quatre anys sense magistrats.^[4] 4. D'Octavià Cèsar August a Jovià hi va haver quaranta-tres emperadors en 407 anys.

3. Quadre general

1. Així doncs, ara indicaré breument l'expansió de Roma sota cadascun d'aquests tres sistemes de govern: el reial, el consolar i l'imperial. En els 243 anys de reis, Roma no va estendre el seu domini gaire més enllà que fins al Port i Òstia, a devuit milles^[5] de les portes de Roma, com era d'esperar per una ciutat fundada per pastors i llavors encara força petita, i envoltada de nombroses ciutats pròsperes. 2. Així mateix, en els 467 anys de cònsols, entre els quals també hi va haver dictadors, hom va ocupar Itàlia fins a l'altra banda del Padus, hom va sotmetre l'Àfrica, les Hispànies es varen incorporar i les Gàl·lies i les Britànies varen esdevenir tributàries. A l'Il·líric, hom va subjugar els histres, els liburns i els dàlmates; es va passar a Acaia i, derrotats els macedonis, hom va lluitar amb els dàrdans, els mesos i els tracis, fins a arribar al Danubi. 3. Els romans varen posar el primer peu a l'Àsia després d'expel·lir Antíoc; vençut Mitridates, hom va ocupar el seu regne del Pont; l'Armènia Menor, posseïda pel mateix Mitridates, va ser obtenguda per les armes; l'exèrcit romà va arribar a Mesopotàmia; hom va establir un pacte amb els parts i va lluitar contra els carduens, els saracens i els àrabs; hom va derrotar tota Judea, i Cilícia i Síria varen acabar sota domini del poble romà. Els reis egipcis esdevengueren aliats. 4. En els 407 anys d'emperadors, tot i que governaren molts emperadors de fortuna variada per l'estat, s'incorporaren al món romà les províncies dels Alps Marítims, els Alps Cotis, Rècia, el Nòricum, Pannònia, Mèsia i tota la plana del Danubi, dividida en províncies. Tot el Pont, l'Armènia Major i l'Orient, amb Mesopotàmia, Assíria, Aràbia i Egipte, va passar a jurisdicció de l'Imperi romà.

4. Sicília, Còrsega, Sardenya i Àfrica

1. A continuació, es veurà l'orde en què Roma va incorporar cadascuna de les províncies. La primera província va ser Sicília; la va aconseguir el cònsol Marcel, després de vèncer Hieró, el rei de Sicília.^[6] Llavors va ser governada per pretors, més tard va ser encomanada a governadors i ara l'administren consulars. 2. Metel va vèncer Sardenya i Còrsega, i va celebrar el triomf sobre els sards, que posteriorment es van rebel·lar moltes vegades. Primer aquestes dues illes s'administraren conjuntament, més tard tengueren els seus pretors i ara cadascuna l'administra un governador. 3. A l'Àfrica, les armes romanes hi arribaren per defensar els sicilians.^[7] L'Àfrica es resistí tres vegades; a la tercera, Escipió l'Africà va destruir Cartago i es va convertir en província, que ara funciona sota procònsols. 4. Numídia la posseïen reis aliats,^[8] però quan Iugurta va matar Adhèrbal i Hièmpsal, fills de Micipsa, hom li va declarar la guerra: el cònsol Metel el va desgastar i Màrius el va capturar, i Numídia va acabar sota el domini del poble romà.^[9] Les Mauritànies eren en poder de Bocus. Per bé que amb tota l'Àfrica subjugada, el rei Juba encara dominava els maures; vençut per Cèsar August^[10] durant la guerra civil, es va donar mort a si mateix. 5. Així passaren a ser nostres les Mauritànies,^[11] i es varen crear sis províncies a tota l'Àfrica: la mateixa Àfrica, on hi ha Cartago, és proconsular; Numídia, consular; Bizaci, consular; i Trípolis i les dues Mauritànies (la Sitifesa i la Cesariesa) tenen governadors.

5. Hispània

1. La primera vegada que ajudàrem els hispans va ser amb Escipió contra els africans.^[12] Els rebels lusitans d'Hispània els sotmetérem gràcies a Dècim Brutus, i arribàrem a la Mar Oceànica fins a Gades. Més tard, Sul·la va ser enviat contra els hispans revoltats, els quals va derrotar.^[13] 2. Els celtibers d'Hispània es rebel·laren moltes vegades, però foren subjugats per Escipió el Jove en el que va ser el final de Numància. Gairebé totes les Hispànies foren sotmeses al poder romà després de la Guerra de Sertori gràcies a Metel i Pompeu; més endavant, quan fou prorogat el seu poder durant cinc anys, el mateix Pompeu les va domesticar. 3. Finalment, Octavià Cèsar August va devastar els càntabres i els àsturs, que resistien en la seguretat de les muntanyes. 4. I així per totes les Hispànies ara hi ha sis províncies: la Tarraconesa, la Cartaginesa, Lusitània, Gal·lècia, la Bètica i, a l'altra banda de l'estret, en terres africanes, hi ha la província anomenada Tingimauritània, també pertanyent a les Hispànies. La Bètica i Lusitània són consulars, i la resta tenen un governador.

6. Les Gàl·lies

1. Amb els gals el poble romà va combatre guerres molt dures. I és que els gals posseïen la part d'Itàlia on hi ha Mediolànum fins al riu Rubicó, i estaven tan segurs de les seves forces que entraren en guerra amb la mateixa Roma: vençuts els exèrcits romans, entraren dins les murades de la ciutat i assetjaren el Capitoli, la ciutadella on s'havien refugiat sis-cents senadors molt reconeguts, que s'alliberaren del setge per mil lliures d'or. Més tard, Camil, que era a l'exili, va sorprendre els gals, que ja se'n tornaven amb la victòria, amb un contingent aplegat del camp, i va tornar amb l'or i les ensenyes que els gals havien pres com a botí. 2. Amb els gals hi varen combatre molts de cònsols, pretors i dictadors, amb resultats diversos. Màrius va expel·lir els gals d'Itàlia, i a l'altra banda dels Alps s'hi va batre amb succés. 3. Gai Cèsar va sotmetre les Gàl·lies dels Alps fins al Rin en nou anys, amb deu legions de tres mil soldats d'Itàlia; va lluitar contra els bàrbars dellà del Rin, va travessar fins a Britània i, l'any que feia deu, va fer tributàries les Gàl·lies i les Britànies. 4. A la Gàl·lia, Aquitània i les Britànies hi ha devuit províncies: els Alps Marítims, la província de Viena, la Narbonesa, la Novempopulana, les dues Aquitànies, els Alps Grecs, la Màxima dels sequans, les dues Germànies, les dues Bèlgiques i les dues Lugduneses; a Britània, la Màxima Cesariesa, la Flàvia Cesariesa, la Britània primera i la Britània segona.

