Romancer popular català/La filla del marxant

LA FILLA DEL MARXANT

 La filla del marxant
diuen qu' és la més bella:
no 's la més bella, no,
d'altres n' hi hà sens ella.
¡La virondom
n' era donzella,
la virondom
y are no-u som!
 Aymador s' ha cercat
a la faysó novella,
n' ha donat les amors
al peu d' una olivera.
 Ningú del món no-u sap,
sos pares ni s' ho pensen
no-u sap sinó un garçó
Joan Petit Monfreyre.
 Se-n va ella a sarau,
diada de les Vergens,
lo faldellí vermell,
migetes d' or e seda.
 La-n trauen a ballar
a la dança primera.
Lo ballador li diu:
«Amor, sou prenyadeta.
 —En què m' ho conexeu?
—Bé 's prou de bon conèxer;
posau los peus més plans,
ja no dançau lleugera,
 les pometes del pit
de hora en hora us crexen,
lo cinturó no-us clou,
lo faldilló us curteja.

 Amor, voleu venir?
serèu deslliuradeta?
Allí 'n los prats del Rey
una font hi hà molt fresca,
 tota nina qui-y beu
de prenys torna donzella.
— Anem-hi, bon galant,
que jo-y voldria beure.»
 Con foren a la font,
ja-n beu de l' ayga fresca,
se gíra ençà y enllà,
per si nengú la veya.
 Sota d' un taronger,
se-n ha deslliurad' ella.
«Jove, aplegueu açò:
llanceu-ho a la riera.
 — La bella, no-u faré,
que no són coses meues.»
Ella de terra l' cull,
lo llança a la riera.
 D' aquell pecat tan gran
l' ayga torna vermella.
«La bella, què haveu fet?
Serèu castigadeta!»

 Los pescadors del Rey
són més avall qui pesquen:
ja-n trauen un infant
bonich com una estela:
 de tan bonich qu' ell és
lo porten a la Reyna.
Les guardes ho han vist,
l'han feta presonera.
 A la presó del Rey,
lligada està ab cadenes;
set anys hi té d'estar

sens veure cel ni terra....
 Passats aquells set anys,
ja n' obren una rexa:
darrera dels barrons
la dama s' fa en finestra.
 — Con hi podré tornar
ay! a la meua terra!..»
Un passejant la veu
qui stà enamorat d' ella.
 «Dexau-me, carceller,
parlâ a la presonera.
— Tornau demà matí
qu' exirà a la carrera...»
 Al endemà matí,
la-n trauen ab bandera;
davant hi va la Creu
lo butxí va darrera,
 dos frares al costat
cantant lo Miserere:
sa mare la segueix
fet' una Magdalena.
 Con va passar davant,
davant la casa seua,
ja n' arrenca uniran crit:
«¡Valga-m Deu, mare meua!
 Si m' haguesseu casat
al cap de la quinzena,
no hauria caygut
en aquesta baxesa!»
¡La virondom
n' era donzella,
la virondom
y are no-u som!