Rondalles del poble/La Penya encantada

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca





LA PENYA ENCANTADA (5)

(Tradició de Montesa)




 I

En lo boscam de un alt mont
Canta gentil una fada.
Du tunicela de llí,
Com un raig de lluna blanca,
Ab rich y preciós brodat
De zafir y d' esmeragda.
Cenyix á son front de neu,
Que ab envetja mira l' alba,
Una corona de flors
Ab perles de la rosada.
Com or esbrinat en fils
Cáuli 'l cabell per la espatla;
Rajolí de dolça mel,
Bell accent de la calandria,
Sembla que es sa veu d' amor
De nota sentida y mágica;
Y son tendre y dolç mirar
Atrau los cors y els extasia.

Al refil de son cant bell,
Que ressona en la montanya,
Se li acosta un caçador
Jove, altiu, de bona traça,
Que al guaytarla entre 'l fullam
Se queda lelo mirantla.
Quan la ninfa prop el veu,
S' en fuig, s' en fuig celerada
Pe'l boscám esparcint llum
De la que son bell front raja.
La seguix lo jovencel,
Astut lo camí li talla,
Tresca lleuger, atrevit,
Ja la té aprop, ja l' alcansa...
Ja los dos parats están
Front á front y cara á cara.
—«Que sou hermosa y gentil,
L' esbelt caçador li parla:
»Ni en los jardins que té 'l rey,
»Ni en cap lloch de la montanya,
»Hia una flor tan bella als ulls
»Com vos sou de delicada.
»Al sentirvos, en mon pit
»S' ha aixecat brusenta flama
»Flama brusenta d' amor
»Que á mon verge cor abrassa.
»Si em volguereu, ja may més

»Remembraría la estança
»Que 'n castell amurallat
»La tinch per patjes guardada
»Y per hermoses hurís
»Que l' animen ab veu grata.
»Daume resposta si us plau,
»Cantatríu la més galana.»
—«Aneu, aneu caçador,
«Caçador de la montanya;
»Cacéu les feres ardit
»Ab l' enfilall ó la llança
»Y no mon cor jovenel
»Ab vostra dolça paraula.»
—«No 'm refuseu perque 'm muych;
Doneume bella esperança.»
—«Deixeume, deixeume anar
Que ja fas tart en ma casa.»
—«Si se 'n aneu, lo camí
Seguiré de vostra marxa.»
—«Si em seguiu me tornaré
En una penya encantada.»
—«Si us torneu n' esteril roch,
Jo en romaní que 'n ell naixca.»
«Si a la penya me seguiu,
»Me faré coloma blanca
»Pera fugirmen volant
»Ab voladuria ben alta.»

—«Si en coloma us transformau
»Jo en colom de lleuger' ala
»Que us parrupeje d' amor
»Y us servixca de fèl guarda.»
—«Si en colom em perseguíu
»Per lo bosch y per la plana,
»En aire me tornaré
»Que no vejau per hon passa.»
—«Si ja no us veren mos ulls
»Pronte la pena 'm matara,
»Somni diví de mon seny,
»Cantatriu la més galana.»
»Transformeuvos de mon cor
»En gentil enamorada.»
—«M' oblidaríeu...»
 «¡Jamay!
«Probeume com més us placia.»
—«Caçador, si fora cert
Lo que diu vostra paraula!...»
—«No ment mon llabi feló,
»Princesa, pastora ó fada.
»Ja mon cor no 'm perteneix,
»L' hau caçat ab vostra gracia.
»Si 'l refuseu, prou que al punt
»Son bes li dará ma daga.»
—«Calle, calle l' amor meu
»Que aixó 'm penedix y em mata.

»Tan certer han apuntat
»Que m' haveu ferit de l' ala.
»Yo soch la vida del mont,
»La que l' enflora galana;
»Encench l' amor ab mon bes,
»Mon alé l' oreig enflaira;
»Mormola tan so's per mí
»La font que rellisca clara;
»Preste l' accent á les aus,
»Als bells papallons sa gala,
»Als pinars lo remoreig,
»Al tranquil llach l' ona mansa...
»Senyora era avans de tot...
»Mes huy soch la vostra esclava.
»Vingau, vingau ab mi
»Al palau que 'n la montanya
»Tinch ubert en lo rocam,
»Pera darvos m' abrassada.»