7. Il·líria i Macedònia

1. Partint de la mar, a poc a poc anàrem avançant cap a l'Il·líric. El cònsol Leví va entrar primer per la Mar Adriàtica i la Mar Jònica, i va conquerir les ciutats costaneres. Creta va esdevenir una província gràcies al procònsol Metel, anomenat Crètic. 2. Quan els grecs cercaren refugi en la nostra causa, llavors ens presentàrem a Acaia. Els atenesos demanaren la nostra ajuda contra Filip, el rei de Macedònia, i Acaia fou lliure durant molt de temps; al final, uns ambaixadors romans foren ultratjats a Corint, que fou capturada i el procònsol Luci Mummi va ocupar Acaia sencera. 3. Els epirotes, que en temps del rei Pirrus havien considerat de travessar fins a Itàlia, foren vençuts, i els tessalis, juntament amb els aqueus i els macedonis, s'afegiren a les nostres regions. 4. Macedònia es va rebel·lar tres vegades: sota Filip, sota Perseu i sota Pseudofilip. Flaminí va derrotar Filip, Paule a Perseu i Metel a Pseudofilip, i amb seus triomfs Macedònia es va annexar al poble romà. 5. En la mateixa campanya derrotàrem els il·liris, que havien donat suport als macedonis, gràcies al pretor Luci Anici, i els rebérem com a captius amb el seu rei, Genci. Els dàrdans i els mesíacs els va sotmetre el procònsol Curió, qui va ser el primer general romà d'arribar fins al Danubi. 6. Sota Juli Cèsar Octavià August hom va fer camí pels Alps Julis, va vèncer tots els habitants dels Alps i així les províncies del Nòricum s'afegiren a Roma. Bató, rei dels pannonis, fou vençut, i les Pannònies passaren a domini nostre. Abatuts els amantins d'entre el Sau i el Drau, hom conquerí la regió del Sau i les de la Pannònia Segona.

8. Il·líria i Macedònia

1. Els marcomans i els quades de les regions de la Valèria, que es troben entre el Danubi i el Drau, foren repel·lits, i es va constituir la frontera entre els romans i els bàrbars, d'Augusta de Vindelícia cap al Nòricum, les Pannònies i Mèsia. 2. Trajà va vèncer els Dacis, governats pel rei Decíbal, i va convertir la Dàcia en una província en terra de barbàrie, dellà del Danubi, la qual tenia un milió de passes de perímetre, però en temps de l'emperador Gal·liè va ser abandonada i Aurelià en va traslladar els romans a les dues noves províncies de Dàcia que va crear a les regions de Mèsia i Dardània. 3. L'Il·líric té devuit províncies: les dues del Nòricum, les dues de Pannònia, la Valèria, la Sàvia, Dalmàcia, Mèsia superior, Dardània i les dues Dàcies. A la diòcesi de Macedònia, per la seva banda, hi ha set províncies: Macedònia, Tessàlia, Acaia, les dues de l'Epir, la Preval i Creta.

9. Tràcia

1. A les Tràcies hom hi va arribar durant la guerra macedònica. Els tracis foren el més ferotge de tots els pobles. A les regions de Tràcia habitaven també els escordiscs, igual de salvatges i destres. Es conten moltes de llegendes sobre la crueltat dels seus ritus, com ara que de vegades oferien als seus déus presoners de guerra com a víctimes, o que bevien sang humana en cranis. 2. Aquests pobles venceren diverses vegades l'exèrcit romà. Marc Didi^[14] va frenar les incursions dels tracis, Marc Drus els va contenir dins el seu territori i Minuci els va devastar en el gel del riu Hebrus. El procònsol Api Claudi va derrotar els qui habitaven als Monts Ròdopes. Anteriorment, un estol romà havia conquerit les ciutats costaneres de la part d'Europa. Marc Lucul va ser el primer de combatre els bessos a les Tràcies. 3. Va vèncer la Tràcia pròpiament dita, la regió principal d'aquest poble; va subjugar els Hemimontans, va dur Eumolpíada (que ara s'anomena Filipòpolis) i Uscudama (que actualment és Hadrianòpolis) a la rendició, i va capturar Càbila. Va ocupar les ciutats dellà del Pont: Apol·lònia, Càlat, Partenòpolis, Tomos i Histrum. Va arribar fins al Danubi i va mostrar les armes romanes als escites. 4. Així s'afegiren les set províncies de les Tràcies al domini de Roma: Tràcia, l'Hemimont, Mèsia inferior, Escítia, Ròdope i Europa, on s'alça el segon bastió del món romà.

10. Orient: Àsia Menor

1. Ara tractaré dels països de llevant, de l'Orient sencer i de les províncies situades a terres veïnes, les quals han fornit testimonis del teu ceptre, per tal que cresca encara més l'interès de la Teva Clemència per estendre-les. 2. Els romans començaren els tractes amb l'Àsia per causa de la seva aliança amb el rei Àtal, i la posseïm perquè el Àtal ens la va deixar en herència. Però el poble romà, per por de no tenir una cosa no obtenguda per la força, la va reclamar per les armes a Antíoc el Gran, rei de Síria. 3. En la mateixa campanya també s'incorporaren Lídia, antiga seu de regnes, Cària, l'Hel·lespont i les Frígies al poder del poble romà sota una mateixa jurisdicció. 4. Amb els rodis i els pobles de les illes, primer ens hi provàrem com a grans enemics, però posteriorment ens en servíem com a tropes auxiliars per la seva gran fidelitat. Així, Rodes i les illes primer funcionaven autònomament, però més tard, com que els romans els ho demanaren amb bones maneres, es van acostumar a obeir-los, i en temps de l'emperador Vespasià es va crear la província de les Illes.

11. Àsia Menor

1. El procònsol Servili va ser enviat a la guerra contra els pirates, i va conquerir Pamfília, Lícia i Pisídia. Bitínia l'aconseguírem pel testament del difunt rei Nicomedes. 2. Ga·logrècia, és a dir Galàcia (de fet, tal com suggereix el nom, els gàlates provenen dels gals), l'envaírem perquè fornien de reforços Antíoc contra els romans. El procònsol Mummi va encalçar els gàlates, que cercaren refugi uns al Mont Olimp, altres al Mont Magaba, que ara s'anomena Modíac, i els va fer fora de les muntanyes cap a la plana; una vegada derrotats, els va reduir en la pau perpètua. Més tard, el tetrarca Deiòtar va posseir Galàcia sota el nostre permís. Finalment, sota Octavià Cèsar August Galàcia va ser reduïda a l'estatus de província, i Lol·li va ser el primer que la va administrar, com a propretor. 3. Els capadocis primer cercaren una aliança amb nosaltres sota el rei Epàfrax, i més tard, quan Mitridates va expel·lir Ariobarzanes, rei dels capadocis, les armes romanes el restituiren. Els capadocis sempre figuraren entre les nostres tropes auxiliars, i tengueren tal respecte envers la grandesa dels romans que Mazaca, la ciutat més important de Capadòcia, va rebre el cognom de Cesarea en honor d'August Cèsar. A la fi, en temps de l'emperador Claudi Cèsar, com que Arquelau, rei dels capadocis, després de venir a Roma i estar-hi ocupat un temps, es va morir, Capadòcia va passar a l'estatus de província. 4. El Pont va rebre la condició de província gràcies a la victòria de Pompeu sobre Mitridates, rei del Pont. Paflagònia la posseïa el rei Pilèmenes, que era amic del poble romà. Va ser expel·lit diverses vegades del regne i nosaltres el restituírem, i a la seva mort es va imposar l'estatus de província sobre els paflagonis.

12. Pròxim Orient

1. A continuació es veurà de quina manera els dominis dels romans avançà més enllà de les muntanyes del Taure, seguint un orde geogràfic més que no pas cronològic. Antíoc, poderosíssim rei de Síria, va portar una guerra terrible al poble romà. Tenia tres-cents mil homes armats, i encara va formar una línia de batalla amb carros falcats i elefants, però va ser vençut a l'Àsia, a prop de Magnèsia, pel cònsol Escipió, germà d'Escipió l'Africà, i, com que va acceptar la pau, hom li va permetre de regnar fins al Taure. Els seus fills mantengueren el regne de Síria, sota la protecció del poble romà, i quan moriren^[15] ens apoderàrem de les províncies de les Síries. 3. Hom va enviar el procònsol Servili a una guerra contra bandolers, i va sotmetre els cilicis i els isaures, que s'havien associat amb els pirates i bandolers de mar. Va ser el primer de construir un camí que travessava el Mont Taure, i el seu triomf sobre els cilicis i els isaures li va valer el sobrenom d'Isàuric.

13. Xipre, Cirene i Egipte

1. Xipre, famosa per les seves riqueses, va seduir la pobresa del poble romà a conquerir-la. La governava un rei federat, però era tan gran la penúria de l'erari romà i tan gran la fama de les riqueses de Xipre que es va aprovar una llei per confiscar-les. El rei de Xipre, quan va ser coneixedor de la notícia, va prendre verí, perquè estava disposat a renunciar a la vida abans que no a les riqueses. Cató va portar les riqueses de Xipre en naus. D'aquesta manera ens apropiàrem de la jurisdicció d'aquesta illa, guiats més per la cobdícia que no pas per la justícia. 2. Rebérem Cirene, amb les altres ciutats de la Pentàpolis de Líbia, gràcies a la generositat de Ptolemeu el Vell,^[16] i aconseguírem Líbia per mitjà de l'última voluntat del rei Apió. 3. Tot aquest temps Egipte havia estat governada per reis aliats, però una vegada derrotada Cleòpatra juntament amb Antoni, va adquirir l'estatus de província en temps d'Octavià Cèsar August. Corneli Gal, instal·lat a Alexandria, en va ser el primer governador romà.

14. Armènia i Mesopotàmia

1. Les armes romanes passaren a l'altra banda del Taure, als confins de les Armènies, per primera vegada en temps de Luci Lucul. Els filarcs dels sarraïns foren derrotats a Osroene i es retiraren. A Mesopotàmia, el mateix Lucul va capturar Nisibis. 2. Més tard, Pompeu va conquerir aquests mateixos llocs per les armes. Hom va rebre Síria i Fenícia en la guerra amb Tigranes, rei dels armenis. Els àrabs i els jueus foren vençuts a Palestina. 3. Al final, en temps de l'emperador Trajà hom va deposar el rei de l'Armènia Major, i Trajà va convertir Armènia, Mesopotàmia, Assíria i Aràbia en províncies i va establir la frontera oriental dellà les ribes del Tigris. 4. Però Hadrià, el successor de Trajà, per rancor envers la glòria de Trajà, va restituir Armènia, Mesopotàmia i Assíria per decisió pròpia i va voler que la frontera entre perses i romans fos l'Èufrates. 5. Però més tard, sota els dos Antonins, Marc i Ver, i Sever, Pèrtinax i altres emperadors romans que contengueren amb els parts amb resultats diversos, Mesopotàmia va ser abandonada i recuperada quatre vegades. 6. En temps de Dioclecià, els romans foren vençuts en un primer combat, però en una segona contesa derrotaren el rei Narseu i, com que capturaren la seva dona i els seus fills (tengueren gran respecte envers la seva castedat), es va signar la pau i recuperàrem Mesopotàmia, i es va reestablir la frontera dellà les ribes del Tigris, de manera que aconseguírem el domini de cinc pobles establerts a l'altra banda del Tigris.^[17] Aquesta clàusula del tractat es va respectar i va durar fins als temps del diví Constanci.