 II

Tots los jorns va 'l caçador,
Al punt que lo sol s' amaga,
En busca del bell regaç,
Del bell regaç de s' amada
Que es llit de flors pera ell,

Sa més delictosa cambra.
Mes apenes per la mar
Somrisent asoma l' alba,
Quan entre dolços sospirs
Deixa 'l palau que l' encanta.
Lo niu que cova ab amor
L' aucella que 'll ha caçada,
Quant més díes van passant,
Més lo jove garrit l' ama.
Un jorn aixina li diu
N' el moment que s' en anava:
—«Quan yo vos deixe, encant meu,
»Sent enllá dins la meu' ánima
»Gran recelosa inquietut
»Que á mon cor sensible nafra
»Pense que altre caçador
»Lo bell palau que vos guarda
»Podría encontrar també,
»Y aplegar fins á la cambra
»Hon bese d' amor rendit
»Eix llabi de nacre y grana.»
—«Vaja tranquil mon amor,
»Cap home vindrá á ma estança.»
—«Mes podría.....»
 —«Qué voleu?
«Demaneu quan tingau gana.»
—«Que eixe forat que ad-ell du

«Enorme penya tapara.»
—«Vostre antoix está cumplit;
«Ja una gran roca lo tanca.
«Mes perque entrar vos pugau,
«Heu de dir esta paraula:
«Obri penya l' aspre mont,
«Y será al moment llevada.»
Quan açó lo jove veu,
Del poder d' ella se pasma;
Vol la fineça pagar,
Y un bes li da en son front d' alba.

 III

Ja la fada no ix al mont
Pera alegrar ab sa gracia
Quant per dins del bosch rebull:
Font, aucell, insecte ó planta,
Presonera en son palau,
Sola l' amor li fa companya,
L' amor que li crema 'l pit
Un raig de sol d' estiuada,
Tot lo dia está brodant,
Tot lo dia brodant passa
Ab un didalet d' or fí

Y agulla sobredaurada,
En primorós mocador,
Un bell cor encés en flama.
Vol fer d' ell rumbós present,
D' ell ne vol fer presentallas
A son aymador gentil
Perque vetja lo que l' ama.
Si enamorat es sent ell,
Ella está molt més encara.
L' espera totes les nits
Escoltant corpresa d' ánsia,
Que ab llabi d' amor encés
Pronuncie la frase mágica
«Obri penya l' aspre mont»
Pera que vinga á abrasarla.
Si ell la enganyara al fí,
Prou que ella enmalaltisara;
La malengía y l' enuig
Vendríen á corcollarla.

 IV

Es la nit de San Joan,
Horrorosa nit que espanta.
Udola 'l tro en l' horitzó,
L' huracá pe'ls cingles brama.

Llampega 'l raig en lo cel,
Plou en forta catarata,
Remoreja lo pinar
Ab veu que esgarrifa l' ánima...
¡Que oratjosa que és la nit!
¡Deu al viandant el valga!
La fada está en son palau
Anguniosa y plena d' ánsia,
Esperant ouir la veu,
La dolça veu del que l' ama.
Cada queixa del fullam,
Creu que son amant la llansa,
Y li volqueja lo cor
Deixantla tota esqueixada.
Passen les hores corrent,
La espantosa nit no passa,
Y no arriba 'l caçador
Ni s' escolta sa veu grata.

 V

Quan va arribar lo nou jorn
Lo mal oratje passava;
Mes no venía 'l doncell
Ab la hermosa llum de l' alba,
Ni al ser mig-dia tampoch,

Ni en la nova nit ja rassa.
Passa un jorn y un altre jorn
Una y una altra setmana;
Passen los mesos corrent,
Vola l' any ab lleuger' ala,
Y no es veu al caçador
Que remunte la montanya.
Tant la fada al cor el du,
Tan desitja s' arribada,
Que no deixa ni un moment,
Dende aquella nit nefasta,
D' esperar sempre escoltant
En son palau ab gran ánsia.
Cada sobtil remoreig,
Una queixa creu que 'll llansa;
Cada colp que al bosch retruny,
Pensa que es de 'll la petjada:
Mes ¡ay! que es tot ilusió,
Ilusió enganyosa y vana.
Passa un jorn y un altre jorn
Una y una altra setmana;
Passen los mesos corrent,
Vola l' any ab lleuger' ala,
Y no es veu al caçador
Que remunte la montanya.
Mes devaes corre 'l temps,
Devaes el temps s' en passa;

No cal que fuixquen los anys;
Ella encar' té la esperança
De que ha de arribar un jorn
En que ell á vórela vatja,
En que ell busque son regaç,
Sa més delictosa cambra.
Per açó quan ve la nit
De San Joan, si algú esclama
Obri penya l' aspre mont,
La gentil y trista fada
Tota gotxosa ix al punt
Pensant vore al qui més ama.
Y al no trobar al doncell,
Que son pit encar' abrasa,
Al moment retornas dins
Ben plorosa y anguniada,
Pera seguir escoltant
En la pedrenca muralla.

Esta bella tradició
En sa llar Montesa guarda.