15. Guerra amb els parts: la campanya de Lucul

Sé cap on es dirigeix ara la teva atenció, il·lustre príncep: de ben segur que vols saber quantes de vegades s'enfrontaren les armes de Babilònia amb les dels romans i les ocasions en què les llances es bateren contra les sagetes. Enumeraré breument el resultat de les guerres que tengueren. Descobriràs que en qualque ocasió els enemics s'han gaubat amb ardits i, per contra, comprovaràs que sempre que els romans sempre s'han demostrat vencedors ha estat pel seu coratge autèntic. 2. En primer lloc, Arsaces, el rei dels parts,^[18] va sol·licitar i aconseguir l'amistat del poble romà en una ambaixada al procònsol Luci Sul·la. 3. Luci Lucul va encalçar Mitridates, que havia estat desposseït del Pont,^[19] fins a Armènia. El mateix Lucul, amb 18.000 romans, va derrotar Tigranes, rei dels armenis, qui tenia 7.000 homes armats i 2.000 arquers, i va posar setge a Tigranocerta, la ciutat principal d'Armènia. Va obtenir Madena, una regió opulenta d'entre els armenis,^[20] va davallar fins a Mesopotàmia passant per Melitena i va capturar Nisibis juntament amb el germà del rei. Quan ja tenia preparada la invasió de Pèrsia,^[21] finalment va acceptar el relleu.^[22]

16. Guerra amb els parts: les campanyes de Pompeu

1. Gneu Pompeu, la bona fortuna del qual era ben demostrada, fou enviat a la guerra contra Mitridates,^[23] i va superar Mitridates en un combat nocturn en el qual va assaltar el campament dels enemics, els quals patiren 42.000 baixes. Mitridates va fugir amb la seva dona i dos companys al Bòsfor, i allà, angoixat per la seva situació, va prendre verí, i com que el verí no tenia prou força va fer que un soldat seu l'assassinàs amb el ferro.^[24] 2. Pompeu va perseguir l'aliat de Mitridates Tigranes, rei dels armenis, que li va oferir la corona i es va rendir a Artaxata.^[25] D'ell rebérem Mesopotàmia, Síria i una part important de Fenícia, mentre que li permetérem de regnar sobre la major part d'Armènia. 3. El mateix Pompeu va imposar el rei Aristarc als bosforians i els colquis, i va combatre amb els albans. A Orodes, rei dels albans, li va concedir la pau després de derrotar-lo tres vegades; va acceptar la rendició del rei Artoces d'Ibèria, i va derrotar els sarraïns i els àrabs. Va capturar Judea i tot seguit va conquerir Jerusalem, i va fer un pacte amb els perses. 4. De tornada, a Antioquia, va consagrar el bosc de Dafne, juntament amb un boscatge veí, meravellat per la màgia del lloc i l'abundància d'aigua.

17. Guerra amb els parts: la campanya de Cras

1. El cònsol Marc Cras fou enviat contra els parts que es rebel·laren. Una ambaixada enviada pels perses li demanà la pau, i ell digué que donaria resposta a Ctesifont. Va travessar l'Èufrates a Zeugma i, guiat per un desertor de nom Màzares, va descendir cap als camps ignots i solitaris. 2. Però allà enrevoltaren l'exèrcit nombroses formacions d'arquers, capitanejades per Sílaces i Surenes, lloctinents del rei, que l'esclafaren per la força de les armes. Hom havia reclamat Cras viu per negociar, i gairebé fou capturat, però en va escapar gràcies a la resistència dels seus tribuns i, mentre cercava una fugida, va ser mort. Li tallaren el cap i la mà dreta i els portaren al rei, qui se'n va mofar abocant-li or fos per la boca, com volent dir que aquell qui havia refusat de donar la pau al rei consumit pel seu desig de saquejar, ara la flama de l'or corrouria les seves restes una vegada mort.^[26] 4. Luci Cassi, el qüestor de Cras, home de gran valentia, va arreplegar el que restava de l'exèrcit dispersat; va combatre tres vegades de manera extraordinària contra els perses que atacaren Síria, els va rebutjar fins a l'altra banda de l'Èufrates i els va anihilar.

18. Guerra amb els parts: la invasió dels pompeians i la campanya de Marc Antoni

1. Els parts irromperen a Síria i ocuparen la província sencera comandats per Labiè, qui havia estat part de l'exèrcit pompeià, però fou derrotat i va desertar a favor dels perses.^[27] 2. w:Publi Ventidi Bas sortí a l'encontre dels parts, que havien envaït Síria comandats per Labiè, al Mont Caper, i amb pocs homes els va fer fugir; va matar Labiè i va perseguir els perses fins a l'extermini. En aquest combat també va matar Pacoros,^[28] el fill del rei, el mateix dia en què Cras havia estat derrotat, i així la mort del general romà no va romandre impune. 3. Ventidi va ser el primer de celebrar un triomf sobre els perses. w:Marc Antoni s'endinsà dins Mèdia, ara anomenada Madena,^[29] va fer la guerra amb els parts i els va vèncer les primeres batalles. Més tard, després d'haver perdut dues legions i assolat per la fam, la pesta i les tempestes, amb prou feines va ser capaç de replegar l'exèrcit cap a Armènia, perseguit pels perses. Arribà a estar tan colpit pel terror del moment que fins i tot va demanar a un gladiador seu que el matés abans de caure viu a mans dels enemics.

19. Guerra amb els parts: les campanyes d'August

1. En temps d'Octavià Cèsar August, Armènia va conspirar amb els parts. 2. Claudi Cèsar, nét d'August,^[30] enviat a l'Orient amb un exèrcit, ho va arranjar tot gràcies a la majestuositat del nom de Roma, i els armenis, que llavors eren dels més poderosos, se li rendiren juntament amb els parts; Claudi Cèsar, seguint el costum establert per Pompeu, va nomenar governadors al capdavant d'aquests pobles. 3. Un tal Donnes, al qual Arsaces^[31] va nomenar general dels parts, fingint haver canviat de bando, els va oferir el quadern dels comptes del tresor de l'estat. Mentre el general romà el llegia atentament, el va atacar amb un ganivet i el va ferir. No cal dir que els soldats mataren l'agressor, però Claudi va morir de la ferida de camí a Síria. 4. Els perses aconseguiren una audiència per reparar tal atreviment, en la qual oferiren hostatges a Octavià Cèsar August i retornaren les ensenyes que prengueren a Cras. Una vegada pacificats els pobles de l'Orient, August Cèsar va rebre per primera vegada una ambaixada dels indis.

20. Guerra amb els parts: la campanya de Trajà

1. Neró, el pitjor emperador que va patir Roma, va abandonar Armènia.^[32] Els perses feren passar dues legions romanes pel jou, humiliació màxima, per la qual deshonraren els juraments de l'exèrcit romà.^[33] Trajà, que, després d'August, va fer revifar la puixança de Roma, va rebre Armènia dels parts; el rei d'Armènia Major li va oferir la corona, però ell va abolir el regne.^[34] Va imposar un rei als albans, va oferir als ibers, els bosforians i els colquis la protecció del domini romà, va ocupar les terres dels osroens i dels àrabs, va sotmetre els carduens i els marcomedes,^[35] va conquerir Selèucia, Ctesifont, Babilònia i Antemúsia, la regió més potent de w:Pèrsia, i les va conservar, i, per primera vegada després d'Alexandre, va arribar fins a l'Índia. Va establir una flota a la Mar Roja.^[36] Va crear les províncies d'Armènia, Assíria i Mesopotàmia, situada entre el Tigris i l'Èufrates, que en fecunden la terra amb les seves crescudes semblantment a Egipte. 3. És sabut que Hadrià envejava la glòria de Trajà. Quan el va succeir com a emperador, va retirar les tropes per decisió pròpia i va abandonar Armènia, Mesopotàmia i Assíria per fer de l'Èufrates la frontera entre romans i perses.^[37]

21. Guerra amb els parts: les campanyes dels Antonins, Septimi Sever i Caracal·la

1. Els dos Antonins, Marc i Ver, sogre i gendre i tots dos augusts, exerciren el poder de l'Imperi amb l'autoritat compartida. Tot i així, el més jove va emprendre una campanya a Pàrtia de grans gestes contra els perses amb resultat favorable. Va capturar Selèucia, ciutat d'Assíria, contra 40.000 enemics, i va celebrar un triomf de gran fama sobre els perses juntament amb el seu sogre. 2. Sever, d'origen africà, emperador impetuós, va vèncer valerosament els parts, va derrotar els aziabens, va conquerir els àrabs de l'interior i va convertir Aràbia en província.^[38] Per raó d'aquestes victòries, va prendre els títols d'Aziabènic, Pàrtic i Aràbic. 3. Antoní, Caracal·la de sobrenom, fill de l'emperador Sever, va preparar una campanya contra els perses, en la qual va trobar la mort^[39] a Edessa, Osroena, on va ser enterrat.^[40]

22. Guerra amb els perses: les campanyes d'Alexandre Sever i Gordià

1. Aureli Alexandre, qui sembla que estava predestinat a la destrucció del poble persa, va prendre de molt jove les regnes de l'Imperi Romà i va derrotar gloriosament el famosíssim rei dels perses, Xerxes.^[41] És aquest Alexandre qui tenia el jurista Ulpià com a cap dels secretaris. Va celebrar un triomf sobre els perses a Roma amb una desfilada digne d'admiració. 2. En temps de Gordià, emperador tenaç per causa de la seva joventut, els parts^[42] es rebel·laren, per bé que foren abatuts en batalles memorables. Però, quan tornava vencedor de Pèrsia, va ser assassinat per engany de Filip, el seu prefecte del pretori. Els soldats li erigiren un túmul a vint milles de Circensi, que encara existeix, i en traslladaren les despulles amb gran veneració i respecte.

23. Guerra amb els perses: les campanyes de Valerià i Gal·liè. L'Imperi de Palmira

1. La ventura de Valerià, emperador infaust, és vergonyosa de recordar. Va prendre el poder juntament amb Gal·liè: a Valerià el va fer emperador l'exèrcit, mentre que a Gal·liè el Senat.^[43] Valerià es va batre contra els perses a Mesopotàmia, però va ser derrotat per Sapor, el rei dels perses,i fou capturat i esclavitzat deshonrosament fins a la vellesa. 2. Amb Gal·liè, els perses envaïren Mesopotàmia i ja haurien començat a reclamar Síria, si no hagués estat, encara que sigui vergonyós de reconèixer, per Odenat, un decurió de Palmira que va resistir aferrissadament amb un contingent de pagesos sirians, va derrotar els perses diverses vegades i no solament va defensar la nostra frontera, sinó que va venjar l'Imperi Romà arribant fins a Ctesifont, gesta admirable.

24. L'Imperi de Palmira. Guerra amb els perses: la campanya de Carus

1. Zenòbia, l'esposa d'Odenat, va contribuir a la fama de l'emperador Aurelià. I és que, després de la mort del marit, Zenòbia tenia el poder de la part oriental de l'Imperi sota l'autoritat d'una dona.^[44] Per bé que es valia de milers d'homes armats i arquers, Aurelià la va vèncer a Immes, no lluny d'Antioquia, la va capturar i la va exhibir en un carro durant el seu triomf a Roma. 2. La victòria de Car sobre els perses va resultar excessivament magnificent al poder diví, i sens dubte va conduir al recel i l'enuig celestial:^[45] es va endinsar a Pèrsia, la va devastar com si no hagués tengut oposició i va capturar Coque i Ctesifont, ciutats molt nobles de Pèrsia; però, quan ja havia derrotat tot el poble persa i controlava els campaments dellà del Tigris, va morir pel toc d'un llamp.^[46]

25. Guerra amb els perses: la campanya de Galeri i Dioclecià

1. En temps de l'emperador Dioclecià, la desfilada amb motiu del triomf sobre els perses va ser molt sonada. En una primera expedició, Maximià Cèsar es va enfrontar aferrissadament amb pocs homes contra una gran multitud, es va haver de retirar i Dioclecià el va rebre amb una indignació tal que el va fer córrer devers mil passes^[47] vestit de porpra davant el seu carro.^[48] 2. Quan amb prou feines havia aconseguit refer l'exèrcit amb les tropes de la frontera de Dàcia de les fronteres i reprendre la sort de Mart, el mateix Galeri va explorar el territori enemic a Armènia Major acompanyat de dos cavallers; amb 25.000 homes va sorprendre el campament enemic, en va atacar els innumerables flancs i els va esclafar fins a l'extermini. 3. Narseu, el rei de Pèrsia, va fugir, i la seva dona i els seus fills foren capturats, mantenint, això sí, gran respecte envers la seva castedat. Aquesta consideració féu reconèixer als perses que els romans els eren superiors no només en les armes, ans també en valors. Retornaren Mesopotàmia, incloses les regions més enllà del Tigris en un tractat de pau favorable a l'Imperi que ha durat fins als nostres dies.

26. Guerra amb els perses: la campanya de Constantí

1. Constantí, senyor de tot l'Imperi, va preparar una campanya contra els perses en els darrers anys de la seva vida; amb tots els pobles de la Terra pacificats i just després de la seva victòria contra els gots,^[49] s'aventurava cap a Pèrsia amb totes les seves tropes. 2. Davant seva invasió, els regnes de Babilònia^[50] es feren tanta por que enviaren una ambaixada de perses a suplicar-li i prometre-li que farien tot quant els exigís, però, per causa de les ràtzies constants que havien portat a terme a l'Orient en temps de Constanci Cèsar, no aconseguiren el seu perdó.^[51]

27. Guerra amb els perses: les campanyes de Constanci

1. Constanci va combatre contra els perses amb resultat divers i més ardu. A banda de les escaramusses entre les tropes de les fronteres, hi va haver nou combats encara més violents, set per mitjà dels seus generals i dues vegades amb la seva presència. 2. Però la veritat és que a les batalles de Sisarva, Singara i a la segona de Singara, a les quals Constanci va ser present, i també a la de Sicgara, la de Constantina i a la presa d'Amida, l'Imperi va rebre un cop dur sota aquest emperador.^[52] A més, tres vegades els perses assetjaren Nisibis, per bé que ells s'endugueren la pitjor part mentre posaven el setge. Certament, de Narasara, on va morir Narseu,^[53] en sortírem vencedors. Amb tot, la batalla d'Elia, a prop de Singara, que es va lluitar de nit i en la qual Constanci era present, hauria pogut compensar totes les maniobres anteriors si la nit i les condicions del lloc no haguessin impedit a l'emperador d'adreçar-se als seus soldats, desfermats per la fúria, per replegar-se d'aquell combat en condicions tan desfavorables. En comptes d'això, com que fins llavors s'havien mantengut invictes i ja entrava la nit, atacaren el campament dels perses sense provisions d'aigua; esfondraren els murs del campament, l'ocuparen i provocaren la fugida del rei; tot seguit s'aturaren per descansar i, quan encengueren torxes per trobar aigua, els colgà un nívol de fletxes: foren prou estúpids per oferir ells mateixos la claror en la nit que necessitaven els enemics per apuntar-los amb precisió.^[54][55]

28. Guerra amb els perses: les campanyes de Julià

1. A Julià, un emperador d'eficàcia contrastada envers els enemics externs, li va mancar mesura en les guerres amb els perses.^[56]. En tant que sobirà del món sencer, amb grans preparatius va alçar les seves ensenyes contra els parts i va navegar al llarg de l'Èufrates amb una flota plena de provisions. Es va mostrar fort en el seu camí, de manera que moltes de les ciutats i fortaleses perses que va trobar les va capturar per la via de la capitulació, altres per la via de les armes. 2. Tenia el campament instal·lat davant de Ctesifont, on el Tigris i l'Èufrates ja estan barrejats,^[57] i havia convocat uns jocs al llarg de dia per fer abaixar la guàrdia a l'enemic; de cop, a mitja nit, va traslladar en barca els seus soldats a l'altra banda del riu, que superaren un terreny que ja hauria estat prou difícil de dia i sense oposició i sorprengueren els perses d'un terror sobtat.^[58] Llavors, rendides les tropes de tot el país, el soldat hauria entrat vencedor a les portes obertes de Ctesifont, si no hagués estat major l'oportunitat de pillatge que el desig per la victòria. 3. Julià havia aconseguit tal glòria que, per molt que els seus companys li havien aconsellat de tornar, ell va fer més cas a les seves intencions; va cremar les seves naus^[59] i, tot seguint una drecera cap a la Madena induït per un desertor que el volia enganyar, va reprendre el camí a la dreta per l'altra riba del Tigris, exposant un flanc de l'exèrcit.^[60] Mentre caminava confiat per les seves files, un nívol de pols el va fer perdre de vista i un genet enemic li va sortir a l'encontre i amb la llança li va fer una ferida del ventre fins a l'engonal. Enmig de tota la sang de l'hemorràgia, tot i que ferit, va aconseguir restablir l'orde entre els seus, però va fer el darrer alè mentre es dirigia als soldats.^[61]

29. Guerra amb els perses: la retirada de Jovià

1. Jovià^[62] va rebre un exèrcit més fort en combat però colpit per la mort sobtada de l'emperador Julià. Com que les provisions començaven a flaquejar i la tornada es presentava llarga, els perses els retardaren la marxa amb repetides incursions, ara de cara, ara per darrere i també pel flanc central. El renom dels romans infonia tant de respecte que, passats uns dies, foren els perses que començaren les converses de pau i, finalment, l'exèrcit romà, consumit per la fam, es va poder retirar, amb unes condicions imposades que eren desfavorables a l'Imperi Romà per primera vegada:^[63] lliurar Nisibis i una part de Mesopotàmia, i Jovià, més desitjós de poder que no pas de glòria, per la seva poca experiència com a governant, s'hi va resignar.

30. Epíleg: lloança a Valent

1. Que gran que haurà de ser la veu que, a partir d'ara, príncep invicte, relati les teves gestes! Encara que humil en labor com a orador i envellit per l'edat, jo m'hi entregaré. Que la felicitat concedida per la voluntat de la divinitat i pel Déu amic en què creus i confies perduri de tal manera que la palma de la pau a Babilònia^[64] s'afegesca a la magnífica victòria sobre els gots!^[65]

Notes

1. Fest va escriure l'obra dedicada a Valent, emperador a Constantinoble. Posteriorment va lliurar una nova edició al seu germà Valentinià, emperador a Roma, amb molt poques modificacions en el cos de l'obra. Els manuscrits introdueixen i conclouen l'obra amb un incipit i un explicit molt breus, en els quals sí que es fa referència al nom de l'emperador. En un grup de manuscrits, l'incipit i l'explicit fan referència a Valent, mentre que a l'altre grup, fan referència a Valentinià, cosa que, sens dubte, indica que un grup prové de la primera edició a Constantinoble i l'altre de la segona edició a Roma.
2. Valent fou proclamat emperador de la part oriental l'any 364 pel seu germà Valentinià I.
3. L'emperador Valent era coemperador amb el seu germà Valentinià.
4. Dades incertes. Efectivament, el 451 i el 450 aC Roma fou governada per decemvirs. En canvi, els tribuns militars amb potestat consular substituïren els cònsols en 51 ocasions, entre el 444 aC i el 367 aC. No es coneix amb seguretat el motiu d'aquesta substitució.
5. En realitat es troba a quinze milles (22 km).
6. Quan Marc Claudi Marcel va començar el Setge de Siracusa l'any 214 aC (en el qual morí el siracusà Arquimedes), el tirà de Siracusa era Jerònim de Siracusa, nét de Hieró, qui havia mort dos anys enrere. Però aquell mateix any els siracusans es revoltaren i el mataren, de manera que, quan dos anys més tard els romans conqueriren definitivament Siracusa, la ciutat era governada per un règim democràtic.
7. La primera guerra púnica.
8. Massinissa, aliat dels romans durant la segona guerra púnica.
9. En realitat Numídia va continuar governada per reis propis fins el 46 aC, per bé que és cert que eren clients de la República.
10. No va ser August qui va es va enfrontar a Juba, sinó Juli Cèsar.
11. En realitat, després de Juba I, August establí un regne aliat a Mauritània, governat per Juba II, fill de Juba. Roma no s'encarregà de l'administració de Mauritània fins en temps de Calígula, a la mort del rei Ptolemeu, fill de Juba II.
12. La segona guerra púnica.
13. Sul·la no va intervenir mai a Hispània. Fest es confon, tal vegada amb la revolta ibera del 197 aC.
14. El seu nom era Titus Didi, i no pas Marc. L'orde en què Fest exposa els fets suggereix que la campanya de Didi va precedir la de Drus i la de Minuci; en realitat, la primera campanya va ser la de Drus (111 aC), seguida de la de Minuci (109 aC) i finalment la de Didi (101 aC).
15. En realitat, els selèucides mantengueren el regne de Síria durant unes quantes generacions més, i no va passar a la República fins a l'any 64 aC, quan Pompeu destronà Antíoc XIII.
16. El relat de Fest suggereix que Ptolemeu va llegar la Pentàpolis a Roma i Líbia al seu fill Apió. En realitat, la Pentàpolis i Líbia feien part del mateix regne; el testament de Ptolemeu efectivament feia hereva la República però solament en cas de morir sense fills. Això no va succeir, i el seu fill Apió heretà el regne de Líbia (amb la Pentàpolis), i, a la seva mort, ara sí, Apió en feu hereva la República Romana.
17. Referits a cinc satrapies, tal vegada Ingilene (o Rehimene), Sofene (o Moxoene), Arzanene, Corduene i Zabdicene.
18. Segurament es tracta del rei Mitridates II, que va tenir tractes diplomàtics amb Sul·la l'any 96 aC, mentre era propretor a Cilícia. Hi ha manuscrits que en comptes de Sylla ofereixen la lectura Silanus; en aquest cas, es podria tractar de Quint Cecili Metel Crètic Silà, governador a Síria, però llavors el rei dels parts tampoc no era Arsaces, ans Vonones I i, més tard, Artaban III. El més probable és que els protagonistes d'aquesta trobada fossin Sul·la i Mitridates II; la confusió amb Arsaces vendria del fet que Mitridates era de la dinastia arsàcida, descendents d'Arsaces I, reis que portaven nom d'Arsaces com a títol adjunt al seu nom (semblantment als emperadors romans amb el títol de Cèsar).
19. Després de la Batalla de Cabira.
20. Segurament la regió nord-occidental de Mèdia; vid. Pauly-Wissowa s.v. «Madaena».
21. Fest, com tots els autors antics, fa servir indistintament els termes Pàrtia i Pèrsia, i de parts i perses. Els arsàcides, una dinastia parta, havien bastit tot un imperi a base de conquestes que s'estenia per Pàrtia, Pèrsia i altres territoris. A ulls dels romans, no hi havia gaire diferència.
22. L'any 68 aC, Lucul pretenia la invasió de Pèrsia, però les tropes reclamaven que la campanya acabàs. Finalment, Lucul tornà a Roma l'any 67 aC i, per la campanya següent, el Senat envià Pompeu a Orient.
23. Segons el privilegi atorgat per la Llei Manília del 66 aC.
24. El verí de Mitridates fou innocu perquè Mitridates havia desenvolupat tolerància al verí. Mitridates V, el pare de Mitridates, havia mort enverinat pels seus servents, i per por de patir la mateixa mort que son pare, prengué petites quantitats de verí al llarg de la seva vida per desenvolupar-hi tolerància i esdevenir immune. Aquesta pràctica rep el nom de mitridatisme.
25. En realitat, la batalla d'Artaxata s'havia esdevengut dos anys abans, durant la campanya de Lucul. Tigranes es rendí, efectivament, després de la batalla d'Artaxata, sense cap enfrontament posterior.
26. Es tracta de la batalla de Carres, que va tenir lloc el 53 aC.
27. En realitat, Labiè no va desertar de Roma, sinó que actuava com a pompeià a favor del bando dels tirannicides: no era al servei dels parts, ans hi recorria com a aliats per combatre el bando dels triumvirs. En general, Fest tendeix a ometre els conflictes interns de Roma.
28. Labiè va morir a la Batalla de les Portes de Cilícia (39 aC), mentre que Pacoros va morir a la Batalla del Mont Gíndar un any més tard.
29. La regió nord-occidental de Mèdia; vid. Pauly-Wissowa s.v. «Madaena».
30. Es tracta del fill de Marc Vipsani Agripa i Júlia, la filla d'August, que no es deia Claudi Cèsar ans Gai Cèsar. En aquest passatge Fest confon aquest personatge amb el futur emperador Tiberi.
31. Arsaces torna a ser un nom genèric per referir-se al rei dels parts, de la dinastia arsàcida i descendents d'Arsaces I, que portaven nom d'Arsaces com a títol adjunt al seu nom. Segons Diodor, es tracta de Fraates V, per bé que sembla que en realitat no estava involucrat en el pla de Donnes, qui actuava en nom d'una revolta local a Armènia.
32. Referència a la Guerra d'Armènia de Neró (58-63 dC). En realitat, ni Armènia era part de l'Imperi Romà (almenys l'Armènia Major), ni després de la guerra els romans perderen tota la influència que hi tenien. El Regne d'Armènia era un estat client dels romans, i després d'aquesta guerra, els parts hi imposaren un rei de la seva dinastia, Tiridates I, el qual, això sí, tenia el vistiplau dels romans.
33. Després de la Batalla de Randea (62 dC).
34. Una part d'Armènia, la més occidental, dita Armènia Menor, era part de l'Imperi Romà, mentre que la part oriental, dita Armènia Major, era un regne independent, que els darrers segles havia restat sota la influència de romans i parts. Trajà va abolir aquest regne i va convertir tota Armènia en una província romana.
35. Probablement medes.
36. Es tracta de la campanya de Trajà a Pàrtia.
37. En realitat, el mateix Trajà ja va tenir grans problemes per retenir les seves conquestes per causa de diverses revoltes a la zona. El mateix any d'aquestes revoltes, Trajà, que ja tenia 63 anys, emmalaltí i morí. Hadrià decidí de no destinar esforços a recobrar les conquestes del seu antecessor.
38. En realitat, la província d'Aràbia ja l'havia creada Trajà. És cert, però, que la política de Septimi Sever a Aràbia va ser important: va expandir el Limes Arabicus i es va casar amb una dona de la noblesa local, Júlia Domna, de la família dels sampsigeràmides bassiànides.
39. El text diu propria morte (literalment 'una mort pròpia'), expressió inusitada que admet diverses interpretacions. La més evident és que es donà mort a si mateix, però aquesta possibilitat contrasta amb els fets, que són que Caracal·la va morir assassinat. D'altres entenen, forçant el text, 'una mort natural', interpretació també incompatible amb els fets, mentre que uns altres interpreten 'una mort merescuda'.
40. Caracal·la va morir assassinat per un soldat romà instigat per Macrí, qui seria el següent emperador.
41. Fest s'adhereix a la versió dels fets més favorable als romans, però no és l'única; segons Herodià, en general una font fiable, els romans patiren grans derrotes contra els perses en temps d'Alexandre Sever.
42. Aquesta és la darrera vegada que Fest parla dels parts, perquè la dinastia parta dels arsàcides fou substituïda per la dinastia persa dels sassànides, que derrotaren els arsàcides a la Batalla d'Hormizdegan, el 224 dC (de fet, uns quinze anys abans de Gordià III).
43. Gal·liè era fill de Valerià. Quan Valerià va arribar al poder, va fer que el Senat nomenàs el seu fill coemperador.
44. A diferència de la resta de generals de l'Imperi que havien destacat en les seves gestes militars, Odenat decidí de restar fidel a l'emperador, que li concedí, això sí, una gran autoritat a la zona occidental de l'Imperi. A la seva mort accidentada, el succeí el seu fill Vabalat, a qui Fest no esmenta, que actuava, això sí, seguint els dictats de sa mare, Zenòbia. Llavors la política de la casa reial de Palmira canvià: i l'Imperi de Palmira deixà de reconèixer l'autoritat de l'emperador i s'esdevengueren els enfrontaments. D'altra banda, i per molt que en aquest cas el relat s'ajusti als fets, les paraules de Fest desprenen la clàssica misogínia romana per la qual era vergonyós per un poble ser governat per una dona, que per força sempre ho faria pitjor que un home. Altres personatges afectats per aquest tòpic són la reina Dido i Cleòpatra.
45. Hi ha historiadors que d'aquestes paraules han volgut deduir que Fest era pagà, però les expressions que fa servir (superno numini, caelestis indignationis) no resulten incompatibles amb la fe cristiana.
46. La historiografia moderna no dóna credibilitat a aquesta versió: el més probable és que no morís per causes naturals.
47. Un quilòmetre i mig, si fa no fa.
48. Es tracta d'una maniobra d'humiliació de Dioclecià envers el seu gendre, Galeri (a qui Fest anomena Maximià), que era comuna a l'antiga Roma. Emulava el triomf però a la inversa: el general, derrotat, havia de desfilar davant la població però, en comptes de muntat damunt el carro, a peu (segons Fest, corrents). El vestit de porpra és la toga picta, la toga que portaven els generals durant la celebració del triomf. D'altra banda, hi ha autors que sostenen que aquesta humiliació a Galeri no va tenir mai lloc; vid. Seston, William. «L'humiliation de Galère». Revue des Études Anciennes, 42, 1-4, 1940, pàg. 515-519.
49. L'any 332.
50. Es refereix a l'Imperi Sasànida (Imperi Persa), que tenia Babilònia sota el seu poder.
51. Fest exagera amb aquesta campanya de Constanci en temps de Constantí, i segurament l'ambaixada dels perses demanant el perdó és una invenció seva.
52. La major part d'aquestes batalles i aquests topònims no apareixen enlloc més.
53. Un general persa, no esmentat fins ara.
54. Sembla la mateixa batalla que la que esmenta l'emperador Julià en el seu Panegíric a Constanci (23-25); segurament es tracta del primer setge de Singara.
55. Més detalls sobre la campanya de Constanci, la qual Fest descriu molt resumidament.
56. Perquè Julià va rebutjar proposicions de pau d'una ambaixada persa l'any 363
57. Ctesifont, a uns 30 km de l'actual Bagdad, es troba a la riba del Tigris més de 300 km abans de confluir amb l'Èufrates; però, a l'alçada de Ctesifont, els dos rius passen a menys de 40 km de distància, i els uneixen nombrosos canals.
58. Es tracta de la Batalla de Ctesifont (363).
59. Julià no va capturar Ctesifont segurament perquè no tenia opcions de reeixir. Davant aquesta circumstància, i com que les naus no li eren útils per remuntar el riu, les va cremar per evitar que les aprofitassin els perses.
60. Fest remarca la manca de precaució de Julià, tot posant èmfasi en el fet que avançava pel costat del riu controlat pels perses (llavors el Tigris feia frontera entre un imperi i l'altre).
61. Julià va morir en el context de la batalla de Samarra. A diferència de tota la resta de l'obra, la narració de Fest sobre la campanya de Julià (vegeu-ne més detalls) conté elements originals que provenen de la seva observació personal.
62. General de Julià que l'acompanyava en la seva campanya, a la mort d'aquest les legions el proclamaren emperador i la seva primera tasca fou la de tornar a l'Imperi sa i estalvi.
63. Exageració de Fest.
64. En el moment de redacció de l'obra, Valent preparava una campanya contra els perses per col·locar l'arsàcida Pap com a rei a Armènia.
65. Referència a la campanya de Valent contra els gots tervings entre el 367 i el 369.